3. La condició posthumana: Una antropologia per a l’Antropocè

Coordinació:

Josep Martí
IMF-CSIC
jmarti@imf.csic.es

Resum

La condició posthumana és abans que res una determinada consciència de pertànyer al món com mai abans s’havia tingut a Occident, acompanyada a més de la percepció de la progressiva degradació del planeta per l’acció antròpica. És una sensació d’estar al món, en la qual, a diferència de l’humanisme tradicional, es reconeix la pèrdua de centralitat de l’ésser humà, tot considerant-lo com un mer element més dins d’una complexa xarxa de relacions. En aquest nou Zeitgeist cristal·litzen corrents teòrics de caire posthumanista dins de les ciències socials i humanes que, entre d’altres, es caracteritzen pel seu postantropocentrisme, la importància atorgada al pensament no-dualista i la relacionalitat. La investigació antropològica no pot resultar indiferent davant la gran quantitat de literatura especialitzada relacionada amb el corrent posthumanista que està sorgint i en vistes al potencial d’aquests nous corrents teòrics per tractar tant temàtiques de recerca emergents –per exemple els estudis inter-espècies– com els de més tradició dins de la recerca antropològica. El futur de les humanitats demana una reformulació, replantejament o fins i tot una superació del mateix pensament humanista d’on han sorgit. Avui, hom parla també de posthumanitats.
En aquest simposi tenen cabuda tant les presentacions interessades en debatre aspectes teòrics o metodològics del posthumanisme, com qualsevol altre àmbit particular d’estudi que hagi estat concebut dins de paràmetres posthumanistes en el sentit més ampli del terme, com, per exemple, els que es desenvolupen dins del marc conceptual de l’Antropocè, nous materialismes, estudis inter-espècies, transhumanisme, etc.

 

Quan parlem de “la condició posthumana” ens referim a un nou Zeitgeist que implica abans que res una consciència de pertinença al món de manera diferent a la que s’havia entès fins ara a Occident. A més de la constatació de la ràpida degradació del planeta per l’acció antròpica, aquesta consciència reconeix la pèrdua de centralitat de l’ésser humà (postantropocentrisme) i el veu, en canvi, com un element més dins d’una complexa xarxa de relacions, en la qual es dilueix la rígida frontera humà/no-humà que el pensament dualista cartesià tant ha contribuït en la seva construcció. No és només que hom reconegui l’estreta imbricació de l’ésser humà amb la resta d’éssers vius del planeta, sinó que els avenços en biotecnologia, intel·ligència artificial o nanotecnologia ens fan fins i tot reconceptualitzar on comença i on acaba el cos humà. Aquí cal afegir el vertigen que produeix un progrés tecnològic cada vegada més accelerat que no impedeix, sinó que augmenta, les grans desigualtats socials. La condició posthumana implica, per tant, una consciència planetària, un cert coneixement i voluntat de conèixer aquesta realitat planetària, així com la idea que cal exercir una acció directa sobre aquesta realitat per tal d’esmenar els excessos que actualment ja patim.

Tot aquell conjunt de corrents intel·lectuals que en el marc de noves aproximacions teòriques de les ciències socials i humanes s’orienten o adapten de forma conscient a la realitat d’aquesta condició posthumana és el que configura el posthumanisme. El posthumanisme constitueix una crítica radical a l’humanisme i una nova manera de concebre el subjecte humà. Es considera que l’humanisme tradicional ja no resulta apropiat per entendre l’ésser humà tal com es troba
estretament enxarxat amb tot el que l’envolta, ja siguin altres éssers vius, el medi o les tecnologies. El posthumanisme és ontologia perquè representa una particular manera d’entendre la realitat. És epistemologia perquè coherentment a aquesta manera particular d’entendre la realitat, aposta també per una particular conceptualització de com s’accedeix al coneixement. I al mateix temps, el posthumanisme també implica un determinat posicionament ètic.

Si avui parlem de posthumanisme és per la senzilla raó de la necessitat d’adequar els coneixements, les metodologies i l’ètica de la investigació al món actual. El posthumanisme constitueix una crítica radical a l’humanisme i una nova manera d’entendre el subjecte humà. No s’ha de confondre amb “transhumanisme”. Tot i que el posthumanisme i el transhumanisme comparteixen espais en allò que s’ha anomenat la “condició posthumana” (Pepperell, 2003), el primer es basa en una crítica deconstructiva de l’ontologia i valors humanistes mentre que el segon consisteix en aquella filosofia que advoca per l’ús de les noves tecnologies per superar les limitacions biològiques dels éssers humans. Tot continuant amb la línia de l’antihumanisme i del postestructuralisme (Heidegger, Althusser, Foucault, etc.), el posthumanisme fa del descentrament del subjecte un dels seus principals punts de partença. Hi conflueixen diferents corrents derivats del gir ontològic de les humanitats que també tenen a veure amb les teories no representacionals (Thrift, 2007) i amb el gir afectiu (Clough i Halley, 2007), tot enllaçant així mateix amb propostes teòriques prou diverses com l’actor-network theory (Latour, 2005), el perspectivisme (Viveiros de Castro, 2010), aportacions de la filosofia de la tecnologia (Verbeek, 2011), del corrent filosòfic de l’Object-Oriented Ontology (Harman, 2018), els estudis inter-espècies (Livingston i Puar, 2011), o el corrent feminista dels nous materialismes (Coole i Frost, 2010), entre d’altres. El posthumanisme pot ser interpretat també com una extensió dels estudis postcolonials o una crítica a llurs limitacions doncs, al capdavall, també el postcolonialisme ha intentat deconstruir els ideals humanistes eurocèntrics, les formacions jeràrquiques i l’antropocentrisme (Islam, 2016: 120). Hom parla del posthumanisme com d’una onto-epistemologia perquè representa un posicionament ontològic particular i implica una diferent manera d’accedir al coneixement; té conseqüències pràctiques sobre com s’entén la realitat empírica i, per tant, sobre l’orientació de la recerca. El gran potencial innovador del posthumanisme és que no estem parlant d’un nou objecte de coneixement sinó d’una nova manera de conceptualitzar el coneixement. Es mostra extremadament crític amb la idea d’entendre la humanitat en termes antropocèntrics, essencialistes i segons el pensament racional de caire cartesià.

Amb aquests enfocaments, la visió que tenim de l’ésser humà experimenta una profunda transformació. Dins de l’ontologia de caire no dualista que caracteritza el posthumanisme, és a les relacions abans que a les entitats a allò que s’atorga una major importància. Relacionalitat, doncs, és una paraula clau. S’entén que les entitats o categories elementals no antecedeixen les relacions sinó que es constitueixen a partir de relacions. De fet, no som essències, som el resultat d’un joc infinit de relacions. Les entitats són moments concrets d’un constant fluir que es va construint en un complex espai relacional. D’aquesta manera, el posthumanisme ens ajuda a entendre’ns dins d’un contínuum amb tot el que ens envolta, totalment interrelacionats, més que no pas com a unitats discretes i desconnectades. Això té repercussions en com abordem tot allò que no és humà –orgànic o inorgànic. Ja no ens entenem “en oposició a” sinó “juntament amb”. No ens considerem el centre i reis de la creació, i s’entén com a superada aquella màxima de Protàgores segons la qual l’ésser humà és la mesura de totes les coses. Intentem superar l’antropocentrisme propi del pensament humanista de la mateixa manera que ja fa temps maldem per superar l’etnocentrisme i l’androcentrisme.

Això ens duu també a un pensament més ecològic i més conseqüent amb les circumstàncies mediambientals actuals derivades de l’activitat antropogènica. Els éssers humans, al llarg de la seva existència han modificat i continuen modificant les condicions geològiques del planeta. Això és el que defineix l’era que anomenem Antropocè. Aquest concepte ens ajuda a ésser conscients dels excessos antròpics que posen en perill la continuïtat del planeta. Talment com la filòsofa posthumanista Rosi Braidotti escrigué, l’antropocè implica un temps de profunda crisis de valors ètics i epistemològics (Braidotti, 2013: 79). Una qüestió central dins de les perspectives teòriques posthumanistes és el fet de reconsiderar què significa ésser humà, tot ressituant la nostra posició dins del món, al mateix temps que es reclama un canvi d’actituds (Taylor, 2017). La crítica posthumanista aporta importants elements de reflexió per afrontar els reptes de l’antropocè. En primer lloc per la seva crítica a la concepció d’ésser humà pròpia de l’humanisme, amarada d’antropocentrisme i individualisme. En segon lloc, per la importància que atorga a la relacionalitat per capir el món. Dins d’aquesta perspectiva, s’entén l’ésser humà completament entortolligat amb tot allò que l’envolta i, per tant, el posthumanisme clama per canviar un tipus de relació marcat per l’ontologia de l’explotació.

El pensament posthumanista intenta superar el tradicional binarisme de natura cartesiana, no en va, a través de pensadors com Gilles Deleuze, cerca en el monisme de Baruch Spinoza i la filosofia de Friedrich Nietzsche alternatives epistèmiques. Això li facilita la tasca de deconstruir sòlides jerarquies sorgides arran del binarisme humanista que, entre moltes altres conseqüències, han donat peu a conglomerats ideològics amarats de sexisme, racisme o especisme. El futur de les humanitats demana una reformulació, replantejament o àdhuc superació del mateix pensament humanista del qual han sorgit. El posthumanisme constitueix una resposta a la denominada crisi i inherent pèrdua de rellevància de les humanitats (Braidotti, 2013: 147). Constitueix un important repte epistemològic per a les ciències socials i humanes pels esquemes alternatius de pensament que desenvolupa. Els seus principals vectors de força es mouen de forma transversal per les diferents disciplines de les humanitats i ciències socials en general, fet que facilita la consiliència. El potencial d’aquesta línia de pensament resulta cada cop més evident, de manera que les posthumanitats, en els darrers anys, estan experimentant una creixent institucionalització i reconeixement en els principals àmbits del món acadèmic.

 

Referències

Braidotti, Rosi, The Posthuman, Malden: Polity Press, 2013

Clough, P. T., & Halley, J. (eds.), The affective turn: Theorizing the social, Durham: Duke University Press, 2007

Coole, Diana; Samantha Frost (editors), New Materialisms: Ontology, Agency, and Politics, Durkham & London: Duke University Press, 2010

Harman, Graham, Object-oriented ontology. A new theory of everything, London: Penguin Books, 2018 Islam, Md. Monirul, “Posthumanism: Through the Postcolonial Lens”, en D. Banerji i M.R. Paranjape (eds.), Critical Posthumanism and Planetary Futures, New Delhi: Springer, 2016, pp. 115-129

Latour, Bruno, Reassembling the Social. An Introduction to Actor-Network-Theory, Oxford: Oxford University Press, 2005

Livingston, Julie & Jasbir K. Puar, “Interspecies”, Social Text 29 1/106, pp. 3-14, 2011

Pepperell, Robert, The post-human condition, Bristol: Intellect Books, 2003 [1995]

Taylor, A., “Beyond stewardship: Common world pedagogies for the Anthropocene. Environmental Education Research”, 23/10, 1448-1461, 2017

Thrift, Nigel, Non-Representational Theory: Space, Politics, Affect, London i New York: Routledge, 2007

Verbeek, P.-P., Moralizing technology: Understanding and designing the morality of things, Chicago: Chicago University Press, 2011

Viveiros de Castro, Eduardo Metafisicas caníbales: Lineas de antropología postestructural, Buenos Aires: Katz, 2010