Aquesta comunicació presenta una lectura antropològica del cicle festiu de l’Octava de Corpus a Capellades, la darrera vila catalana que encara celebra íntegrament els vuit dies d’aquesta festivitat, resistint-se a l’escurçament i la simplificació propis de la modernitat. L’anàlisi s’emmarca en una perspectiva diacrònica que permet traçar els diferents usos socials i polítics que la festa ha anat assumint al llarg del temps.
Des dels seus orígens gremials i barrocs, en què articulava una ecologia corporativa pròpia, fins a la seva reconversió com a dispositiu de moralització i ordre en el marc del projecte civilitzador del liberalisme del segle XIX, l’Octava capelladina ha estat successivament colonitzada per dispositius ideològics diversos. Posteriorment, ha estat objecte tant de les iconoclàsties republicanes com d’una recuperació depurada en el context del nacionalcatolicisme franquista. Aquestes transformacions successives posen de manifest la capacitat de la festa per dramatitzar els conflictes interns i les tensions socials, consolidant-se com un espai de negociació simbòlica.
Actualment, les festes de carrer de Capellades es mantenen com una estructura ritual desorientada i en crisi de sentit, dins una comunitat que sovint ja no sap per què celebra allò que celebra. Les claus simbòliques que les feien intel·ligibles s’han diluït, com ha passat amb moltes altres festes populars atrapades entre la patrimonialització, la folklorització i la inèrcia organitzativa. La festa resisteix formalment, però el seu sentit sembla esgotat, fluctuant entre el record, la nostàlgia i el buit. Malgrat això, l’etnografia ens mostra que la festa continua oberta i disponible per a ser reaprofitada per drames que no son tan evidents: conflictes nous i identitats que encara busquen un escenari.