Imperialisme acadèmic i racionalitat neoliberal a la universitat catalana

L’expansió del capitalisme vers totes les esferes de la vida social va topar, a principis dels anys noranta, amb un terreny poc explotat fins llavors per les lògiques de mercat: el món acadèmic. Les crides a l'adaptació d'aquest àmbit a la raó neoliberal van començar als Estats Units, però ràpidament diverses organitzacions empresarials, tant a nivell global com a nivell estatal, van influir en la progressiva implementació del nou model universitari neoliberal, que monetitzava la recerca i la docència, clientelitzava l’estudiantat, precaritzava les plantilles i elevava el model gerencialista a referent virtuós de tota organització administrativa. A nivell discursiu, la deriva semàntica de termes com ara “millora”, “renovació”, “innovació”, “internacionalització”, “excel·lència” o “modernització”, ha estat al servei de l’assumpció ideològica de l’existència d’una al·locronia o desajustament temporal, és a dir, d’una consciència provinciana del retard local en l’aplicació del model universitari considerat com a virtuós. És en aquest sentit que podem parlar d’imperialisme acadèmic. Si l’imperialisme colonial va sorgir de les necessitats del capitalisme per ampliar tant el mercat com les fonts de matèria prima, la raó neoliberal recobreix aquesta expansió tot implementant unes noves lògiques de governança que han arribat a afectar les universitats d’arreu del món, cada cop més estandarditzades. D’aquesta manera, la progressiva modernització de la universitat catalana -entesa eufemísticament com el procés d’adopció del model neoliberal- aliena la institució de la seva raó de ser, la funció social al servei de la comunitat on emergeix, i la posa al servei d’una indústria acadèmica global basada en la reificació de docents, estudiants i sabers sota la forma de la mercaderia.