Resum
Fins ara, la fotografia ha estat utilitzada en les ciències socials –de forma majoritària– com un element il·lustratiu, accessori i divulgatiu dels textos. A poc a poc, però, la imatge està deixant de ser un recurs secundari per convertir-se en un element documental prioritari –una font d’informació rica i, fins ara, poc explorada–, a partir del qual accedir a informació subministrada de forma visual.
I és que de la infinitud d’elements, moments i emplaçaments objectivament fotografiables, de l’inesgotable ventall de possibilitats que poden capturar-se amb una càmera, els grups humans, organitzats en societat, tan sols en fotografiem un aspecte ben reduït: allò que, segons Bourdieu (1979), està socialment predefinit. Així, la imatge no queda subjecta a l’atzar de la fantasia individual, sinó que se subordina a la pràctica col·lectiva i, per tant, expressa, a banda de les intencions explícites de qui l’ha pres, el sistema dels esquemes de percepció, de pensament i d’apreciació comú de tot un grup. En conseqüència, si la imatge involucra valors no només estètics, sinó també ètics i culturals, el seu interès no està tant en si mateixa, sinó en el que ella diu i en el que ella és per algú o per als altres.
Basant-nos en la proposta teòrica d’Orobitg (2003), entenem la imatge com un element etnografiable i digne de ser inclòs en el transcurs d’una investigació de caràcter sociològic i antropològic, aquest simposi vol explorar la imatge com un producte culturalment construït i com un objecte de creació i recreació d’identitats.
Proposta simposi
Tot i ser omnipresents en la societat en què vivim , fins ara, la imatge –estàtica o en moviment– ha estat utilitzada en les ciències socials –de forma majoritària– com un element il·lustratiu, accessori i divulgatiu dels textos històrics. A poc a poc, però, la imatge està deixant de ser un recurs secundari per convertir-se en un element documental prioritari –una font d’informació rica i, fins ara, poc explorada–, a partir del qual accedir a informació subministrada de forma visual en funció de l’univers acotat pel context de cada fotografia.
Entenem que, lluny de respondre als atzars de la imaginació i la fantasia individuals, el relat del conjunt de les imatges expressa, tal com reflecteixen els posicionaments teòrics intencionals (Hall, 2009: 15), una història socialment construïda, una veu col·lectiva i un relat comunitari ancorat en aquells esquemes de percepció, de pensament i d’apreciació de tot un col·lectiu. (Van Dijk, 1983).
L’activitat discursiva entesa com a pràctica social (a través del discurs es canvien o es mantenen les diferents relacions existents en una mateixa societat) ens facilita el fet de descobrir i descriure les repercussions socials i ideològiques de les seves pràctiques, entenent que la ideologia no és un concepte merament abstracte, sinó que està totalment immers en les pràctiques socials concretes que hi són configurades directament.
Una de les raons que ens permet classificar la imatge com a narració textual és el posicionament teòric de Teun A. van Dijk (1978), qui planteja una ciència textual interdisciplinària i amb un esperit global, la qual persegueix, ja a principis dels anys setanta, l’estudi de la comunicació dels textos en totes les seves dimensions (1983: 14 -30).
Per a Margaret Mead, una de les pioneres en utilitzar la imatge en els seus estudis antropològics, l’ús de la fotografia no té sentit sense una explicació verbal que l’acompanyi. Però inclús avui dia, on el fenomen de la hipervisualitat esdevé una qüestió innegable, diversos investigadors socials suggereixen que una anàlisi visual limita greument la comprensió dels fe- nòmens socials i se situa a anys llum de l’autoritat de què, d’altra banda, sí que gaudeix el text.
Algunes teories de la comunicació basades en el pensament estructuralista i post-estructuralista, per exemple, han estat molt crítiques amb el valor documental de les imatges. Per a aquestes teories, el pes determinant dels codis i les convencions visuals emprats pels creadors de les imatges constitueixen una “espessa capa” que aïlla els seus productes de la realitat (Palos, 2000: 128). Kirsten Hastrup també se suma a aquest debat i es decanta obertament per l’ús i els beneficis de la textualitat com a forma de construcció narrativa. En un article que publica l’any 1992, l’autora considera que les descripcions visuals no tenen la mateixa força que les descripcions denses del text. S’inclina així a favor de l’eficàcia del registre i la representació textual, argumentant que l’escriptura permet un diàleg constant amb el lector, una flexibilitat interpretativa i un vaivé continu entre el detall i la totalitat (Hastrup, 1992).
La presència de la imatge en els treballs antropològics, segons l’anàlisi que presenta Orobitg (2003), ha transitat per tres etapes diferenciades, al llarg de les quals ha estat tractada de forma diferent i desigual. En aquest sentit, Orobitg dibuixa una primera etapa d’auge (1839- 1930) en la qual la imatge s’entén com un instrument pragmàtic que permet recopilar les dades per al treball de camp i congelar així un present destinat a desaparèixer.
La patent positivista, que recolza la idea que la imatge és una còpia fidel de la realitat, atorga a la imatge, en aquests primers anys, una absoluta objectivitat científica i, per tant, la capacitat d’accedir a realitats llunyanes exclusivament a través de les seves representacions visuals. És així com aquests primers antropòlegs, evolucionistes usen la imatge per documentar-les fotogràficament i substituir la presència personal per una representació visual d’aquestes societats exòtiques i llunyanes.
John H. Lamprey, per exemple, va elaborar un sistema de mesura antropomètrica, que hibridava la tècnica fotogràfica amb els coneixements antropològics. Lamprey feia posar el subjecte davant d’una quadrícula de fils de seda compostos per quadres de cinc centímetres. L’objectiu era mesurar les característiques fenotípiques dels indígenes per demostrar la superioritat ètnica de la raça blanca.
Un dels projectes més ambiciosos dins d’aquesta línia és el que elabora Etienne-Renaud-Agustin Serres a mitjan segle XIX, en projectar una revolucionària concepció museística: “un museu fotogràfic de les races humanes” (Naranjo, 2006: 27), tal vegada el primer programa d’Antropologia Visual de la història. La seva proposta pretenia estudiar els diferents tipus que componien la raça humana sense haver de realitzar viatges a altres continents.
A poc a poc, continua Orobitg, entra en escena una nova reflexió sobre l’ambivalència de la fotografia. Es tracta d’un replantejament que genera una crisi d’objectivitat en el si de les representacions visuals que fa qüestionar el lloc central de la mirada com a forma de coneixement objectiu, autèntic i imparcial. Apareix llavors una segona fase (1930 – 1970) en què la imatge és col·locada en una situació de subordinació al text i acusada de quedar-se al nivell d’allò concret, en lloc d’arribar al paradigma durkhemià que assegura que el coneixement ha de superar els fets socials i donar explicacions de caràcter més general (Colleyn, 1999: 24). Aquests científics es caracteritzen per utilitzar la fotografia en el treball de camp i incloure-la en les seves publicacions, en forma d’acompanyament i amb un objectiu únicament il·lustratiu, més que per realitzar-ne una tasca teòrica.
Un dels exemples més paradigmàtics en aquest sentit és el treball que el matrimoni Gregory Bateson i Margaret Mead van realitzar a Bali i Nova Guinea, entre els anys 1936 i 1938. La seva voluntat era la de documentar el caràcter dels balinesos, centrant-se, sobretot, en les seves formes de socialització i en els seus moviments corporals, els quals eren capturats, evidentment, a través d’un exhaustiu registre fotogràfic. Així doncs, de les més de 25.000 instantànies que van realitzar al llarg dels dos anys que va durar el seu treball de camp a Bali i Nova Guinea, un total de 759 van ser publicades en el llibre Balinese Character: A photographic analysis (1942).
Finalment, Orobitg dibuixa una tercera etapa d’auge (1970 – fins avui dia), la qual revalora l’ús de la imatge i de la seva riquesa comunicativa. La imatge s’entén ara com un producte culturalment construït i com un objecte de representació i de creació d’identitats, i es converteix així en un element etnografiable i, per tant, digne de ser inclòs en el transcurs d’una investigació de caràcter sociològic i antropològic.
Aquest discurs sosté que la comprensió holística del discurs fotogràfic depèn dels contextos historicoculturals, en els quals s’inscriu. Així doncs, la reflexió madura i permet que entri en consideració el valor del context i de les relacions entre l’investigador, la càmera i l’informant. En conseqüència, tot i que no sense problemes, la fotografia, a poc a poc, va deixant de ser aquell personatge secundari que, al llarg dels anys, ha acompanyat de forma supletòria el text en els seus recorreguts científics, per convertir-se en un document amb prou valor per si mateix.
Així doncs, lluny d’entrar en categoritzacions absolutes sobre els beneficis d’un mètode i els perjudicis de l’altre, preferim assumir, tal com suggereix Colleyn, que l’adopció d’un estil no comporta l’exclusió de l’altre i que tots dos recullen qüestions complexes i, tal vegada problemàtiques, sobre els modes de representació, les tècniques d’investigació i els processos de comunicació (1999: 25).
Aquest simposi proposa estudiar les recerques que tenen la imatge –estàtica o en moviment– com a principal objecte d’estudi. La representació visual és una dada valuosa per a les recerques de caràcter social. La reflexió sobre la introducció de la imatge en les ciències socials ha de calibrar-se a diferents nivells, entenent-la no només com aquell objecte que ens ha de permetre dilatar, exemplificar, ajustar i fer més atractives les tècniques del treball de camp, sinó també com aquell element que, per si mateix, és portador d’informació rellevant.
Bibliografia:
Bateson, Gregory and Mead, Margaret (1942). Balinese character. A photographic analysis. New York Academic of Sciences.
Colleyn, Jean Paul (1999). L’image d’une calebasse n’a pas gout de la bière de mil. Reseaux n. 94, Les Sciences Humaines et l’Image, p. 21-47.
Hall, Stuart (2013). Representation. Cultural Representations and Signifying Practices. Sage.
Hastrup, Kirsten (1992). “Anthropological visions: some notes on visual and textual authority”. A:Crawford, P. i Turton, D. (ed.) Films as Ethnography. University Press.
Naranjo, Juan (ed.) (2006). Fotografía, antropología y colonialismo (1845-2006). Editorial Gustavo Gili, SL.
Orobitg, Gemma.(2003). “Visión e imagen: procesos cognitivos y sistemas simbólicos (memoria teórica y proyecto docente)”. Universitat de Barcelona [mecanografiat].
Palos, Joan Lluís (2000). “El testimonio de las imágenes”. A: Revista Pedralbes, 20, p. 137-142.
Van Dijk, Teun (1983). La ciencia del texto. Paidós.