Sobre les ruïnes, l’aiguamoll: cultivant refugis de biodiversitat en antigues infrastructures extractives

A Catalunya hi ha gairebé dues mil pedreres i graveres abandonades. Aquest abandó s’explica, a vegades, per la inundació de la pedrera amb aigua del freàtic resultat de la punció accidental l’aqüífer. Així, a les ruïnes d’aquestes infraestructures extractives apareixen nous aiguamolls que es converteixen en hàbitat de nombroses espècies d’amfibis, rèptils, libèl·lules i ocells. En un context de declivi alarmant de la biodiversitat, particularment accentuat en ecosistemes d’aigua dolça, aquestes noves zones humides són especialment benvingudes. Aquesta presentació busca reflexionar sobre els futurs ecològics de les infraestructures extractives abandonades a partir de l’exemple de Les llobateres (Vallès oriental), una antiga gravera convertida avui en llacuna. Situada entre una autopista, polígons industrials i explotacions silvícoles i jardineres, l’aiguamoll de Les llobateres és un refugi per a més de cent espècies protegides i amenaçades com l’esparver d’aigua, la llúdriga, l’anguila, la tortuga de rierol o l’agró roig. Un equip de conservacionistes treballa des de fa uns anys en la restauració ecològica de la llacuna. Juntament amb voluntaris, científics, activistes i administracions locals, cultiven un futur més amable amb la vida de la fauna aquàtica en un entorn ruderal.