El saber viu del pessebrisme: comunitat, memòria i transmissió en clau de patrimoni

En aquesta comunicació, parteixo d’una doble mirada: la d’antropòloga i la de pessebrista compromesa amb el món associatiu, per proposar una reflexió sobre el pessebrisme com a pràctica viva i col·lectiva, profundament arrelada en una comunitat portadora que n’és l’autèntica garante. En el context actual, marcat pel procés de reconeixement del pessebrisme com a patrimoni cultural immaterial per part de la UNESCO, esdevé clau posar el focus en els mecanismes reals de transmissió d’aquest llegat: el saber pràctic, les experiències acumulades i les memòries orals dels qui el viuen des de dins.
Aquesta comunicació posa èmfasi en la necessitat de reconèixer i documentar aquest “saber viu”, esdevenin essencial per a la continuïtat de la tradició pessebrista. Els pessebristes, a través de la seva trajectòria vital, articulen un conjunt de coneixements, valors i significats que donen forma a una cultura pròpia i compartida. Aquests relats i pràctiques constitueixen un patrimoni immaterial que cal salvaguardar.
Argumentaré que la recollida sistemàtica de testimonis, biografies i relats de vida no és només una eina per a la preservació, sinó també una via per a enfortir la identitat col·lectiva i facilitar la transmissió intergeneracional. Aquesta tasca ha de ser assumida i liderada des del món associatiu i des del teixit comunitari, on realment viu i es transforma el pessebrisme. És des d’aquí que es poden construir arxius vius —físics o digitals— que recullin no només materials gràfics o tècnics, sinó sobretot els contextos, els sentits i les veus que que fan del pessebrisme una expressió cultural dinàmica.
Finalment, defensaré que aquesta mirada des de la base, construïda amb criteris etnogràfics i amb implicació directa, no només enriqueix la comprensió del pessebrisme com a fenomen cultural, sinó que aporta una perspectiva fonamental per a qualsevol procés de patrimonialització amb voluntat realment participativa i sostenible.