Mobilitats tòxiques, urbanisme tàctic i nou higienisme urbà

Barcelona apareix, avui, com a paradigma global per a les noves formes de governança local, tant pel que fa a la teorització com a la formalització en plans i actuacions, compatibles amb el projecte de realització urbana d'ideals universals com són el capital humà, el multiculturalisme, la qualitat de vida, l'humanisme tecnològic, el cosmopolitisme, la participació ciutadana, el “bé comú”, etc. Però, sobretot, les actuacions més expeditives han estat executades i promocionades com a elements d'una croada ecologista contra l'automobilització.
Aquesta reconversió verda del capitalisme urbà ha tingut a veure, arreu, amb una dinàmica de transformació dels llocs de trànsit que s'ha exhibit com a revolucionària en matèria de mobilitat tranquil·la, no invasiva i basada en energies netes. Els instruments per a aquesta reconversió de l’espai urbà han estat, a Barcelona, les superilles i l’urbanisme tàctic. L'objectiu ha estat els de dur a terme processos planificadors fent-los acceptables i fins i tot desitjables per a la pròpia ciutadania com a formes de combatre la pol·lució atmosfèrica i sonora, potenciar els desplaçaments sostenibles i estimular les bones conductes de convivència.
En relació amb tot plegat, ens interessa remarcar dos aspectes centrats a la capital catalana. D'una banda, com aquestes polítiques de reforma urbana destinades a generar mobilitats no tòxiques van trobar en les mesures contra la pandèmia de COVID19 una coartada per a la seva intensificació i la seva implementació autoritària. De l'altre, fins a quin punt aquest tipus d'iniciatives urbanístiques poden ser vistes com a reedició de les que, a ciutats com Barcelona, va emprendre l'higienisme urbà del segle XIX en la lluita contra problemes com, segons Ildefons Cerdà, eren la mobilitat, la densitat i, precisament, la mobilitat.