{Título:1}

El filòsof japonès Kohei Saito adverteix, en el seu conegut llibre El capital en la era del Antropoceno (2022), que no podem deixar les solucions a les crisis ambientals actuals només en mans d’especialistes i de polítics sinó que aquestes han d’implicar tothom. Aquest simposi s’inspira en les respostes creatives que poblacions del Pirineu i pobles indígenes d’Amèrica Llatina estan donant a aquest desafiament global. Des d’una perspectiva a la vegada etnogràfica i comparativa, volem conèixer casos de poblacions d’arreu del planeta que plantegin resistències i alternatives front a les amenaces que comprometen el seu territori. Ens interessa conèixer reaccions, respostes i solucions “des de baix” a diferents conflictes mediambientals que afecten qüestions com la propietat, l’aigua, el sanejament, els residus i les escombraries, l’extractivisme energètic, el turisme o l’agricultura intensiva, per citar-ne només alguns. Són també benvinguts treballs que abordin tant la diversitat dels usos i els significats de l’entorn que envolta aquestes poblacions (rius, boscos…) com la multiplicitat de relacions que es mantenen amb i a través d’aquest. Busquem, així, comunicacions que integrin aspectes polítics, ecològics, socials, simbòlics i culturals per abordar les amenaces, els conflictes i les respostes des d’una perspectiva múltiple i holística.

Les dimensions ambientals han adquirit un gran protagonisme en les últimes dècades. La desmaterialització de l’economia, que semblava ser un dels trets que caracteritzarien el moment actual d’intensificació del capitalisme neoliberal, ha quedat totalment desmentida per múltiples indicadors. L’escassetat creixent de nombrosos recursos o les manifestacions del canvi climàtic han deixat de ser hipòtesis plantejades pels especialistes en relació amb el mig termini per esdevenir evidències que afecten a sectors socials cada cop més amplis i que es manifesten alhora també d’una manera més freqüent. D’acord amb això, l’atenció que mereixen les qüestions ambientals, tant acadèmica com social i per part de les polítiques públiques, es relaciona amb la seva mateixa problematització (Alexiades, 2018).

Els efectes acumulatius de la pressió sobre els territoris i els seus recursos associada a les demandes del sistema econòmic, tant pel que fa a la producció com al consum, queden reflectits en les dades i les tendències dels moviments generals. Les maneres com es concreten en els escenaris particulars, però, no són una mera traducció automàtica d’aquests processos registrats a nivell global sinó que mostren una àmplia gamma de situacions diferents. En aquest context, l’etnografia resulta una aproximació estratègica tant per la constatació d’aquesta diversitat com per la seva mateixa comprensió.

La proliferació contemporània dels conflictes socioambientals locals ha d’interpretar-se en aquest context. Des de la perspectiva de l’ecologia política, aquests conflictes es deuen a la competència per l’accés i el control dels territoris i els recursos naturals entre actors amb capacitats polítiques diferents (Bryant i Bailey, 1997). Aquest punt de vista no permet només una anàlisi aprofundida d’aquests processos locals, sinó també examinar els seus efectes socials posant de relleu, més enllà de la seva pròpia diversitat, el seu caràcter creatiu i el potencial alternatiu de les seves crítiques.

D’acord amb Martínez Alier (1992), els conflictes socioambientals, que denomina també com a conflictes ecològics distributius, no sempre s’expressen en termes d’una competència pels recursos naturals. Moltes disputes i reclamacions per la millora de les condicions de vida, tant del present com en el passat, remeten a dimensions relacionades amb el medi ambient tot i que puguin adoptar explícitament el discurs de la reivindicació laboral o política, entre d’altres. El mateix passa quan comparem escenaris de conflicte en regions concretes d’uns o altres països. Mentre que la dimensió ambiental dels efectes associats a l’acceleració de l’explotació intensiva de molts dels recursos dels països empobrits sembla evident, en les zones rurals dels països rics aquesta competència pot fixar-se en qüestions com ara el sòl disponible o l’accés a l’habitatge i no presentar-se com a directament relacionada amb l’economia productiva sinó amb processos de terciarització. L’anàlisi d’aquestes concrecions locals tan diverses del model extractivista es veu enriquida amb una mirada àmplia i comparativa.

Tanmateix, aquests conflictes poden també ser abordats des d’una perspectiva cosmopolítica, reclamant un marc de referència alternatiu per entendre el territori i les relacions amb el medi. En aquest sentit, molts pobles han explorat en el curs de les últimes dècades l’apertura del diàleg cap als límits d’una política indígena que sobrepassi les referències polítiques hegemòniques (De la Cadena, 2010). La irrupció en els marcs normatius nacionals de noves presències i ontologies diverses que concedeixen entitat jurídica a rius i altres elements físics és també una manera se situar-se davant dels conflictes socioambientals més enllà de les dicotomies binàries. Pensar amb éssers més que humans ens confronta amb una ontologia política (Blaser, 2009) que desacomoda i amplia els contorns a vegades rígids de les aproximacions tradicionals i contribueix a trobar les esquerdes de l’economia política global (Tsing, 2015). Reprendre el fil de pensament que ens guiï a través dels entramats vitals pot esdevenir clau per entendre les diverses alienacions que el capitalisme ha imposat a humans i no humans.

Les transformacions socials associades amb aquests processos percebuts com una acceleració del canvi històric donen lloc, per la seva banda, a noves formes de resposta per part de diferents grups socials i revelen relacions de poder desiguals (en termes de la distribució de la responsabilitat i la vulnerabilitat) que queden encobertes en circumstàncies no tant canviants. Les crisis múltiples i solapades que conjuguen l’emergència climàtica i social en termes d’una crisi de sostentabilitat i de reproducció s’han fet evidents no només a nivell analític sinó també a través d’una presa de consciència específica en les poblacions locals. En comptes de prendre una posició passiva, els grups socials directament afectats fan front a aquests processos des de les seves pròpies experiències (percepcions, sabers, pràctiques i interessos) alhora que adopten formes de protesta i de resistència que, més enllà de la crítica que plantegen i de la seva agència i creativitat, senyalen línies d’actuació alternatives front a les solucions basades en la tecnologia i el mercat promogudes des de les posicions hegemòniques.

S’identifica, en aquest context, una proliferació de respostes, diverses i no coordinades, com a part d’una lluita col·lectiva per models contrahegemònics de desenvolupament social, oposats a les lògiques d’explotació dominants del capitalisme i que podem denominar com a “resistències socioambientals”. Es constata alhora el sorgiment d’un paisatge de mobilització social que respon a interessos i perspectives compartides i permet albirar, en molts casos, un espai d’exploració d’alternatives (Del Mármol, Estrada i Beltran, 2024).

Identifiquem també respostes innovadores dels pobles indígenes front a aquestes crisis que són elaborades culturalment i comunicades més enllà de les comunitats. Per exemple, formes culturals i col·lectives d’expressió (rituals, mitologia, somnis, narratives sobre crisis del passat, tecnologies i cultura material o medicines) són (re)creades i mundialitzades com a sabers que, des d’una perspectiva indígena, han de ser compartits amb el món no-indígena. Això permet una aproximació als paisatges del Capitalocè (Moore, 2017) com a configurats per ruïnes (Stoler, 2013), arranjaments de diversos éssers que es conjuguen per parlar de passats extractius però també per albirar d’altres futurs possibles.

L’antropologia pot contribuir a la discussió sobre la sostenibilitat i les crisis ecològiques i posar en evidència la jerarquia de coneixements establerta per les ciències modernes que impedeix el ple reconeixement dels sabers i les pràctiques socioambientals de totes les societats (Danowski i Viveiros de Castro, 2019; De la Cadena, 2010; Goldman, 2016; Kohn, 2021). Més enllà de fomentar la justícia epistemològica, de posar en valor la pluralitat d’actors socials implicats i d’identificar les existències afectades pels conflictes ambientals, cal abordar l’actual procés de canvi climàtic i de transició ecològica des de la pluralitat sociocultural que ens brinda la perspectiva antropològica. D’acord amb José A. Cortés, “l’antropologia permet accedir a la microescala d’un fenomen que, sent global (en els impactes i les apropiacions polítiques, filosòfiques, econòmiques), és sobretot en les seves manifestacions, efectes, processos, produccions i accions concretes, diverses localitzades i materialitzades, on ha de ser reconegut” (2024: 296).

Alexiades, Miguel (2018) "La Antropología Ambiental: una visión desde el Antropoceno", a Santamarina, B.; Coca, A.; Beltran, O. (coord.) Antropología Ambiental. Conocimientos y prácticas locales a las puertas del Antropoceno, p. 17-70. Barcelona: Icaria.

Blaser, Mario (2009) "The Threat of the Yrmo: The Political Ontology of a Sustainable Hunting Program". American Anthropologist, 111 (1): 10-20.

Bryant, Raymond L.; Bailey, Sinéad (1997) Third World Political Ecology. Londres: Rouledge.

Cortés Vázquez, José Antonio (2024) "Hacia una antropología del cambio climático: interrogantes, propuestas y retos". (Con)textos. Revista de Antropología e Investigación Social, 13: 285-297.

Cortés Vázquez, José Antonio; Martins, Humberto; Mendes, Paulo (2020) "Antropología y cambio climático: recorridos, temáticas y propuestas". Disparidades. Revista de Antropología, 75 (2).

Danobski, Déborah; Viveiros de Castro, Eduardo (2019) ¿Hay mundo por venir? Ensayo sobre los miedos y los fines. Buenos Aires: Caja Negra.

De la Cadena, Marisol (2010) "Indigenous Cosmopolitics in the Andes: Conceptual Reflections beyond 'Politics'". Cultural Anthropology, 25 (2): 334-370.

Del Mármol, Camila; Estrada, Ferran; Beltran, Oriol (2024) "'La terra per sembrar': resistencias y conflicto en el Pirineo catalán". Gazeta de Antropología, 40 (2).

Goldman, Marcio (2016) "Cosmopolíticas, etno-ontologías y otras epistemologías. La antropología como teoría etnográfica". Cuadernos de Antropología Social, 44: 7-25.

Kohn, Eduardo (2021) Cómo piensan los bosques. Hacía una antropología más allá de lo humano. Quito: Abya-Yala y Hekht.

Martínez Alier, Joan (1992) De la economía ecológica al ecologismo popular. Barcelona: Icaria.

Moore, Jason W. (2017) "The Capitalocene, Part I: on the nature and origins of our ecological crisis". The Journal of Peasant Studies, 44 (3): 594-630.

Saito, Kohei (2022) El capital en la era del Antropoceno. Barcelona: Penguin Random House.

Stoler, Ann L. (ed.) (2013) Imperial Debris. On ruins and ruination. Durham: Duke University Press.

Tsing, Anna L. (2015) The Mushroom at the end of the world. On the possibility of life in capitalist ruins. Princeton: Princeton University Press.