Al llarg de la darrera dècada, l’habitatge s’ha convertit en una qüestió crítica, especialment després de la crisi financera de 2007-2008, que va impactar profundament els sistemes d’habitatge europeus. Tot i que el concepte de precarietat habitacional s’ha expandit més enllà dels casos extrems, com ara el sensellarisme, les conceptualitzacions existents sovint descuiden aspectes socials i relacionals fonamentals, especialment les asimetries de poder i l’alienació. Aquest estudi té com a objectiu reconceptualitzar de manera integral i multidimensional la precarietat habitacional, integrant-hi el poder i l’alienació, i aplicant aquest marc a tots els tipus de règim de tinença. Per fer-ho, l’estudi es basa en 24 entrevistes semiestructurades per analitzar les experiències residencials de persones amb hipoteca, llogateres i individus no emanciapats a l’àrea metropolitana de Barcelona, Espanya. Aquest escenari representa un cas d’estudi ideal a causa dels greus i creixents problemes d’habitatge viscuts durant l’última dècada, com ara l’augment dels costos de l’habitatge, els desnonaments, la liberalització del mercat de lloguer i els impactes del turisme. La nostra recerca qualitativa identifica cinc dimensions clau de la precarietat habitacional: (in)accessibilitat, (in)assequibilitat, (in)estabilitat, qualitat de l’habitatge i alienació residencial. Aquestes dimensions no només reflecteixen problemàtiques àmpliament reconegudes, sinó que també incorporen aspectes poc explorats—com la cohabitació forçada, les barreres socials excloents, els acords de tinença insegurs i les intervencions arbitràries per part dels proveïdors d’habitatge—que contribueixen a un clima més ampli de precarietat generalitzada. L’estudi demostra que la precarietat habitacional té les seves arrels en desigualtats estructurals i asimetries de poder que afecten tots els règims de tinença, i no només el mercat de lloguer privat. La seva principal aportació és un marc conceptual que situa aquestes dinàmiques—especialment els desequilibris de poder i la vulneració de drets—com a dimensions centrals i transversals.
