Aquesta ponència presenta una proposta de recerca iniciada que està centrada en les pràctiques de resistència i participació de dones joves musulmanes en barris de l’àrea metropolitana de Barcelona. Davant l’augment de la islamofòbia de gènere, el treball analitza com aquestes joves, situades en la cruïlla entre el racisme, el sexisme i la discriminació religiosa, actuen com a agents actives de canvi i cohesió social.
La proposta es fonamenta en una mirada feminista, interseccional i decolonial, i parteix dels treballs de Leila Ahmed (2021), Asma Barlas (2002), Margot Badran (2010) i Jasmine Zine (2006), que qüestionen les lectures dominants del vel com a símbol de submissió i en reivindiquen l’ús com a expressió d’agència i resistència. S’hi afegeixen les aportacions de Bullock (2002) sobre l’acció política femenina a través del hijab i que interpreta la religiositat en contextos migratoris com una forma de resistència cultural.
Amb referents contextuals com Martín Corrales (2004) es vincula la religiositat musulmana al teixit identitari i comunitari tant al Marroc com en la societat receptora. També es tenen en compte les perspectives decolonials de Oyhantcabal (2021) i Dussel (2001), per analitzar la construcció simbòlica del coneixement, les resistències quotidianes i la funció cohesionadora de les dones en el si de les comunitats musulmanes .
Amb una metodologia mixta (revisió documental, etnografia i enfocaments participatius), es vol analitzar com aquestes pràctiques impacten en la cohesió veïnal, la construcció identitària i la redefinició d’espais de resistència davant la criminalització i l’estigmatització. Es busca visibilitzar sabers i veus sovint desautoritzades, posant l’èmfasi en el barri com a escenari actiu de producció de coneixement, empoderament i transformació.