La gestió del (baix) desig sexual femení en la teràpia sexològica: entre la normalització i la desregulació

El desig sexual femení ha experimentat un procés de medicalització creixent, patologitzant-se’n tant el seu excés com el seu dèficit respecte un suposat model ideal. Segons Robinson (1976), mentre que els discursos medicalitzadors i patologitzadors de la sexualitat femenina de la primera meitat del segle XX han posat el focus en els perills de l’excés del desig, la tendència en la segona meitat del XX i en el XXI és, per contra, la de considerar el dèficit com a problemàtic. Tanmateix, existeix en l’actualitat multitud de literatura crítica amb la patologització del baix desig sexual femení, així com apropaments terapèutics sexològics que parteixen de la desconstrucció de la pròpia categoria de “baix desig”. En la present comunicació volem aprofundir en aquests determinats apropaments terapèutics de la sexologia sobre el (baix) desig sexual femení, per mitjà d’un treball de camp d’entrevistes en profunditat i semi-estructurades a professionals de la sexologia que treballen en l’àmbit de la teràpia a Catalunya. En el desenvolupament de la relació terapèutica entre la figura professional i la dona, els discursos i pràctiques sobre el desig sexual experimenten una recodificació. Volem fixar-nos concretament en la direcció a la que apunta aquesta recodificació i en la transformació pròpiament dita que es dona durant la teràpia. Mitjançant aquest treball terapèutic, es superen les possibles lectures patologitzants i individualitzants del baix desig per part de la dona i es fomenta la seua comprensió com a socialment controlat, imposat i (hetero)normatiu. Impugnant-ne aquesta normativització, la figura professional contribueix a la desregulació, recodificació i reinvenció del desig sexual femení, però tanmateix no necessàriament de forma emancipadora en termes foucaultians sinó apuntant cap a altres normativitzacions.