Aquesta contribució vol qüestionar la noció de centre i perifèria com a llocs substantius predeterminats, aproximant-se a la relació entre centres i perifèries urbanes seguint una concepció relacional i espacial del poder. Particularment, explorarem com les relacions de poder es fracturen seguint una política d’escala i interseccional, on els valors i interessos en joc poden canviar segons l’escala i la posició de poder canvia segons diferents eixos de dominació. El cas etnogràfic de Montcada i Reixac ens permet analitzar aquesta dinàmica relacional de centre-perifèria com a llocs canviants en funció de l’eix d’anàlisi.
En aquest municipi, s’ha consolidat un discurs de resistència envers el model de desenvolupament metropolità de Barcelona, articulat des de les institucions locals i el teixit associatiu. Aquest discurs es veu plasmat en el paisatge urbà, on dominen murals, cartells, i plaques commemoratives que expressen la lluita d’un municipi que reclama justícia envers la desigual distribució de recursos públics i d’externalitats negatives del desenvolupament a escala metropolitana, com infrastructures de transport o gestió de residus. Tanmateix, quan un s’endinsa en el teixit social de Montcada, es descobreixen asimetries i desequilibris que apunten a altres lògiques de centre-perifèria: com ara nous espais de participació veïnal que, des de la perspectiva de gènere i generacional, desafien arrelades dinàmiques de poder local, o els conflictes i demandes que plantegen els barris que se senten relegats per la presa de decisions a escala municipal.
A través d’aquest cas, la contribució no només problematitza una visió fixa de centre i perifèria, sinó que també posa en relleu el caràcter dinàmic de les relacions de poder i la importància d’una anàlisi interescalar i interseccional. Això permet reflexionar tant sobre els conflictes i friccions com sobre les ressonàncies que emergeixen en les lluites contra les desigualtats territorials i la cerca per justícia espacial.