Resum
El conjunt de corrents teòrics de caire posthumanista convida a reflexionar amb noves mirades els diversos camps d’interès per a l’antropologia. Amb el seu característic postantropocentrisme, es contribueix a la desconstrucció de la condició humana, es qüestiona l’autoritat de dicotomies elementals com natura/cultura, ment/cos, individu/societat, dona/home etc., amb les quals el pensament representacional acostuma a entendre la realitat, i ens fa fixar la nostra atenció en la vivacitat de tot allò que flueix en la vida quotidiana, en les múltiples interaccions que s’hi produeixen i en les micropolítiques generades per economies afectives (Ahmed, 2004). Les conseqüències d’entendre l’ésser humà situat en un imbricat sistema de relacions en lloc de considerar-lo autocontingut, autònom i excepcional, i el fet d’esdevenir conscients dels reptes de l’antropocè, fan que emergeixin noves línies de recerca per interpretar la realitat. Només cal pensar, per exemple, en la importància que el posthumanisme atorga al gir afectiu, al fet de considerar els objectes “actors materio-semiòtics” (Haraway, 2003: 67) com a coconstitutius de la vida social o als estudis interespècies sorgits arran d’aquests nous corrents teòrics.
En aquest simposi tenen cabuda les presentacions interessades a debatre aspectes teòrics o metodològics del posthumanisme, treballs etnogràfics resultants de la seva aplicació en temes com el gir afectiu, l’agència dels objectes o la impugnació política de la dicotomia “natura-cultura”, i molt especialment aquelles presentacions focalitzades en tot allò que el pensament posthumanista té a dir sobre com entenem, experimentem, vivim i gestionem la vida quotidiana.
Proposta simposi
El posthumanisme constitueix una crítica radical a l’humanisme i una nova manera d’entendre el subjecte humà, i ofereix, per tant, noves possibilitats de recerca per a l’antropologia (Martí i Enguix, 2022; Vayreda i Núñez, 2022). El gran potencial innovador del posthumanisme és que no estem parlant d’un nou objecte de coneixement sinó d’una nova manera de conceptualitzar el coneixement. Es mostra extremadament crític amb la idea d’entendre la humanitat en termes antropocèntrics, essencialistes i segons el pensament racional de caire cartesià. Les aproximacions teòriques posthumanistes intenten superar el tradicional binarisme que ha caracteritzat el pensament a Occident. Això facilita la tasca de desconstruir sòlides jerarquies sorgides arran del binarisme humanista que, entre moltes altres conseqüències, han donat peu a conglomerats ideològics amarats de sexisme, racisme o especisme.
El posthumanisme, tot nodrint-se del pensament postmodernista i postestructuralista (Derrida, Foucault), fa del descentrament del subjecte un dels seus pilars. En aquest camp intel·lectual conflueixen diferents corrents derivats del gir ontològic de les humanitats que també tenen a veure amb les teories no representacionals (Thrift, 2007) i amb el gir afectiu (Clough i Halley, 2007), enllaçant així mateix amb propostes teòriques tan diverses com l’actor-network theory (Latour, 2005), el perspectivisme (Viveiros de Castro, 2010), aportacions de la filosofia de la tecnologia (Verbeek, 2011), del corrent filosòfic de l’Object-Oriented Ontology (Harman, 2018), els estudis inter-espècies (Kirksey i Helmreich, 2010; Livingston i Puar, 2011) o el corrent feminista dels nous materialismes (Coole i Frost, 2010), entre d’altres. El posthumanisme pot ser interpretat també com una extensió dels estudis postcolonials o una crítica a llurs limitacions doncs, al capdavall, també el postcolonialisme ha intentat desconstruir els ideals humanistes eurocèntrics, les formacions jeràrquiques i l’antropocentrisme (Islam, 2016: 120).
Es considera que l’humanisme tradicional ja no resulta apropiat per entendre l’ésser humà tal com es troba estretament enxarxat amb tot el que l’envolta, ja siguin altres éssers vius, el medi o les tecnologies. El posthumanisme és ontologia perquè representa una particular manera d’entendre la realitat; és epistemologia perquè coherentment a aquesta manera particular d’entendre la realitat, aposta també per una particular conceptualització de com s’accedeix al coneixement; i, al mateix temps, el posthumanisme també implica un determinat posicionament ètic. El posthumanisme, en tant que onto-epistemologia implica conseqüències pràctiques sobre com s’entén la realitat empírica i, per tant, sobre l’orientació de la recerca.
Si avui parlem de posthumanisme és per la senzilla raó de la necessitat d’adequar els coneixements, les metodologies i l’ètica de la investigació al món actual. No s’ha de confondre amb “transhumanisme”. Tot i que el posthumanisme i el transhumanisme comparteixen espais en allò que s’ha anomenat la “condició posthumana” (Pepperell, 2003), el primer es basa en una crítica deconstructiva de l’ontologia i valors humanistes, mentre que el segon consisteix en aquella filosofia que advoca per l’ús de les noves tecnologies per superar les limitacions biològiques dels éssers humans.
Amb el posthumanisme, la visió que tenim de l’ésser humà experimenta una profunda transformació. Dins de la seva ontologia de caire no dualista, és a les relacions abans que a les entitats a allò que s’atorga una major importància. Relacionalitat, doncs, és una paraula clau. S’entén que les entitats o categories elementals no antecedeixen les relacions sinó que es constitueixen a partir de relacions. De fet, no som essències, ans el resultat d’un joc infinit de relacions. Les entitats són moments concrets d’un constant fluir que es va construint en un complex espai relacional. D’aquesta manera, el posthumanisme ens ajuda a entendre’ns dins d’un contínuum amb tot el que ens envolta, totalment interrelacionats, més que no pas com a unitats discretes i desconnectades. Això té repercussions en com abordem tot allò que no és humà –orgànic o inorgànic. Ja no ens entenem “en oposició a” sinó “juntament amb”. No ens considerem el centre i reis de la creació, i s’entén com a desfasada aquella màxima de Protàgores segons la qual l’ésser humà és la mesura de totes les coses. Hom intenta superar l’antropocentrisme propi del pensament humanista de la mateixa manera que ja fa temps maldem per superar l’etnocentrisme i l’androcentrisme.
Això ens duu també a un pensament més ecològic i més conseqüent amb les circumstàncies mediambientals actuals derivades de l’activitat antropogènica. Els éssers humans, al llarg de la seva existència, han modificat i continuen modificant les condicions geològiques del planeta. Això és el que defineix l’era que anomenem antropocè. Aquest concepte ens ajuda a ser conscients dels excessos antròpics que posen en perill la continuïtat del planeta. Talment com la filòsofa posthumanista Rosi Braidotti escrigué, l’antropocè implica un temps de profunda crisi de valors ètics i epistemològics (Braidotti, 2013: 79). Una qüestió central dins de les perspectives teòriques posthumanistes és el fet de reconsiderar què significa ésser humà, tot ressituant la nostra posició dins del món, al mateix temps que es reclama un canvi d’actituds (Taylor, 2017). La crítica posthumanista aporta importants elements de reflexió per afrontar els reptes de l’antropocè. En primer lloc, per la seva crítica a la concepció d’ésser humà pròpia de l’humanisme, amarada d’antropocentrisme i individualisme. En segon lloc, per la importància que atorga a la relacionalitat per capir el món. Dins d’aquesta perspectiva, s’entén l’ésser humà completament entortolligat amb tot allò que l’envolta i, per tant, el posthumanisme clama per canviar un tipus de relació marcat per l’ontologia de l’explotació.
El futur de les humanitats demana una reformulació, replantejament o àdhuc superació del mateix pensament humanista del qual han sorgit. El posthumanisme constitueix una resposta a la denominada crisi i inherent pèrdua de rellevància de les humanitats (Braidotti, 2013: 147). Constitueix un important repte epistemològic per a les ciències socials i humanes pels esquemes alternatius de pensament que desenvolupa. Els seus principals vectors de força es mouen de forma transversal per les diferents disciplines de les humanitats i ciències socials en general, fet que facilita la consiliència. El potencial d’aquesta línia de pensament resulta cada cop més evident, de manera que les posthumanitats (Braidotti, 2017), en els darrers anys, estan experimentant una creixent institucionalització i reconeixement en els principals àmbits del món acadèmic.
Bibliografia citada:
Ahmed, Sara “Economies”, Social Text 22/2, 2004, pp. 117-139
Braidotti, Rosi, The Posthuman, Malden: Polity Press, 2013
Braidotti, Rosi, Les posthumanitats a debat, Barcelona: CCCB (Col·lecció Breus 84), 2017
Clough, P. T., & Halley, J. (eds.), The affective turn: Theorizing the social, Durham: Duke University Press, 2007
Coole, Diana; Samantha Frost (editors), New Materialisms: Ontology, Agency, and Politics, Durkham & London: Duke University Press, 2010
Haraway, Donna, The Haraway Reader, London: Routledge, 2003
Harman, Graham, Object-oriented ontology. A new theory of everything, London: Penguin Books, 2018
Islam, Md. Monirul, “Posthumanism: Through the Postcolonial Lens”, dins D. Banerji i M.R. Paranjape (eds.), Critical Posthumanism and Planetary Futures, New Delhi: Springer, 2016, pp. 115-129
Kirksey, S. Eben i Helmreich, Stefan, “The Emergence of Multispecies Ethnography”, Cultural Anthropology 25/4, 2010, pp. 545-576
Latour, Bruno, Reassembling the Social. An Introduction to Actor-Network-Theory, Oxford: Oxford University Press, 2005
Livingston, Julie i Jasbir K. Puar, “Interspecies”, Social Text 29 1/106, pp. 3-14, 2011
Martí, Josep i Begonya Enguix (eds.), Pensar la antropología en clave posthumanista, Madrid: CSIC, 2022
Pepperell, Robert, The post-human condition, Bristol: Intellect Books, 2003 [1995]
Taylor, A., “Beyond stewardship: Common world pedagogies for the Anthropocene. Environmental Education Research”, 23/10, 1448-1461, 2017
Thrift, Nigel, Non-Representational Theory: Space, Politics, Affect, London i New York: Routledge, 2007
Vayreda, Agnès i Francesc Núñez (eds.), Humanisme i posthumanisme. Eines per a unes ciències humanes en moviment, Barcelona: UOC, 2022
Verbeek, P.-P., Moralizing technology: Understanding and designing the morality of things, Chicago: Chicago University Press, 2011
Viveiros de Castro, Eduardo Metafisicas caníbales: Lineas de antropología postestructural, Buenos Aires: Katz, 2010