L’experiència de la covid i el seu impacte a les residències de gent gran va produir canvis en la percepció de la gestió de l’envelliment. Però, la institucionalització sembla que continua sent la solució en aquelles situacions en què la família no es pot fer càrrec o bé la complexitat de la cura de llarga durada impedeix que es realitzi a la pròpia llar. No obstant això, quan les persones que actualment exerceixen la responsabilitat de la cura familiar pensen en com resoldre la seva pròpia cura, eviten considerar les institucions residencials com a opció, expressen reticències a implicar els seus familiars i no sempre la pròpia llar és el lloc que projecten per envellir. Les reserves expressades en aquest sentit són indicatives que, malgrat que les persones cuidadores puguin valorar l’exercici de la cura com a quelcom positiu, aquesta responsabilitat és percebuda com una càrrega. Però com són aquests futurs de cura imaginats?, en quins entorns haurien de tenir lloc i quines persones haurien d’exercir aquesta responsabilitat? Responem aquestes preguntes a partir de les dades recollides en entrevistes semiestructurades realitzades a persones cuidadores familiars i l’observació de situacions de cura de llarga durada a la llar en el marc de dues investigacions ja finalitzades. L’objectiu és analitzar les narratives de futur de persones que proveeixen cura de llarga dura. Ens interessa indagar en els factors que condicionen els seus imaginaris respecte a la gestió del seu propi envelliment: classe social, gènere, situació familiar, tipus d’habitatge, salut, entorn i, finalment, les seves experiències de cura. Volem també recollir les alternatives de cura imaginades per les persones cuidadores i contrastar-les amb els models d’atenció actuals (bàsicament a la llar i als centres de dia o residencials) i amb les alternatives de base local i comunitària que actualment estan emergint.
