La tendència ja dominant a una dissolució de l’antropologia en la retòrica hermenèutica i l’hegemonia del discursiu han implicat el desmantellament del que fou el seu projecte inicial d’esdevenir ciència de l’observació i la descripció d’allò donat, a la recerca dels principis que el regeixen i les seves alteracions.
A més de suposar una defensa de la condició empírica de tota investigació antropològica i un desgreuge davant del seu immerescut descrèdit, la restauració del model naturalista per al treball de camp etnogràfic que aquesta comunicació proposa implica reconèixer un ascendent formal –i en certa manera també moral– de aquella tendència literària que, a mitjans del segle XIX i sota el nom de naturalisme, va concretar la reacció antiromàntica i antiespiritualista, però també contrària a l’optimisme il·lustrat.
El naturalisme en la literatura i l’art va assajar un acostament a la realitat social que s’inspirava en les primeres formulacions del positivisme científic i la seva fixació per l’exterioritat, l’ànsia per sortir, fugint de tota introspecció, per deixar-se atraure per l’exposat als sentits. I això seria vàlid també per als corrents ètics, polítics i socials que –com el marxisme– el van acompanyar, determinats pel mateix impuls cap al món sensible per prendre’l en les seves condicions reals, com a primer pas per transformar-lo.
Aquesta és la proposta que, en literatura, segueixen, entre altres, Huysmans, Zola, Daudet, Guy de Maupassant, Flaubert, Larra; més a prop Narcís Oller, Àngel Guimerà, Victor Català o Pitarra. Tots ells apareixen animats per una mateixa voluntat per col·locar en tot moment allò mirat molt per sobre –pel que fa a interès i importància– d’aquell que mira. És d’aquesta sensibilitat per conèixer el que és allà fora que l’etnografia ha de reconèixer el seu deute i heus aquí l’objectiu de la present comunicació.