La idea d’alienació residencial emergeix com un fenomen clau per entendre les dinàmiques socials i emocionals que envolten l’habitatge. Aquest concepte, plantejat per Madden i Marcuse (2018), descriu la desconnexió que experimenten les persones respecte a les seves llars a causa de factors econòmics, socials i polítics.
Marx va definir l’alienació com un procés en el qual els treballadors es deshumanitzen i són tractats com objectes, ja que la venda de la seva força de treball els allunya de la seva veritable naturalesa. Aquesta idea de despossessió es reflecteix, també, en l’experiència d’habitar, on la pèrdua del domini sobre l’espai habitable genera una sensació d’estranyesa i alienació (Sabaté, 2024).
Es crea un espai alienat quan l’espai habitable no és una expressió de les necessitats residencials de qui hi viu, sinó de la lògica del benefici dels arrendadors i del mercat. Aquesta dinàmica, accelerada per un procés d’extrema mercantilització de l’habitatge, provoca una pèrdua de control sobre els espais vitals, generant despossessió emocional i material. Quan la permanència en un habitatge no està garantida, les persones es veuen obligades a mantenir feines no desitjades o acceptar condicions de lloguer forçadament. L’experiència d’alienació residencial es tradueix en precarietat, inseguretat i desempoderament social, dificultant la capacitat d’establir vincles comunitaris i xarxes socials a l’entorn on vivim.
El model d’accés i tinença d’habitatge disponible per a la majoria de la població genera una inevitable alienació. L’augment dels preus dels lloguers, desnonaments i inestabilitat, provoca una impossibilitat de sentir-se “a casa”.
A través d’una anàlisi qualitativa basada en trajectòries residencials, s’explora com l’alienació residencial es manifesta en les experiències quotidianes de les persones i com aquestes experiències reflecteixen les tensions entre els interessos del mercat immobiliari i el dret a l’habitatge.