"Usted no tiene corazón". Qüestionament, beneficis i canvis de fer treball de camp sola, en parella o acompanyada.

Les relacions familiars van ser un recurrent tema de conversa durant les meves estades de treball de camp a les comunitats indígenes de l'Equador entre 1999 i 2017. En aquest arc de temps vaig passar de ser una dona que arribava sola, a una dona que aterrava acompanyada de la seva parella i, finalment, una dona que s’instal.lava amb la família al complet. Aquests canvis de estatus van generar preguntes i comentaris que oferien llum per interpretar les relacions de gènere, just en un moment de forta transformació d’aquestes a la zona. Però les migracions intensificades des de finals dels 90, els nous referents femenins que havien arribat via televisió amb les telenovel·les o l’impacte dels projectes de cooperació, havien impulsat canvis no només en les relacions entre homes i dones, sinó també en les percepcions al voltant de la maternitat i la paternitat.

A part d’un tema rellevant a les converses, les meves relacions familiars van posicionar-me de manera diferent al llarg dels anys, i van afavorir nous espais de socialització i van modificar-ne d'altres. Per exemple, com a dona soltera, la relació amb els homes va ser diferent a la mantinguda quan vaig residir a les comunitats en parella. Estar en parella “normalitzava” el meu estatus i aquest deixava de ser percebut com anòmal o, inclús perillós, en certes situacions. Especialment durant les festes i celebracions, quan el “trago” feia la seva aparició, jo havia d’aclarir que “estar sola” no era sinònim d’estar disponible. En canvi, amb la presència de la meva parella, no es produïen tantes situacions ni comentaris incòmodes. A més, el fet d’estar en parella normalitzava la nostra presència a espais diferenciats segons el gènere i suavitzava les infraccions si en algun moment saltàvem les fronteres que els delimitaven.

Més tard, en tornar amb els fills, també vaig ser rebuda de manera diferent per les dones que havia conegut a l’inicia i que feia temps que havien estat mares. En primer lloc, em deixaven clar que ja era “una de les seves” i podíem tenir llargues converses al voltant de la maternitat i les pràctiques com l’alletament, o les celebracions i rituals que l’acompanyaven. També, feia aflorar certes crítiques per haver deixat en alguna ocasió a la família enrere. Aquest fet em connectava amb les milers de mares migrants equatorianes que havien deixat enrere fills i famílies. No se m’havia trencat el cor quan els havia deixat? No m’havien criticat per fer-ho al meu lloc d’origen?

El fet de ser mare tardana o tenir pocs fills, en relació a les pràctiques de les dones a les comunitats andines, eren també qüestions que es problematitzaven. Utilitzava mitjans anticonceptius? Existia l’avortament permès en el meu país? Com m’ho feia per treballar i ser mare? Per què m'havia esperat tant temps en parir?

Un factor rellevant que entrava a més a més en joc, era la meva condició de ser “dona estrangera” o “gringa”, envoltada d’imaginaris de promiscuïtat i liberalitat, doncs el que s’esperava de mi era molt diferent del que s'esperava d'una dona nativa.

Així, el fet d’estar acompanyada va modificar la meva posició i la percepció que es tenia de mi en els llocs del treball de camp, no només al voltant del gènere, sinó en relació a la meva edat, la meva classe social o el meu lloc d’origen.

Però les diferents estades de camp també van modificar les meves pràctiques i idees al voltant de la parella i de la maternitat. Un exemple va ser la facilitat viscuda per participar de tots els espais domèstics i públics amb els meus fills petits. A diferència del meu lloc d’origen, no es produïen ruptures ni sancions tan dràstiques entre rols ni espais. Tampoc la maternitat es vivia d’una manera aïllada del grup. Les dones procuraven sempre acompanyar-me en la cura dels meus fills. Les diferents experiències viscudes al camp van transformar tant les meves idees com les meves pràctiques en relació a la família.

A la meva ponència m’agradaria reflexionar sobre aquests temes tenint en compte les aportacions de l’antropologia feminista que, des de fa dècades, assenyala la necessitat d’abordar d’una manera crítica les nostres relacions al camp, incidint en les nostres posicions políticament situades, a més de reivindicar els components emocionals i personals com a imprescindibles a la reflexió antropològica, entenent que el personal no és només polític, sinó també teòric.

Tot i que a l’Estat espanyol s’han produït en els darrers anys diferents recerques que han reflexionat sobre aquestes qüestions, no s’ha generat un corpus consistent de treballs que indaguin sobre les conseqüències de fer antropologia acompanyat, sobre els canvis i les aportacions, també sobre les dificultats, que aquesta decisió comporta . La meva comunicació vol ser una aportació en aquesta línia, i que, justament, aquest simposi proposa.