Aquesta comunicació presenta una etnografia situada del litigi judicial obert contra una universitat privada espanyola arran del meu acomiadament com a docent. El conflicte s’inscriu en un context de reivindicacions laborals sostingudes davant condicions contractuals irregulars, com l’opacitat contractual, la manca de pla formatiu, l’ampliació de jornada no reconeguda o la ficció jurídica d’un contracte de “col·laborador” per encobrir una dedicació a temps complet. Davant les demandes de regularització, la institució activa mecanismes de disciplinament que culminen amb la rescissió del contracte. La demanda judicial interposada —que en reclama la nul·litat per vulneració del dret a la indemnitat— obre un camp d’anàlisi sobre les formes institucionals de gestió del conflicte i sobre la producció estructural de precarietat acadèmica.
La recerca es fonamenta en una etnografia en primera persona del procés judicial i del context laboral. Lluny de ser una excepció, la precarització es mostra com una condició estructural de govern institucional basada en la flexibilitat contractual, la disponibilitat permanent i l’activació d’expectatives de futur. Aquest règim opera mitjançant dispositius normatius, afectius i morals que sostenen una economia política de la docència basada en la incertesa, la competitivitat i l’autoexplotació.
L’etnografia permet també analitzar el funcionament quotidià d’una universitat mercantilitzada, on la docència s’organitza entorn de la lògica de la satisfacció i el rendiment, l’estudiant és concebut com a client i el docent com a prestador de serveis. En aquest marc, la judicialització del conflicte obre una via d’indagació sobre els límits i potencialitats de la crítica, així com sobre els espais —sovint marginals o efímers— des d’on articular formes de resistència i contrahegemonia dins la universitat neoliberal.