El folklorista mallorquí Andreu Ferrer Ginard (1887-1975) fou un dels estudiosos més importants de la disciplina a principis del segle xx. Mestre de professió, l’autor tenia una forta presència a Catalunya: fou director de la revista Tresor dels Avis, missioner de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya i mantenia correspondència amb Serra i Pagès, Serra i Boldú i amb l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, autors de qui beu la seva obra.
Per a Ferrer, el folklore no sols es limita a la literatura oral, sinó que contempla «todos los matices de las manifestaciones de un pueblo» (Ferrer 1965: 7), les quals, per a esser considerades folklòriques han de complir quatre condicions: esser inconscients, anònimes, col·lectives i permanents (Ferrer 1965: 7). A partir d’aquesta definició, en conseqüència, entenem que la visió no se centra sols en l’estudi de la cultura popular oral, sinó també de costums o jocs, que representen un mode de viure: el «mite de la tradició». El folklore per a Ferrer representava «l’expressió de la mentalitat arcaica […] que, en els nostres dies, es refugia en les llars pageses» (Prats 1988: 23). Tot un conjunt d’elements, a més, que s’articulen a partir de la llengua, ja que era un clar element identitari. Ferrer plantejava la defensa de la vida agrària com una «patrimonialització de la tradició» (Ramis 2017: 14) davant dels canvis socials que atacaven els fonaments que volien conservar.
En aquesta comunicació, descriuré la visió del terme folklore definit per Ferrer amb èmfasi en les condicions necessàries que presenta l’autor. Cal una visió completa i definida dels quatre conceptes clau per a entendre, per exemple, la importància de l’anonimat de les manifestacions folklòriques (sense autor conegut) o la inconsciència (dels esdeveniments), aspectes que es valoren des de la perspectiva de l’observador i no de l’emissor.