La vinculació entre sexualitat i infantesa és present a les etnografies des de l’inici de la nostra disciplina. Tanmateix, quan se’n fan estats de la qüestió, tant des de les Ciències Socials com des de l’antropologia, sol haver-hi un salt entre la dècada dels anys 30 i els anys 70/80. Com si no existís res entre mig, i com si no s’hagués escrit res que pogués ser d’utilitat en aquest període. Però no és cert. Tenim dades de gran importància en etnografies publicades durant aquest període, malgrat una manca d’atenció generalitzada.
La causa n’és la dispersió de les dades i les tendències actuals en quant a perspectives teòriques i metodologies emprades: tant en la recerca feta des de l’Antropologia com des de les Ciències Socials, les metodologies etnogràfiques i d’observació es veuen relegades per les discursives i quantitatives. A més, l’enfocament temàtic sol ser a partir de les preocupacions adultes sobre les realitats infantils (educació, problemàtiques socials, i comunicació). Per aquest fet, trobem una desatenció sistemàtica en l’estudi de les maneres en que els infants interactuen, fan ús, i es reapropien de definicions, conceptes, i altres elements socialment situats dins del marc de la sexualitat. Estem parlant, entre d’altres, de joking i avoidance relationships, de jocs i bromes, coses dites i silencis, que estructuren i/o influeixen en la construcció de relacions de gènere, d’edat i entre iguals.
En aquesta comunicació, a partir d’una investigació doctoral en curs feta a Catalunya, plantejaré 1) la construcció d’una nova genealogia sobre sexualitat i infantesa dins l’antropologia 2) les oportunitats i noves perspectives que ens permet tenir sobre aquest camp, 3) i l’impacte que pot tenir no tenir-les en compte en la nostra concepció i producció de coneixements sobre la relació entre la infantesa i la sexualitat.