Les neurones són idees: ontogènia i la revolució neuropolítica

Ni Marx, ni Weber. Ni materialisme, ni idealisme. No hi ha cap línia de pensament sociològic o antropològic que pugui donar compte de quina és la endimoniada interacció entre la cultura i l’òrgan amb el que suposadament pensem: el cervell. Tot i les analogies informàtiques, al cervell no hi ha “hardware” (matèria) y “software” (idees). Quan una idea entra al cervell, les neurones modifiquen automàticament la seva longitud, ramificacions i connexions amb altres neurones. És el que es coneix com a neuroplasticitat, i la raó per la qual, al cervell, no té sentit contraposar idealisme i materialisme per esbrinar perquè els humans fem el que fem. Al cervell les idees es materialitzen en connexions neuronals, i les connexions neuronals es tornen idees amb les que ens comuniquem o simplement tenim consciencia d’existir. És impossible determinar on comencen les idees i on acaba la matèria, perquè al cervell les idees són matèria, i la matèria són idees.
Això ho saben bé els neurocientífics, i també les corporacions que viuen de la nostra atenció, especialment les propietàries de les xarxes socials. En un context on el recurs més lucratiu és el mantenir-nos enganxats a una pantalla, els algoritmes que ens fan addictes a la vida digital no busquen introduir idees en el nostre cervell, sinó quelcom més efectiu: generar reaccions fisicoquímiques al cervell (relacionades amb les recompenses dopaminèrgiques), que ens faran tornar una i un altra vegada sobre aquella superfície de clings, vibracions, plàstic i llum. El problema es que, en aquest context, deixem la nostra ontogènia cerebral en mans d’altres. Ni Marx ni Weber estarien contents. Potser dirien que necessitem una revolució per recuperar la potestat sobre els mecanismes de la neuroplasticitat, que són a la vegada “les idees” i “els mitjans de producció” que governen el capitalisme del present.