August Panyella i Jordi Sabater Pi són dues figures clau —i sovint passades per alt— en la història de l’etnologia a Catalunya. Cap dels dos no va arribar a formar part de l’antropologia acadèmica institucionalitzada, però la seva trajectòria professional, vinculada a les colònies africanes i a centres científics i culturals catalans, testimonia el paper que van tenir en la configuració d’una etnologia colonial al nostre país. Entre 1949 i 1969, Panyella (a Barcelona) i Sabater Pi (a Guinea Equatorial) van mantenir una relació intensa, documentada principalment a través d’una correspondència prolífica i rica en detalls. Aquestes cartes —conservades actualment a l’Arxiu Personal Panyella-Amil i al Fons Sabater Pi— permeten reconstruir els vincles intel·lectuals, institucionals i afectius entre ambdós, així com la manera de concebre el treball etnològic en context colonial. La lectura d’aquesta correspondència ofereix una mirada privilegiada sobre les xarxes de coneixement i intercanvi de cultura material que es van articular entre Guinea Equatorial i Barcelona en ple franquisme, indispensable per traçar la creació i activitat d’institucions com el Centre d’Experimentació i Aclimatació Animal d’Ikunde, el Zoo de Barcelona i la formació de les col·leccions africanes del Museu Etnològic i de Cultures del Món. El seu treball científic se centrà especialment en el poble fang i moltes altres qüestions sobre els quals van deixar diverses publicacions. A través d’aquestes epístoles, s’observen les condicions de possibilitat de part de l’etnologia colonial catalana funcional a l’aparell ideològic del règim. Tanmateix, la relativa invisibilitat d’aquests personatges en la història de l’antropologia a Catalunya, obren interrogants sobre els buits que encara planen sobre la memòria colonial de la disciplina. Aquesta comunicació vol contribuir a fer llum i repensar els fonaments colonials de l’etnologia catalana contemporània, així com apuntar a la necessitat de revisar críticament el seu llegat.
