En l’endemig d’un medi exhaust i d’una crisi ecosocial sense precedents, la poesia pot esdevenir espai de resistència, cura i reparació. Inspirant-me en la proposta del simposi d’explorar futurs multiespècie que desbordin les lògiques antropocèntriques, aquesta comunicació planteja una lectura dels dos darrers reculls de Mireia Calafell —Nosaltres, qui (2020) i Si una emergència (2024)— com a formes poètiques d’intervenció local dins un context global marcat per l’Antropocè.
Aquest treball parteix del diàleg entre antropologia i literatura per assajar llenguatges que permetin pensar la vulnerabilitat ontològica compartida i la desjerarquització de les espècies. Com proposa Yayo Herrero (2021), es tracta de vetllar pel manteniment de la trama de la vida. En aquest sentit, la poètica de Calafell articula una imaginació política situada que entra en ressonància amb els pensaments de Judith Butler i Marina Garcés, i que, com suggereix Anna Tsing, vol habitar les ruïnes del capitalisme per fer lloc a formes possibles de vida.
Des d’aquestes cruïlles, la proposta reivindica el valor de la poesia com a coneixement situat (Haraway, 1991), capaç de mirar de cara la precarietat i obrir finestres de futur dins del naufragi col·lectiu. L’anàlisi literària d’aquests poemaris explora com la veu lírica convoca preguntes fonamentals sobre la noció de comunitat, la responsabilitat col·lectiva, el dol ecològic i les estratègies d’adaptació davant la incertesa i l’amenaça de la irreversibilitat.
Amb això, es vol defensar també la necessitat d’habitar els espais fronterers entre disciplines, fer poroses les categories de pensament i apostar per imaginaris creatius que ens ajudin a sostenir-nos a les vores d’un món que s’acaba. O, potser, com es pregunten Danowski i Viveiros de Castro, d’un món que vindrà.