Des de ja fa un temps que s’analitza la relació entre migracions i memòria. L’interès per reconstruir el passat recent de la trajectòria de diferents presències migratòries ha generat un seguit d’iniciatives acadèmiques i museístiques a destacar. Aquests intents memorialístics sovint es feien des de la perspectiva de recuperar i posar en valor la trajectòria temporal d’un o uns col·lectius migrants en un context social donat, el que servia també com a forma de revisar la manera en que una societat concreta havia respòs a la seva presència. El que es volia reconstruir era el context històric d’una relació intercultural, amb reminiscències d’un passat immediat amb major o menor profunditat en temps de dependència colonial, i com a manera de fer un balanç del temps passat. Però la reconstrucció de la trajectòria d’una presència migrant perllongada (com seria el cas dels marroquins a Catalunya), no és la seva memòria. No es tracta de posar al servei de les societats que han acollit aquesta població un relat sobre les oportunitats o els greuges, sobre les trajectòries exitoses o els fracassos col·lectius; en definitiva, no es tracta de fer un dictamen de la “seva integració”.
Aquesta ponència vol reflexionar sobre les premisses que han de condicionar la reconstrucció de la seva memòria: a qui pertany aquesta memòria? Té sentit proposar la reconstrucció d’aquesta memòria des de fora d’aquest col·lectiu? Quines són les derivades identitàries que es troben en joc? Una o diverses memòries? És patrimoni o herència de les noves generacions?