“Els pagesos no estan per tradicions” L’antitradicionalisme com una forma de respecte a la tradició. El cas de Josep Pla.

La tradició, com a concepte polisèmic referit a l’herència cultural en abstracte (Pouillon, 2007; Noyes, 2009; Testa & Isnart, 2020) va jugar un rol fonamental en els orígens de l’antropologia i no cal dir també del folklore, definit a Anglaterra, on apareix durant segona meitat del segle XIX, com a “ciència de la tradició” (Bronner, 2000).  Ara bé, la noció de tradició ve marcada per dues maneres oposades de concebre-la. D’una banda, la concepció sociològica de Durkheim, Marx i Weber que, seguint a Shanklin (1981), es veu com un “constructe analític passiu” que esdevé un llast per la modernitat; i de l’altra, la que Shanklin qualifica de “concepte actiu” que ha estat abastament recollida per la literatura etnogràfica. En aquesta comunicació proposo portar aquest debat al terreny dels precedents de l’antropologia catalana. A principis del segle XX, a Catalunya fan aparició aquestes dues visions confrontades a mans de personalitats com Cels Gomis que representaria la concepció sociològica, amb els altres folkloristes, la immensa majoria, que presentarien una visió afalagadora de la tradició. Però centraré aquesta comunicació en un autor que he estudiat més, Josep Pla. La seva obra literària constitueix una aportació única i singular a l’etnologia dels catalans (Carbonell, 2006) basada, això sí, en la concepció sociològica de la tradició, com Gomis o més tard Gramsci, per als qual l’antitradicionalisme seria la seva forma d’expressar el respecte envers la tradició viscuda. En el cas de Pla, el seu bagatge intel·lectual coincideix amb la seva observació de la vida i forma de ser dels pagesos que va conèixer, descriure i tractar de prop durant bona part del segle XX i que, segons l’escriptor “no estaven per tradicions”. Per a Pla la tradició, el folklore, era una cosa de la gent de lletres, no pas de la gent del camp.