Resum
Des de fa més de dues dècades, en el context de l’economia basada en el coneixement, el sistema educatiu ha estat situat com a part vertebral del desenvolupament econòmic capitalista. L’entrada de l’educació en el mercat, ha estat possible gràcies a les orientacions polítiques dels organismes supranacionals com l’OCDE, el Banc Mundial i els marcs legals estatals i autonòmics. Aquesta incursió del capitalisme en el sistema educatiu, no ha fet més que erosionar la voluntat emancipadora de les institucions educatives, promovent una educació centrada a configurar subjectivitats funcionals a la racionalitat neoliberal. La colonització capitalista pren múltiples formes, des de la privatització exògena (disminució dels pressupostos públics, la precarització i la desregulació laboral, estimulació de la competitivitat entre centres públics, etc.); fins a la privatització endògena que ha fomentat la introducció de lògiques i de metodologies provinents del món empresarial perquè les institucions públiques acabin funcionant com empreses (mecanismes de rendició de comptes, competències, treball per projectes, TIC, coaching, etc.).
L’interès del panel rau en el fet de voler conèixer com es dona el desplegament quotidià del neoliberalisme en el sistema educatiu: Com s’estan materialitzant les transformacions neoliberals a escoles, instituts, universitats, etc.? Quins efectes està tenint en l’àmbit del coneixement? Com es donen els processos d’apropiació i assimilació? O, per contra, quines resistències emergeixen? Així doncs, convidem a propostes de treballs etnogràfics i reflexions teòriques que posin llum en el flux de la vida diària de la incursió del neoliberalisme en el camp de l’educació.
Proposta simposi
En el context europeu, l’expansió de la racionalitat neoliberal va començar a erosionar el sistema educatiu a partir de la dècada dels setanta del segle XX. En qualsevol transformació política o econòmica, el camp educatiu és un dels primers elements que es busca controlar perquè l’educació és vertebral per a la consolidació d’un sistema economicopolític.
Aquest procés de neoliberalització de l’educació, ha estat àmpliament estudiat. Des de finals dels anys setanta, el sistema educatiu -en les seves diferents etapes- ha estat situat, per part dels cercles econòmics i els mitjans polítics, en el centre del desenvolupament econòmic capitalista (Hirtt, 2020). Des de l’OCDE, el Banc Mundial, el FMI, passant pels lobbies patronals, etc., es va començar a pressionar el sistema educatiu per tal que s’orientés a les necessitats del mercat, fet que perdura fins a l’actualitat. Aquesta incorporació de l’educació en els circuits empresarials i mercantils, s’ha d’entendre en el context de l’economia global del coneixement, on aquest comença a ser instituït com una mercaderia (Wright i Rabo, 2010).
Dins del camp de l’educació obligatòria, autores com Cañadell (2020) o Fernández Liria et al., (2018), han alertat de les conseqüències de l’assalt capitalista a l’educació, emparat per marcs legislatiu estatals i autonòmics (LEC, LOMCE). Per una banda, la privatització exògena s’ha materialitzat a través de la disminució en els pressupostos públics, l’augment concerts educatius a centres privats que generen una doble xarxa educativa justificada a partir del “dret d’elecció de centre”; l’estimulació de la competitivitat entre els centres a partir de l’autonomia i els diversos <<projectes d’innovació educativa>>; la precarització i desregulació laboral del professorat, etc. Per altra, la privatització endògena (Pérez Rueda, 2022), ha promogut la importació d’idees, mètodes i pràctiques del sector privat, amb la finalitat que el sistema educatiu funcioni cada vegada més d’acord amb lògiques empresarials (Ball i Youdell, 2007; Laval, 2004). Es tracta d’abandonar la idea de l’educació com a dret i servei públic que democratitza l’accés al coneixement, per posar l’educació sota les lleis del mercat i consolidar un model de gestió empresarial, a través de mecanismes com l’avaluació externa, l’organització jeràrquica en els centres públics, incentius per resultats, etc.
En el camp universitari autores com Álvarez Veinguer i Sebastiani (2018) assenyalen que la <<nova gestió pública>>, que no és més que el resultat de l’expansió de les formes organitzatives i lògiques de gestió empresarial a l’administració de les institucions públiques, també s’ha consolidat a les universitats promovent la seva precarització. Les conseqüències de la instauració de la lògica del mercat a les universitats són diverses. Des de l’acceleració dels temps de docència i investigació; la valoració de les investigacions i recerques d’acord amb criteris quantificables i comercialitzables; la pressió per establir aliances amb actors de l’esfera empresarial i que el coneixement creat pugui esdevenir un producte en el mercat; la precarització generalitzada a causa de la manca de perspectives estables de treball per als i les més joves, els salaris minsos amb jornades parcials i poques garanties laborals, càrregues de treball desorbitades; la cultura de l’auditoria i d’avaluacions enfocades a mesurar el “rendiment acadèmic” que estimulen la competitivitat entre el personal investigador a través dels mèrits acadèmics; l’augment desorbitat dels processos d’avaluació i els mecanismes de rendició de comptes que operen com un recordatori de la condicionalitat de la carrera si no es produeixen resultats; la devaluació del coneixement en els plans d’estudis dels graus; l’augment de les taxes per l’alumnat a causa de la disminució del finançament públic, etc. Tal com apunten Ávila, Ayala i García (2018) tots aquests factors, s’han d’entendre com a part d’una governamentalitat neoliberal que promou la configuració d’una subjectivitat marcada per la flexibilitat, la competència i la lògica del màxim rendiment, generant una sensació constant d’insuficiència (Han, 2012) i d’inseguretat vital (Lorey, 2016).
En efecte, tal com assenyalen diverses autores (Fisher, 2016; Laval i Dardot, 2013), és insuficient considerar el neoliberalisme com una doctrina ideològica o econòmica que únicament busca transformar les estructures econòmiques, polítiques, etc. El neoliberalisme s’ha d’entendre com una nova racionalitat que “s’imposa com un dispositiu global”, promovent que totes les esferes de la vida es regulin sota la norma mercantil. Per poder dur a terme aquesta transformació ha calgut que la transformació fos, també, antropològica. Així doncs, el neoliberalisme s’ha d’entendre com una racionalitat que “imposa tècniques de subjectivació que donen lloc a un nou tipus de subjecte: el subjecte-empresa o empresa-de si” (Sorondo, 2020). Aquesta nova forma de governamentalitat empeny als subjectes a mantenir amb si mateixos una relació de gestió i de rendibilització en totes les esferes de la seva vida. Per dur a terme aquesta transformació antropològica, l’educació és imprescindible.
Cañadell (2020) assenyala que la <<innovació educativa>> juga un paper clau en la producció de subjectivitats neoliberals. L’ordre neoliberal necessita subjectivitats flexibles, emocionals, autoresponsables, autoregulades, etc., que funcionin acord amb les exigències de l’ordre social postfordista (Jódar, 2007). Per fer-ho, la <<innovació educativa>> s’ha encarregat d’anar introduint diversos continguts com l’emprenedorisme, educació emocional i metodologies com l’aprenentatge per projectes, les TIC’s i les competències que, sota la retòrica ben sonant de posar a l’alumnat en el centre de l’educació, partir dels seus interessos, fer classes dinàmiques i participatives i prioritzar el benestar emocional, estan promovent una pedagogia optimitzadora centrada a operar en el món interior dels subjectes perquè aprenguin a governar-se sota la lògica del neomanagement. Així doncs, totes aquestes suposades <<innovacions educatives>> pressionen el sistema educatiu per tal que esdevingui l’espai idoni per configurar subjectivitats funcionals a la racionalitat neoliberal (Solé, 2020). L’objectiu és que les escoles -però també les universitats- operin com a <<centres d’entrenament>> que dotin a l’alumnat, no de coneixements, sinó d’aquelles <<competències>> necessàries per aprendre a adaptar-se a un context social i econòmic de creixent precarietat i inseguretat.
Partint d’aquest context, el present simposi vol esdevenir un espai de trobada d’aquelles recerques, finalitzades o en curs, que abordin alguna de les múltiples formes d’incursió del neoliberalisme en el sistema educatiu. L’interès rau en el fet de voler conèixer com es dona el desplegament quotidià del neoliberalisme en el sistema educatiu: Com s’estan materialitzant les transformacions neoliberals a escoles, instituts, universitats, etc.? Quines formes pren? Quins sentits li atorguen els subjectes educatius? Quins efectes està tenint en l’àmbit del coneixement? Com es despleguen els processos d’apropiació i assimilació? O, per contra, quines estratègies despleguen els subjectes per a subvertir i resistir els mandats neoliberals? Quines transformacions i redefinicions es produeixen pel que fa a les prescripcions i continguts de les polítiques i programes educatius de tall neoliberal? Així doncs, el present panel vol contribuir a qüestionar i problematitzar el procés de neoliberalització, fent una crida a totes aquelles investigacions etnogràfiques i de tall qualitatiu que posin llum en el flux de la vida diària de la incursió del neoliberalisme en el camp educatiu i totes aquelles transformacions que estan produint el desmantellament de les institucions educatives com espais d’emancipació social i col·lectiva.
Bibliografia
Álvarez Veinguer, A. i Sabastiani, L. (2018). Habitar la investigación en la universidad neoliberal y eurocentrada: La etnografía colaborativa como apuesta por lo común y la subjetivación política. Revista de Antropología Iberoamericana, 15(2), 247-271.
Ávilam D., Ayala, A. i García, S. (2018). La Universidad y la vida…, o cómo mantenernos vivos en medio de la neoliberalización de la Universidad. Revista de Dialectología y Tradiciones Populares, LXXIII(1), 55-61.
Ball, S. i Youdell, D. (2007). Privatización encubierta en la educación pública. V Congreso internacional de la Educación. Instituto de Educación, Universidad de Londres.
Cañadell, R. (2020). Innovación, mercantilización y control de contenidos. A: Cañadell, R., Corominas, A. i Hirtt, N. (ed.) El menosprecio del conocimiento. (109-143). Barcelona: Icaria Más Madera.
Fisher, M. (2016). Realismo capitalista. ¿No hay alternativa?. Buenos Aires: Caja negra.
Han, Byung-Chul. (2012). La sociedad del cansancio. Barcelona: Herder Editorial.
Hirtt, N. (2020). Competentes e ignorantes. A: Cañadell, R., Corominas, A. i Hirtt, N. (ed.) El menosprecio del conocimiento. (19-67). Barcelona: Icaria Más Madera.
Lorey, Isabell. (2016). Estado de inseguridad. Gobernar la precariedad. Madrid: Traficantes de Sueños.
Jódar, F. (2007). Alteraciones pedagógicas. Educación y políticas de la experiencia. Barcelona, España: Laertes Editorial.
Laval, C. (2004). La escuela no es una empresa. El ataque neoliberal a la enseñanza pública. Barcelona, España: Paidós.
Laval, C., i Dardot, P. (2013). La nueva razón del mundo. Barcelona: Editorial Gedisa.
Fernández Liria, C., García Fernández, O. i Galindo Ferrández, E. (2018). Escuela o barbarie. Entre el neoliberalismo salvaje y el delirio de la izquierda. Madrid: Akal.
Pérez Rueda, A. (2022). Las falsas alternativas. Pedagogía libertaria y nueva educación. Barcelona: Virus.
Sorondo, J. (2020). El discurso neoliberal en educación y sus otros lenguajes. El caso de la educación emocional en Argentina. Revista Educación, política y sociedad, 5(2), 9-32.
Solé, J. (2020). El cambio educativo ante la innovación tecnológica, la pedagogía de las competencias y el discurso de la educación emocional: Una mirada crítica. Ediciones Universidad de Salamanca, 32(1), 101-121.
Wright, S. i Rabo, A. (2010). Introduction: Anthropologies of university reform. Social Anthropology, 18(1), 1-14.