La judicialització de la violència de gènere davant la precarietat habitacional

Les dones estan especialment exposades a l’exclusió residencial i estructuralment més afectades per l’escassetat d’habitatge, de manera que afronten més dificultats per accedir i mantenir un habitatge adequat i assequible (Aires, 2019; Reichle & Kuschinski, 2020;  FACIAM, 2022; Sabaté, 2024). Els efectes més extrems de la bretxa d’assequibilitat de l’habitatge segons el gènere es fan visibles en situacions de violència de gènere, la qual situa fàcilment les dones en itineraris d’exclusió residencial i sensellarisme. El foment de l’autonomia residencial i l’accés a un habitatge estable juguen un rol central en el procés de recuperació de la violència. Tanmateix, la política institucional concep l’autonomia residencial més com a resultat, que no pas com a punt de partida del procés de recuperació (Cantó, 2022; Martínez 2023). Amb l’inconvenient que la realitat del mercat immobiliari impedeix assolir aquest ideal. En aquesta comunicació explorem els efectes que la precarietat habitacional –i la falta de solucions residencials segures i estables– té sobre la violència masclista i, concretament, en el tractament dels casos judicialitzats i de les denunciants. A partir de l’etnografia conduïda a jutjats de Catalunya i als serveis d’atenció a les víctimes, mostrem com aquesta precarietat obliga, en ocasions, a una convivència amb l’agressor que constitueix una veritable situació de risc; com la impossibilitat d’abandonar la residència compartida condiciona la interposició de les denúncies i la petició d’una ordre de protecció; i com aquesta mateixa precarietat limita l’eficàcia de les mesures i resolucions judicials. En definitiva, mostrem l’estreta imbricació de la violència de gènere amb la precarietat habitacional, així com la manera com es projecta sobre els procediments judicials.