Plantegem un abordatge etnogràfic on analitzem des d’una perspectiva crítica les accions de les institucions educatives encarregades de formar als professionals del camp del Treball Social. Les quals actuen des d’una lògica que reprodueix pràctiques buides de fonament teòric i de reflexió, fruit d’una formació que segueix el model de competencial, el qual prioritza el saber fer al mateix saber i que es posa al servei de l’entramat neoliberal. Amb aquesta aproximació etnogràfica volem posar el focus a totes aquelles praxis que, directa o indirectament, posen l’educació en mans dels interessos polítics i econòmics de l’Estat, i com amb això modelen les accions “educatives” dels futurs professionals del camp del Treball Social. És així com les pràctiques i accions dins els ensenyaments del camp del treball i l’educació social es modifiquen i transformen per a formar treballadors amb capacitats adaptatives, dòcils i que tinguin facilitat per a sotmetre’s als imperatius institucionals. Uns imperatius que generalment actuen de manera sistemàtica, “gestionant” la pobresa amb l’eufemisme de la inclusió.
D’aquesta manera, la universitat es converteix en un camp de reproducció de les actuals praxis, sense obrir nous camins a la reflexió i a la crítica sobre la posició sociopolítica del Treball Social i els seus subjectes.