El treball aborda els fets anticlericals i iconoclastes que van tenir lloc a l’Espluga de Francolí durant el juliol de 1936, amb una especial atenció a la dimensió de gènere com un dels eixos estructuradors dels fets. La investigació parteix d’una recerca etnogràfica que combina fonts d’arxiu, bibliografia especialitzada i testimonis orals per oferir una lectura que transcendeix el relat purament polític o cronològic.
Una de les línies més destacades és la relació entre religió, poder i gènere, així, el treball explora com les institucions religioses, especialment en contextos rurals com l’Espluga, actuaven com a estructures de control social amb una forta càrrega patriarcal. L’església catòlica es presenta com un pilar de l’ordre establert, amb un paper central en la legitimació de la jerarquia de gènere i en la reproducció de rols femenins vinculats a la submissió i la pietat, però que, paradoxalment, podien conèixer relectures i refuncionalitzacions en una clau completament altra (Escolà, Motterle i Peña, 2024). Per tant, el treball, assumit des de la perspectiva de gènere, aborda el paper que les dones en el manteniment i la reproducció de la religiositat popular, el que les convertia en objecte de crítica i violència dins d’un discurs anticlerical majoritàriament masculí (Delgado, 1998a i 1998b; Juliano, 1988 i 1992).
La recerca analitza com la violència anticatòlica va centrar-se, en aquells moments, contra espais religiosos, persones devotes i també contra comunitats femenines vinculades a l’Església, com en el cas de les Germanes Carmelites. Es posa èmfasi en la necessitat d’evitar lectures simplistes, ja que les dones van ser víctimes col·laterals del rebuig a una religió, la catòlica, en que havien estat capaces de construir espais de resistència, sociabilitat i autonomia femenina a través de les formes de religiositat pròpies.