Resum
La gestió comunal de recursos per part de comunitats o grups locals ha existit i existeix amb formes molt variades a tots els continents i és un tema d’estudi clàssic per l’antropologia i l’etnografia. L’estudi d’aquestes formes d’organització social, econòmica, política i jurídica, continua nodrint els debats antropològics i també polítics i ambientals. Per altra banda, els debats i les propostes sobre “els nous comuns”, o simplement “els comuns” des d’una perspectiva àmplia i diversa, han adquirit visibilitat en el context de les resistències davant la globalització, el capitalisme i la crisi de les democràcies liberals, obrint debats en els quals “el comú” apareix com un principi organitzador per crear societats més democràtiques.
En aquest sentit, els estudis antropològics entorn de les formes d’apropiació i regulació dels usos necessaris per al sosteniment de la vida, o l’anàlisi de les formes polítiques de prendre decisions i afrontar els conflictes en les comunitats locals, dialoguen amb els debats actuals vinculats amb l’emergència dels “comuns urbans” o “nous comuns”. Per aquest motiu, aprofitant el marc del II Congrés Català d’Antropologia, proposem obrir un espai per aprofundir en aquests debats i en les relacions entre la perspectiva antropològica dels comunals i les propostes organitzatives contemporànies en torn “els comuns” -tant teòriques com pràctiques-. L’objectiu del simposi és posar en diàleg diferents perspectives i estudis sobre “comuns i comunals”, per tal de reflexionar sobre el paper de l’Antropologia en aquests debats.
La gestió comunal de recursos per part de comunitats o grups locals ha existit i existeix amb formes molt variades a tots els continents i és un tema d’estudi clàssic per l’antropologia i l’etnografia. L’estudi d’aquestes formes d’organització social, econòmica, política i jurídica, continua nodrint els debats antropològics i també polítics i ambientals (Santamarina et al., 2018; Montesinos i Campanera, 2017). Per altra banda, els debats i les propostes sobre “els nous comuns”, o simplement “els comuns” des d’una perspectiva àmplia i diversa, han adquirit visibilitat en el context de les resistències davant la globalització, el capitalisme i la crisi de les democràcies liberals, obrint debats en els quals “el comú” apareix com un principi organitzador per crear societats més democràtiques (Méndez et al. 2021; Gutiérrez i Custodio, 2021; VV.AA., 2017; Bagué, 2017, Laval i Dardot, 2015).
En aquest sentit, els estudis antropològics entorn de les formes d’apropiació i regulació dels usos necessaris per al sosteniment de la vida, els costums pagesos o l’anàlisi de les formes de prendre decisions i afrontar els conflictes en les comunitats locals, dialoguen amb els debats actuals vinculats als comuns emergents (Micciarelli, 2017). De fet, en els últims anys, la revitalització dels estudis etnogràfics sobre costums, drets d’ús i formes d’apropiació comunal han avançat en la conceptualització dels “comunals” des d’una perspectiva àmplia i complexa; mostrant que les formes de vida lligades a l’aprofitament comunitari de recursos estan conformades per bastes trames de relacions socials, imbricades en un complex camp de forces on es conjuguen aspectes econòmics i ecològics, jurídics, polítics, relacions de parentiu, creences i un ethos o economia moral particular que defineix drets i deures en les relacions de reciprocitat (Assier-Andrieu 2020; Montesinos, 2015; Torrens, 2013; Hann, 1998).
Infinitat d’estudis han anat mostrant la complexitat que caracteritza aquestes formes d’organització social, lluny dels acostaments idealitzats o reduccionistes, enfocats només als drets de propietat i a l’estudi legislatiu, o que parteixen de lectures romàntiques i igualitaristes de l’organització social comunitària. Els estudis empírics exposen com s’articulen les relacions socials i els vincles de parentiu amb l’accés als recursos, remarcant les desigualtats socials i les diferències d’estatus dins les comunitats (Márquez, 2013); el paper de la casa com a institució a partir de la qual s’organitza el sistema polític i normatiu d’accés als recursos i la presa de decisions (Beltrán i Vaccaro 2017); les relacions entre l’organització política a escala local amb instàncies superiors i per tant, la situació de tensió social i de pluralisme jurídic que envolta aquestes formes d’organització (Márquez et al. 2011; Moore, 2001; Sousa Santos 1995, 1987; Merry, 1988). També cal ressaltar les aproximacions des de l’ecologia política, el paisatge i la relació entre la gestió comunal i la sostenibilitat dels ecosistemes (Santamarina et al. 2018; Campanera, 2016; Beltrán i Vaccaro, 2010; González et al., 2002; McCay i Acheson, 1990), o en el cas de l’aigua des de la relació entre tipus d’institució i formes d’organització (Palerm-Viqueira, 2005).
Així mateix, també s’han fet acostaments molt pertinents des de l’arqueologia i la història medieval (Glick, 1988), la història econòmica (Congost i Lana, 2007; Lana i Iriarte, 2015), la història agrària, o la història del Dret (Serna, 2011; Jimeno, 2010), que han enriquit l’anàlisi diacrònica per tal de trencar les mirades evolucionistes i progressistes de l’organització social, dels sistemes econòmics, les formes d’apropiació i les regulacions jurídiques.
Entre molts altres temes, aquests estudis han analitzat les raons de la permanència, el canvi o la desaparició de béns o formes de gestió comunal (Chamoux i Contreras, 1996); el dinamisme i la diversitat de costums, institucions d’organització i formes jurídiques que es desenvolupen a cada territori, així com la relació sempre tensa i conflictiva entre els usos, i pràctiques costumàries i la seva institucionalització o reconeixement legal (Torrens, 2013; Márquez et al., 2011). En aquest sentit, els estudis antropològics ajuden a comprendre alguns aspectes que apareixen en el marc de les discussions i pràctiques dels comuns emergents, exposant, per exemple, el caràcter ideològic de la dicotomia públic / privat, que no té cap fonament antropològic, ja que al llarg de la història el que trobem a les comunitats rurals són diferents fórmules, combinacions entre l’àmbit del parentiu i de les propietats públiques o comunals, arranjaments normatius fruit de la negociació o de les disputes entre agents socials diferents. Per tant, hem d’entendre els costums i els drets comuns com la cristal·lització d’una relació de forces sempre situada i complexa, susceptible de canvis i adaptacions contínues al llarg de la història (Montesinos, 2013). En aquest sentit, els estudis de comunitat i sobre costums jurídics reconeixen l’existència permanent de conflictes en l’espai comunitari, el seu caràcter polític, i la interlegalitat normativa en relació amb altres institucions i mecanismes de govern amb els quals hi ha una negociació constant (Sousa Santos, 1995, 1987; Aparicio, 2021).
Per altra banda, els estudis sociològics, en ciències polítiques i de l’anomenada economia institucional o neo-institucionalisme (a partir especialment dels treballs de John R. Commons i d’Elionor Ostrom) s’han dedicat a analitzar l’arquitectura institucional d’aquests sistemes comunals i les característiques que defineixen l’eficàcia o perdurabilitat d’aquestes formes d’organització o d’acció col·lectiva, és a dir, la seva capacitat adaptativa als marcs estatals i globals, i als canvis en els sistemes de producció i regulació. En molts casos ho han fet per crear conceptes i models teòrics interpretatius o per arribar a principis generals (Lana, 2021; Vaccaro i Beltrán, 2019), i des de l’Antropologia s’ha posat l’èmfasi en l’estudi dels conflictes i de les relacions de reciprocitat i de poder en realitats concretes. No obstant això, amb aquest simposi volem donar visibilitat precisament als intents de generar un marc teòric i analític compartit per als estudis sobre els drets comuns i les formes d’apropiació des d’una perspectiva antropològica (Montesinos i Campanera, 2017; Bagué, 2020).
Amb la conceptualització dels comuns urbans (Harvey, 2013), els comuns digitals, o al voltant del coneixement lliure i el sorgiment del concepte Creative Commons (Bollier, 2016; Ostrom, 2000) s’emfatitza i enriqueix la mirada complexa sobre els comuns. Ja no es tracten com recursos finits i tangibles, amb una qualitat material i objectiva, i per tant, s’amplia la mirada sobre la cosa comuna com un espai de relacions. Harvey defineix el comú com “una relació social inestable i mal·leable entre cert grup social autodefinit i els aspectes del seu entorn social i físic, existent o per ser creat, considerat substancial per a la vida i pervivència” (Harvey 2013: 116). Per Subirats, en canvi, comú és “un concepte paraigües, (…) és la necessitat de reconstruir aquest espai de vincles, relacions i elements que conformen el col·lectiu” (Rendueles i Subirats, 2016: 9-10). D’aquesta manera, el comú s’explica des d’una lògica relacional i no com una característica natural de certs objectes; tampoc un tret particular d’un moment històric específic, ni molt menys un atribut de certs grups socials. El comú està associat a un tipus de relació social de caràcter vital (Jiménez i Puello-Socarrás, 2017), com les que es donen a les comunitats locals i agropecuàries estudiades etnogràficament, on l’estudi de la gestió comunal de recursos i les relacions de reciprocitat s’amplia per acollir també els processos de lluita i de creació de drets, així com la seva relació amb transformacions i canvis en el marc hegemònic de la societat en la qual es donen.
Aquesta naturalesa dinàmica, més enllà de la seva materialització en uns determinats drets o en la definició d’uns certs béns comuns, serà el punt de confluència de diferents perspectives sobre els comuns i els comunals. Trenquem així amb la tendència a comprendre els comuns i els comunals com a béns materials, com a recursos fixos. Per una banda, perquè la categoria “bé” no es limita a objectes apropiables per un grup definit, sinó que poden ser també béns immaterials, abstractes o compartits per diferents persones o grups. Per altra banda, com exposen Laval i Dardot (2015), perquè en aquest procés d’acotar “els comuns” a la categoria de bé o de propietat, a objectes concrets que es poden quantificar o delimitar, l’anàlisi i la dimensió del que és comú pot acabar veient-se reduïda i deixar fora aspectes socials i ontològics que són els que li confereixen sentit a aquesta existència material.
Aquestes visions dialoguen a la perfecció amb les lectures dels drets de propietat que precisament posen l’èmfasi en la incrustació dels drets en les relacions socials entre les persones respecte a “coses” (en un sentit molt ampli), i no tant en la relació entre l’individu -o el consorci- i un bé delimitat, una idea pròpia del pensament liberal i l’individualisme possessiu. En certa manera, la reducció dels comuns i els comunals a una qüestió de béns, recursos, propietats i titularitats, marca un límit que tanca la possibilitat de transitar cap a altres concepcions d’articulació social, i per tant, institucional.
Aprofitant el marc del II Congrés Català d’Antropologia, proposem obrir un espai per aprofundir en aquests debats i en les relacions entre la perspectiva antropològica dels comunals i les propostes organitzatives entorn dels “nous comuns”.
Referències
Aparicio, M. (2021). Ante el abismo. Emergencias y Derecho constitucional en el siglo XXI, en Estévez, J.A. (ed.) El derecho ya no es lo que era: las transformaciones jurídicas en la globalización neoliberal. Trotta.
Assier-Andrieu, L. (2020) Chroniques du juste et du bon, Paris: Sciences Po.
Bagué, E. (2020) La remunicipalización del agua en Terrassa (Catalunya). La lucha de la taula de l’aigua por un modelo de gestión del agua como común (2014-2019). Centro de Estudios e Investigaciones Sociales en Antropología Social (CIESAS), Ciudad de México.
Bagué, E. (2017). La remunicipalización del servicio de abastecimiento urbano de agua: instituciones y común. Revista de Antropología Social Vol. 26 Núm. 2.
Beltran, O. i Vaccaro, I. (2017). Los comunales en el Pirineo Central. Idealizando el pasado y reelaborando el presente. Revista de Antropología Social 26(2): 235-257.
Bollier, D. (2016). Pensar desde los comunes. Una breve introducción. Edición colaborativa.
Campanera, M. (2016). ¿Para quién se conserva la laguna Jacinto? Conflictividad socioambiental en el Bajo Marañón Amazonia peruana. Tesis doctoral. Facultat de Geografia i Història. Universitat de Barcelona.
Chamoux, M.N. i Contreras, J. (ed.) (1996). La Gestión Comunal de recursos. Economía y poder en las sociedades locales de España y América Latina, Barcelona: Icaria-Institut Català d’Antropologia.
Congost, R. i Lana, J.M. (eds.) (2007). Campos cerrados, debates abiertos Análisis histórico y propiedad de la tierra en Europa (siglos XVIXIX), Universidad Pública de Navarra: Nafarroako Unibertsitate Publikoa.
Garnier, J. P. (2017). El derecho a la ciudad desde Henri Lefebvre hasta David Harvey. Entre teorizaciones y realización. Ciudades, (15), 217-225.
Glick, T.F. (1988). Regadío y sociedad en la Valencia medieval. València, Del Cenia al Segura.
Gutiérrez, E. i Custodio, C. (2021). Béns comuns i necessitats col·lectives. Observatori DESC / Xarxa Observatori del Deute en la Globalització.
González, M.; Ortega, A. i Herrera, A. (2002). Bienes comunales desde la perspectiva socioambiental, en De Dios, S.; Infante, J.; Robledo, R. i Tori-jano, E. (coords.) Historia de la Propiedad en España. Bienes comunales, pasado y presente. Madrid, Centro de Estudios Registrales: 492-532.
Hann, C. (2000). The Tragedy of the Privates? Postsocialist Property Relations in Anthropological Perspective. Max Planck Institute for Social Anthropology Working Papers, Halle /Saale.
Hann, C. (ed.) (1998). Property relations. Renewing the anthropological tradition. Canterbury: Cambridge University Press.
Harvey, D. (2013). Ciudades Rebeldes. Madrid: Ediciones Akal.
Jimeno Aranguren (2010). La propiedad, uso y disfrute del monte Limitaciones de Améscoa (1412-2012), en García de Albizu, B. i Aranzadi, T. (coord.) Conociendo el pasado amescoano, Vol. 4: 17-98.
Jiménez, C. i Puello-Socarrás, J.F. (2017). Las disputas en torno a la común. Experiencias comunales de gobierno desde abajo como alternativas contrahegemónicas, en Jiménez, C.; Puello-Socarrás, J.F.; Robayo, A.; Rodríguez, M. (coords.) Lo común: alternativas políticas desde la diversidad, Colección Estudios Técnicos para la construcción de la paz, Bogotá.
Lana, J.M. (2021). Reglas, actores, potestades y equilibrios. ¿De qué hablamos cuando abordamos la propiedad como institución?. Iberian Journal of the History of Economic Thought, 8(1), 23-40.
Lana, J.M. i Iriarte, I. (2015). Commons and the legacy of the past. Regulation and uses of common lands in twentieth century Spain. International Journal of the Commons Vol. 9, nº 2: 510–532.
Laval, C. i Dardot, P. (2015). Común. Ensayo sobre la Revolución en el Siglo XXI, Barcelona: Gedisa.
Márquez, R. (2015). La propiedad como hecho social. Una contribución etnográfica a la crítica del economicismo. Revista de Antropología Social 24: 83-104
Márquez, Raúl (2013). Construir la propiedad. Las formas y usos del derecho en una ocupación de Salvador de Bahía. Andavira Editora.
Márquez, R.; Montesinos, L.; Sarkis, D. (2011). Ordenando la Propiedad: tres estudios de caso sobre regímenes consuetudinarios y regulación estatal. Revista de Antropología Social 20:171-201.
McCay, B.; Acheson, J. (1990) [1987]. Question of the Commons: the Culture and Ecology of Communal Resources. Tucson: The University of Arizona Press.
Méndez, A.; Hamou, D.; Aparicio, M. (2021). Códigos comunes urbanos. Herramientas para el devenir-común de las ciudades. Icaria
Merry, S.E. (1988). Legal Pluralisme. Law & Society Review, 22(5): 869-896.
Micciarelli, G. (2017). Introduzione all’uso civico e collettivo urbano. La gestione diretta dei beni comuni urbani, Munus, 135-65.
Montesinos, L. (2011). Tierras comunales en Navarra: de bienes del común de los vecinos, a montes de utilidad pública, en actas del XXII Congreso de Antropología FAAEE: Lugares, tiempos y memorias, León.
Montesinos, L. (2013). IRALIKU’K: La confrontación de los comunales. Etnografía e historia de las relaciones de propiedad en Goizueta. Tesis doctoral. Facultat de Geografia i Història. Universitat de Barcelona.
Montesinos, L. (2015). La Antropología y el Derecho ante los fenómenos posesorios: entre la comunidad y la propiedad. Revista de Antropología Social, 24: 53-81.
Montesinos, L. i Campanera, M. (coord.) (2017). La Antropología y los comunes. Una aproximación crítica a las formas de apropiación. Revista de Antropología Social Vol. 26, nº 2.
Moore, S.F. (2001). Certainties Undone: Fifty Turbulent Years of Legal Anthropology, 1949-1999. The Journal of the Royal Anthropological Institute, 7(1): 95-116.
Östrom, E. (2000). El gobierno de los bienes comunes. La evolución de las instituciones de acción colectiva. FCE, México
Palerm-Viqueira, J. (2005). Gobierno y administración de sistemas de riego. Región y Sociedad vol. XVII, nº 34: 3-33.
Rendueles, C. i Subirats, J. (2016). Los Bienes Comunes ¿Oportunidad o ¿Espejismo?, Barcelona: Icaria.
Santamarina, B.; Coca, A.; Beltrán, O. (2018). Antropología ambiental. Conocimientos y prácticas locales a las puertas del Antropoceno. Icaria.
Serna, M. (2011). Apuntes para la revisión del concepto de propiedad liberal en España doscientos años después de Cádiz. Anuario de historia del derecho español, 469-492.
Sousa, B. (1995). Towards a New Common Sense: Law, Science and Politics in the Paradigmatic Transition. Nueva York / Londres: Routledge.
Sousa, B. (1987). Law a Map of Misreading: Towards a Posmodern Conception of Law. Journal of Law and Society, 14, 3: 279-302.
Torrens, M. (2013). Pagesos del Post-Socialisme. Un Estudi de Comunitat a Transilvània. Tesis doctoral. Departament d’Antropologia Social i Cultural, Universitat Autònoma de Barcelona.
Vaccaro, I. i Beltrán, O. (2010). Social and Ecological History of the Pyrenees: State, Market and Landscape. Routledge.
Vaccaro, I. i Beltrán, O. (2019). What Do We Mean by “the Commons?” An Examination of Conceptual Blurring Over Time. Human Ecology 47:331–340.
VV. AA. (2017). Rebeldías en común: sobre comunales, nuevos comunes y economías colaborativas. Libros en Acción.