Un discurs dominant al voltant del càncer de coll d’úter actualment el contextualitza en termes d’accés a les proves de detecció i a la vacunació. De fet, més del 80% dels casos es donen en països on l’accés a l’atenció mèdica és extremadament limitat, si no inexistent; mentre que, en l’anomenat Nord Global, les taxes d’incidència més altes i els diagnòstics en estadis més avançats afecten de manera desproporcionada els grups més vulnerabilitzats. Sostinc que aquest enfocament exclusiu en l’accés als serveis preventius i sanitaris corre el risc de desviar l’atenció d’altres qüestions fonamentals. A partir de l’autoetnografia experimental i la reflexivitat calidoscòpica (Fortun, 2014), la meva presentació es fonamenta en un curtmetratge que he elaborat, on reflexiono sobre la meva experiència personal i privilegiada amb el càncer de coll d’úter en un context on aquest accés estava garantit. Hi exploro qüestions com les violències ginecològiques i les microviolències, les explicacions causals reduccionistes de la malaltia i les polítiques de la culpa, que poden generar o perpetuar el patiment entre les persones amb cèrvix. A més, considero com les pràctiques autoetnogràfiques i artístiques poden contribuir a habitar altres possibilitats socials, fomentant coneixements que poden ser tant rellevants com transformadors.