Anàlisis de les cures i responsabilitats afectives com a factor de penalització dins del món de les no-monogàmies.

Des de finals del segle XX que els diferents moviments afectius dissidents amb la monogàmia s’han vist situats de nou en el punt de mira de la revolució dels afectes. En els darrers trenta anys, més que crear-se models relacionals nous, principalment s’han recuperat i actualitzat models com els que ja defensava Emma Goldman (1869-1940) adaptant-los a les característiques històriques i tecnològiques del moment present. Les no-monogàmies han acabat per a establir-se com a sinònim de modernitat afectiva, en una nova obligació contestatària establint un símil amb el lesbianisme polític.
El perfil parangònic de les persones que practiquen les no-monogàmies és el de persones d’entre 25 i 35 anys, de classe mitjana-alta, amb estudis superiors, que viuen en poblacions de més de 500.000 habitants o les seves àrees metropolitanes, d’esquerres o extrema esquerra, legalment solteres i sense càrregues familiars. Si bé no s’han fet estudis estadístics específics per a aquest col·lectiu a l’Estat Espanyol, s’han pogut extreure dades d’estudis paral·lels com el de Puig-Rodas (2017). Les persones que s’aparten d’aquest parangó sovint veuen exercides sobre elles mateixes dinàmiques d’exclusió social des de dins del col·lectiu. Tenir un cos fora de la normativitat, tenir baixos ingressos econòmics o viure en entorns rurals poden ser motius d’aquesta discriminació.
La hipòtesis d’aquesta investigació és que el fet de tenir responsabilitats afectives per cura de familiars a càrrec o parelles estables és un motiu per a rebre discriminació dins del món de les no-monogàmies.
Per a contrastar aquesta hipòtesis, s’ha usat una metodologia qualitativa, usant el format d’entrevista lliure. La mostra poblacional s’ha aconseguit a través de les persones no-monògames que s’han acollit a un servei de teràpia psicològica. S’ha pogut accedir a una base de 216 persones amb models afectius no-monògams, de les quals s’ha centrat l’anàlisi en les 50 persones que tenien descendència al seu càrrec. S’ha comparat les històries clíniques i els testimonis aportats. 214 casos eren residents a Catalunya i només 2 a Extremadura.
Els resultats obtinguts mostren com es tracta de persones en un 84% en relacions afectives de llarga durada, en front a un 6% que en aquell moment no es troben en una relació afectiva de llarga durada amb ningú si bé tenen altres vincles de diferent format i intensitat. Les persones que es trobaven en relacions afectives de llarga durada mostren totes elles una situació de convivència en un mateix habitatge, només una de les persones que no tenia una relació sexoafectiva de llarga durada estava compartint pis amb altres persones adultes, en concret amb familiars ascendents de primer grau. Tots els casos de la mostra menys un es trobaven compartint l’habitatge amb la seva descendència, havent-hi una variable situació de criances en regim compartit en un nombre de casos que no es pot especificar degut a la falta de dades concretes. La moda de fills de cada persona/parella era d’1, amb un màxim de 4 criatures en una parella reconstituïda. Les edats es movien entre els 36 i els 54 anys. Els principals motius de demanda de les persones eren, per ordre de freqüència: acompanyament en el procés d’obertura de la relació, gestió d’infidelitats, canvis en el model de relació, gestió de la gelosia.
El conjunt de la mostra exposava com hi ha un col·lectiu de persones en el món de les no-monogàmies que es troben amb una dinàmica vital amb certa complexitat organitzativa: feines estables, habitatges en règim de propietat (i hipoteca), no podent delegar la responsabilitat de les cures familiars en serveis de pagament. Una característica comuna estava en ser persones amb una gran inquietud vital, limitada per la falta de temps i recursos econòmics. A l’hora d’establir vincles afectius amb terceres persones es trobaven amb un o varis dels següents supòsits: tenir temps per als vincles no convivents suposava haver de descarregar les responsabilitats de cures en altres membres de la família; hi ha grans dificultats per a descarregar les cures en familiars no convivents; si els vincles no convivents eren persones amb una menor estructuració vital (i obligacions derivades) aquests realitzaven queixes i reclamacions per la dificultat d’organitzar encontres; rebien majors rebutjos per part de possibles parelles potencials a l’hora d’iniciar un vincle quan comentaven la seva situació vital; patien un alt volum de ruptures pel motiu anterior, accentuat quan el seu vincle no convivent tenia vincles amb altres persones de baixa estructuració vital.
La conclusió preliminar mostraria que a Catalunya encara no es mostra una integració completa de les dinàmiques de criança en els models relacionals no-monògams. Com en d’altres àmbits vitals, l’adquisició de responsabilitats de cures sense possibilitat de delegar-les suposa un greuge comparatiu que relega qui es troba en aquesta situació a un espai de marginalitat social.