| Abstract | Al llarg del segle XX, s’erigeix una manera canònica d’aproximar-nos etnogràficament a les realitats socials propera al que Halloy anomena “l’hermenèutica de l’alteritat” (Halloy, 2016). Es tracta, segons l’autor, d’oferir interpretacions sobre l’altre que passen pel filtre de la intel·ligibilitat, que no és altra que la pròpia, a base de la recol·lecció de dades, fonamentalment, a partir de l’observació participant i de les entrevistes.
Des d’una posició crítica a aquest quefer etnogràfic, m’adhereixo a la proposta de Pierini i Groisman (2016), en què l’etnografia deixa de ser concebuda com un mètode per obtenir dades suposadament neutrals i objectives a un procés en què l’etnògrafa és concebuda com un agent més al camp que crea i construeix la recerca de la qual participa i analitza. La recerca etnogràfica es converteix, en efecte, en un episodi d’experiència incorporada i compartida en què les circumstàncies en què es dona són clau per a la producció del coneixement etnogràfic.
L’objectiu principal d’aquesta comunicació és reflexionar sobre quin coneixement es produeix i com es produeix a partir de l’experiència de camp que vaig realitzar embarassada entre practicants de religions afrocubanes a la ciutat de Barcelona i la seva perifèria entre els anys 2014 i 2021. Parteixo de la noció establerta per Favret-Saada (2012) de “deixar-se afectar al camp” que, al seu torn, és propera a la noció de Pink (2009) d’“etnografia sensorial”. Es tracta de concebre la recerca etnogràfica com un procés en què compartir experiències i exposar-se personalment i emocionalment té un valor epistèmic, a banda de metodològic.
Fer treball de camp acompanyada, en aquest cas, de la meva filla encara no nascuda, va canviar la meva posició al camp i aquesta reconfiguració em va permetre construir un tipus de coneixement específic sobre la realitat de camp estudiada, especialment, en tres sentits.
En primer lloc, el meu embaràs havia estat pronosticat pel sacerdot principal de la casa-temple on realitzava bona part de la meva etnografia. Així doncs, el meu embaràs esdevenia la prova fefaent de la veracitat de les paraules rituals del padrino i això em va situar en un lloc proper al sacerdot i al seu entorn més pròxim. En d’altres paraules, em va apropar als santeros i santeres amb més experiència dins d’aquestes religions i, així, em va permetre ocupar un lloc privilegiat dins l’estructura d’una religió molt jerarquitzada i hermètica.
En segon lloc, i contràriament al primer punt, em va fer entrar en contacte amb sectors socials més marginals dins la casa-temple, com els nens, els aleyos (no-inciats) o els yavós (neòfits de menys d’un any d’iniciació). Era habitual que la meva condició d’embarassada em separés de l’espai sagrat, d’una banda, per qüestions pràctiques, com ara per l’enorme quantitat de fum que hi havia a l’espai sagrat o per la ingesta d’alcohol que s’esperava que es produís per part de tots els membres presents en aquell espai litúrgic. I, d’altra banda, per qüestions simbòliques. En aquest sentit, cal tenir en compte que una dona embarassada dins la cosmologia afrocubana és concebuda amb molt de poder i de la qual cal protegir-se en determinades ocasions. Aquest fet m’apartava en ocasions de l’esdeveniment ritual i m’apropava a aquells sectors socials del camp que també havien estat separats de l’acció ritual principal, oferint-me la possibilitat d’expandir la recerca cap a vies inexplorades, com ara, la importància del secretisme.
Finalment, el fet de fer treball acompanyada de la meva filla encara no nascuda em va permetre aproximar-me al camp des d’una perspectiva de gènere que havia passat desapercebuda fins al moment. Viure l’embaràs en un context en què hi regna una cosmologia des de la qual la fita última de la dona és la reproducció és una situació privilegiada. Quedar-me embarassada durant el treball de camp em va permetre abordar tot un univers femení que no hauria conegut d’una altra manera. La meva condició de dona fèrtil em possibilitava assistir el sacerdot en bona part dels rituals de fertilitat i de les anomenades sanaciones de útero, establint llargues i interessants converses amb interlocutores, dones, que m’obrien nous camps d’anàlisi centrats en les concepcions de la maternitat, les cures i les preocupacions en la gestió, el part i la criança en el món afrocubà.
Referències
FAVRET-SAADA, J. (2012) “Being Affected”. HAU: Journal of Ethnographic Theory, 2 (1): 435–445.
HALLOY, A. (2016) “Full Participation and Ethographic Reflexivity. An Afrobazilian Case Study” a PIERINI, E.; GROISMAN, A. (2016) Journal for the Study of Religious Experience, 2: 7-24.
PIERINI, E.; GROISMAN, A. (2016) “Introduction. Fieldwork in Religion: Bodily Experience and Ethnographic Knowledge”, a PIERINI, E.; GROISMAN, A. (2016) Journal for the Study of Religious Experience, 2: 1-6.
PINK, S. (2009) Doing Sensory Ethnography. London: Sage Publications.
|
|---|
