Resum
La nova arquitectura de les eleccions i les fórmules sexoafectives sorgida de les transformacions de l’amor romàntic presenten no només els més publicitats i visibles elements de ruptura sinó també d’altres, sovint més subtils, de continuïtat.
Així, a la “vida virtual”, tant els llocs web de cites en línia com les apps per conèixer persones (Tinder, Bumble, etc.) i les xarxes socials (Facebook, IG) operen a partir d’una intimitat homogàmica heteronormativa tot i que aparentment promouen un espai alternatiu per crear noves configuracions sexoafectives. D’aquesta manera, es continuen reproduint i perpetuant les desigualtats estructurals que en la vida offline es vinculen amb rols de gènere i models tradicionals de relació.
Per la seva banda, algunes de les “noves” fórmules relacionals com ara el poliamor, l’anarquia relacional, el Living Apart Together, el moviment AVEN, el fenomen Swinger, etc. han rebut qüestionaments crítics basats en el fet que fomenten la normativitat més que no pas la desafien, tot detectant-s’hi jerarquies intrínseques i (re)afirmacions dels principis de l’amor romàntic.
A partir d’aquestes premisses sorgeixen algunes preguntes: Quines són les noves variables de desigualtat/igualtat en les relacions sexoafectives actuals? Com es navega en la dicotomia homogàmia/heterogàmia? Com s’afronta el binomi desigualtat/igualtat en les noves fórmules relacionals? ¿En quina mesura la desigualtat forma part del relat de ruptura de les relacions sexoafectives i/o de recerca de nous models relacionals?
Aquest Simposi fa una crida a presentar aportacions, preferiblement de caire etnogràfic, sobre aquestes “noves” configuracions de l’esfera sexoafectiva i les qüestions que generen.
Proposta simposi
L’amor romàntic, el cor de tots els amors haguts i per haver en les dues últimes centúries a occident, va assentar el seu relat en tres grans eixos narratius: la llibertat d’elecció, la perdurabilitat o eternitat de l’amor i la fusió del sexe i l’amor en la parella romàntica.
Enfrontar la llibertat d’elecció dels futurs cònjuges a la igualtat promoguda fins aleshores per les eleccions paterno-comunitàries suposava donar les regnes a l’instint i a l’emoció, davant la raó. El llibret de l’amor romàntic podia tenir uns efectes col·laterals imprevistos, ja que fomentava en certa manera l’elecció de persones “no adequades”. Tot i que l’amor romàntic va promoure algunes d’aquestes eleccions “boges”, especialment emmarcades en la indústria cultural de l’amor, la majoria d’estudis i estadístiques mostren com la majoria de parelles han seguit tenint un indubtable sabor homogàmic. Sí, seguim triant parelles “adequades” i calculem amb precisió el nostre valor al mercat i el dels/les possibles aspirants (vegeu Kipnis, 2005). Això sí, la “química de l’amor”, la “connexió” i fins i tot “l’amor a primera vista”, resulten vernissos adequats per a mantenir la il·lusió del mandat romàntic.
El mateix es pot afirmar en relació a les altres dues grans narratives romàntiques. No era difícil que el matrimoni durés tota la vida a les beceroles de l’amor romàntic, perquè com ha documentat l’historiador Lawrence Stone (1977) quan avui la gent es divorcia aleshores es moria. L’allargament de l’esperança de vida va fer que “la fal·làcia de la perdurabilitat eterna” hagués de ser corregida pel divorci. La durada mitjana del matrimoni actual és força semblant a la de fa 100 anys, quan encara no s’havien generalitzat les lleis del divorci. Finalment, quant a la presumpció que el sexe i l’amor es poden obtenir d’una mateixa persona durant el transcurs de dècades successives de convivència, Luhmann (2008) ha volgut veure en la infidelitat voraç el nucli mateix de l’amor-passió, tot assenyalant que la infidelitat es troba freqüentment i tàcita consentida en els matrimonis de conveniència, contribuint així a la seva preservació. Per contra, les infidelitats en el marc de l’amor-passió, de la parella romàntica, contribueixen a la seva mort.
L’aparició creixent d’aquestes “fal·làcies” i contradiccions de l’amor romàntic hauria portat a l’aparició d’algunes remodelacions, especialment presents a partir de la segona meitat del segle XX i de manera creixent fins avui. L’anomenat “companionate marriage”, terme que apareix als anys 50 als Estats Units, farà referència a un model que es basarà en la premissa de casar-se per amor, privilegiant l’atracció romàntica i l’elecció individual en la selecció de parella, i de romandre casat per amor, donant prioritat a la primacia afectiva permanent de la unitat conjugal (Wardlow & Hirsch, 2006). Giddens, per la seva banda, considera que l’amor romàntic s’anirà substituint per l’amor confluent i la “relació pura”, caracteritzats com un amor contingent, actiu, que es desembarassa de l’eternitat -“per sempre”- i l’exclusivitat – “un i només un”- (2000: 63) i per una relació que es basa en la igualtat sexual i emocional entre els seus membres, que s’estableix per iniciativa pròpia i es prossegueix només en la mesura que ambdues parts es troben satisfetes. Aquesta relació emparella de forma indissociable l’amor i la sexualitat, la igualtat i la llibertat i el donar i el rebre equitativament. A finals del segle passat ens trobàvem davant d’un mosaic de l’amor contemporani constituït com un intent de reconciliar, en certa manera, desitjos contradictoris, com serien el de fusió (amb la consegüent aspiració a l’amor etern, indivisible, lliure de mentides), i el d’individualització (vegeu Beck i Beck-Gernsheim, 1998), amb el consegüent amor “amb dret de devolució”, consistent en el seu abandonament quan ja no es donen les imprescindibles dosis de passió ni comunicació. Es posa l’accent en la igualtat, a diferència de l’amor romàntic, però de la mateixa manera se segueix unint el plaer sexual a la parella.
Eva Illouz (1998), per la seva banda, va més enllà i considera que s’ha perdut la innocència de l’amor i s’ha entronitzat l’aventura amorosa com a paradigma de la condició postmoderna. Mentre que en el plantejament de Giddens l’elegibilitat i la individualitat semblen desembocar en una certa transcendentalitat de la relació amorosa, la proposta d’Illouz es decanta més aviat cap a allò que Béjar (1995) denomina la fascinació d’una cultura destranscendentalitzada, basada en una lògica individualista, el valor central de la qual és el jo. La novetat es constitueix com la major font de satisfacció, i per això l’aventura amorosa s’erigeix en l’intent per retenir i repetir, compulsivament, l’experiència primordial de la novetat. L’aventura amorosa ofereix un doble motiu de consum: la llibertat d’elecció, i el plaer transitori i renovable. I, més encara, com assenyala Bauman (2006), l’acumulació a la qual tendeix l’amor en la societat de consum acaba representant un tipus de destresa que es pot aprendre i que assoleix el nivell d’especialització amb el nombre d’experiències.
Tot això, a parer d’Illouz (1998), no és més que l’expressió postmoderna del desig de sensacions pures que produeixen episodis desconnectats i una fragmentació de l’experiència de l’amor en unitats emocionals separades, alterant-se radicalment la sensibilitat premoderna romàntica i sexual. La idea d’aventura amorosa connecta a la perfecció amb l’afirmació de Bawin-Legros (2004: 242) segons la qual som turistes del nostre propi territori privat, en el marc d’aquest regne de l’individualisme que ens atorga una creixent capacitat per escollir quan, on i amb qui tenir relacions sexuals i en què l’oblit és més important que el record, i enllaça també amb el plantejament de Bauman (2006), que incideix en la por a establir relacions duradores més enllà de les meres connexions. Quelcom en què la mateixa Illouz (2012) aprofundeix fent referència a la por al compromís que comporta la nova arquitectura de les eleccions amoroses.
En aquest nou escenari, tal com succeïa amb l’ideal romàntic, les relacions sentimentals estan immerses en la tensió entre la seva idealització i les divergents pràctiques “reals” (Jamieson, 1998).
Bé podríem dir, encara, que el que està succeint és que l’espai -llegeixi’s el mercat matrimonial- s’ha ampliat exponencialment (vegeu Illouz, 2012) degut, entre altres raons, a la desaparició de les normes formals d’endogàmia, a la individualització de les eleccions amoroses, a la generalització de la competència, als canvis en les relacions entre els gèneres, al sorgiment d’una societat centrada en el consum i al desenvolupament de les TIC; mentre que la vivència de l’experiència amorosa s’ha escurçat considerablement, en el sentit que la nostra biografia sexual i amorosa és cada vegada menys lineal, estable i única i, per contra, més diversa i heterogènia, formada per una successió d’etapes que poden incloure diverses i variades parelles i/o formes de relació o vivència afectives.
Com ha assenyalat Bauman (2003), les persones estan desesperades per relacionar-se, però desconfien de l’estar relacionades perquè aquest estat fàcilment podria convertir-se en un límit. Es parla cada vegada més de connexions, de “connectar-se” i “estar connectat”, i en comptes de parlar de parelles es prefereix parlar de “xarxes”. A diferència de les “relacions” i la “parella” que emfatitzen el compromís mutu, la “xarxa” permet connectar-se i desconnectar-se. Les connexions són “relacions virtuals” de fàcil accés i sortida
La trobada romàntica s’ha desplaçat cap a nous espais que són alhora públics i anònims. Aquestes circumstàncies converteixen el consum en un element inherent a tota trobada amorosa. Apareix l’anomenada “mercantilització de l’amor”, procés mitjançant el qual les noves indústries i les tecnologies defineixen les noves nocions de la sexualitat i la intimitat oferint noves possibilitats, però també limitant i dictant regles. Diversos autors han assenyalat que molts aspectes de la intimitat i de les relacions s’han comercialitzat cada vegada més i s’han vinculat explícitament a l’estat d’aquests processos globals de mercantilització (Shumway 2003), la qual cosa ha suposat un allunyament de la vida grupal i familiar i de les seves estructures. Tanmateix, resulta interessant explorar i preguntar-se quines són les noves estructures que s’ han creat al voltant d’ aquests nous models de relació i si responen, o no, a vells models tradicionals i conservadors.
REFERÈNCIES
BAUMAN, Z., Amor líquido, Fondo de Cultura Económica, Madrid, 2006.
BAWIN-LEGROS, B., “Intimacy and the New Sentimental Order”, Current Sociology, 52 (2), 2004, 241–250.
BECK, U.; BECK-GERNSHEIM, E., El normal caos del amor, El Roure, Barcelona, 1998.
BÉJAR, H., El ámbito íntimo, Alianza, Madrid, 1995.
GIDDENS, A., La transformación de la intimidad, Cátedra, Madrid, 2000.
ILLOUZ, E.,’The lost innocence of love: romance as a postmodern condition’, Theory, Culture and Society, 15 (3), 1998, 161-86.
ILLOUZ, E., Por qué duele el amor, Polity Press, Cambridge, 2012.
JAMIESON, L., Intimacy: Personal Relationships in Modern Societies, Polity Press, Cambridge, 1998.
KIPNIS, L., Contra el amor (una diatriba), Algaba, Madrid, 2005.
LUHMANN, N., El amor como pasión, Península, Barcelona, 2008.
SHUMWAY, D. R., Modern Love. New York: New York University Press, 2003.
STONE, L., The Family, Sex, and Marriage in England, 1500-1800, Harper and Row, New York, 1977.
WARDLOW, H. y HIRSCH, J. S. 2006. “Introduction”, en Modern Loves, J. S. Hirsch y H. Wardlow, University of Michigan Press, 2006, 1-31.