Resum
Aquest simposi analitzarà les causes i les diferents manifestacions de la crisi habitacional en el context català i espanyol, tot posant el focus en la tensió que es produeix entre les concepcions del dret a la propietat, d’una banda, com un dret il·limitat, i, de l’altra, com un dret que s’ha de compatibilitzar amb la funció social de la propietat per tal d’evitar la vulneració sistemàtica del dret a l’habitatge. Aquesta tensió entre el dret de propietat i la necessitat d’habitatge queda palesa en l’àmbit legislatiu, on les propostes que busquen limitar el dret a la propietat i que qüestionen la concepció mercantil de l’habitatge s’enfronten a fortes resistències. Per aproximar-nos a aquest debat, proposem partir d’un enfocament antropològic que contextualitzi les mateixes nocions de propietat i habitatge, les vulneracions del dret a l’habitatge en intersecció amb altres desigualtats, i que es fixi en els discursos, pràctiques i estratègies dels diferents actors del mercat immobiliari. El simposi vol acollir així treballs etnogràfics i/o teòrics que prenguin com a objecte d’estudi les ocupacions sense títol, les formes de discriminació en l’accés a habitatge, el fenomen dels habitatges buits, l’especulació immobiliària, els desnonaments, les accions de tutela estatal i d’autotutela del dret a l’habitatge, l’acció dels moviments socials, les iniciatives d’usos comunals i les formes d’apropiació col·lectiva del sòl i els immobles, entre d’altres.
Proposta simposi
Aquest simposi proposa explorar la relació entre la concepció antropològica de la propietat, delimitada a l’àmbit de la propietat immobiliària residencial, i les problemàtiques al voltant de l’habitatge a Catalunya i l’estat espanyol, en el marc del que constitueix una ja llarga crisi habitacional que es remunta a l’esclat de la bombolla immobiliària el 2007-8, i que ha anat mutant de forma des d’aleshores, tot vulnerant els drets habitacionals d’amplis sectors socials.
En oposició als enfocaments que naturalitzen la propietat privada, tot relacionant-la amb algun instint o realitat atemporal, la perspectiva antropològica assumeix que la propietat és una institució social i jurídica: un seguit de drets i deures respecte a coses que la societat valora, un conjunt de potestats, privilegis i obligacions el gaudi dels quals depèn de la pròpia societat, i la definició dels quals (què és apropiable, amb quines prerrogatives i límits) varia segons els contextos i èpoques (Márquez 2015). Així, en investigar sobre propietat i habitatge cal prendre en consideració la concepció de l’habitatge i de les relacions de caire jurídic que s’hi troben en diferents contextos empírics, així com l’ordenament que les configura i possibilita. La recerca antropològica ha contribuït extensament a deconstruir la noció de propietat privada pròpia de la ideologia liberal, segons la qual el propietari d’un bé gaudeix d’un “domini absolut” que “reclama i exerceix sobre les coses externes del món, en total exclusió del dret de qualsevol altra persona” (Blackstone 1765/1897: 167), tot mostrant que és tracta d’una ficció atès que cap societat es permet concedir un domini il·limitat sobre allò que es valoritza (Hann 1998).
En el cas de la propietat de l’habitatge a Espanya, aquest abordatge requereix tenir en compte la gènesi i les implicacions del que alguns han entès com una “societat de propietaris” (López i Rodríguez 2010), entesa com un règim polític, econòmic i constitucional on “la propietat de la riquesa i del capital es trobi àmpliament distribuïda” (Meade 1964: 60-65), que és fruit d’un conjunt de condicions històriques, forces econòmiques i decisions polítiques que han quedat ocultades sota l’atribució essencialitzant d’una pretesa “cultura de la propietat” (Palomera 2014). En aquest marc, es reforça la consideració de l’habitatge com a bé d’inversió i intercanvi per sobre del seu valor d’ús, fins i tot en el cas dels petits propietaris, per qui l’habitatge representa un actiu i una font de seguretat (Carmona 2022, Rodríguez 2022). Els interessos d’aquests queden alineats, si més no en aparença, amb els dels grans actors corporatius del mercat immobiliari (González Guzmán 2018, Gabarre 2022), dipositaris d’un gran poder d’influència sobre legisladors i dissenyadors de polítiques. Tot plegat es tradueix en una sobredimensió de la propietat privada com a dret, que tot sovint opera en detriment del dret a l’habitatge.
La pràcticament plena mercantilització de l’habitatge i la cada cop més alta precarietat del mercat laboral contribueixen a la vulnerabilitat social associada a l’emergència habitacional. Entre els col·lectius més vulnerables hi ha les llars monoparentals a càrrec de dones, per a les quals el gènere intersecciona sovint amb altres factors de desigualtat com l’origen o la racialització. Sobre aquestes llars opera una feminització de la pobresa en convertir-les en víctimes no només de la desocupació, la bretxa salarial o el treball precari, sinó també de la crisi de les cures, derivada de la càrrega que per a les dones suposen les obligacions reproductives. Així, en el marc d’una crisi sostinguda en el temps, la interrelació del model immobiliari, les estructures domèstiques i la divisió del treball per gènere produeix i reprodueix formes d’opressió de les dones que són intrínseques a un sistema politicoeconòmic i jurídic a el que l’habitatge ha estat mercantilitzat i finançaritzat.
En aquest context, les tensions respecte de l’abast de la propietat privada, de les facultats o els marges d’actuació dels titulars, constitueixen avui un dels principals fronts del debat jurídic, polític i social. Les resistències davant de les limitacions al dret de propietat en l’àmbit immobiliari continuen sent vigoroses, com es reflecteix en les contra-reformes davant les mesures legislatives que han mirat de fer front a l’emergència habitacional després de la crisi del 2008, fet que actualment expressa el debat sobre la Llei estatal del dret a l’habitatge. La tensió que acabem de descriure s’observa de manera especialment clara quan la societat civil organitzada reclama mesures legislatives i polítiques que reformulen o restringeixin les prerrogatives dels propietaris, per exemple en l’àmbit de les relacions de lloguer, tot reclamant la limitació dels preus dels lloguers o mesures encaminades a mobilitzar els habitatges en desús, per tal de garantir la disponibilitat d’habitatges assequibles i l’estabilitat en la tinença per a les llars llogateres, així com la persecució de les pràctiques discriminatòries que condicionen l’accés a l’habitatge per part de determinats col·lectius socials. Mesures d’aquest caire, caracteritzades per l’èmfasi en la funció social de la propietat, acostumen a ensopegar amb una forta oposició per part dels representants dels interessos propietaris, tot sovint amb arguments dimonitzadors de la intervenció en el mercat i de les mesures que puguin subvertir l’assimetria de forces entre propietaris i no propietaris.
La problemàtica de l’habitatge ha donat peu a una forta mobilització social els darrers anys: primer amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i, més recentment, amb la proliferació de Sindicats de llogateres i llogaters a multitud de ciutats i pobles. El paper dels moviments pel dret a l’habitatge ha oscil·lat entre estratègies més immediates i defensives, per exemple amb la desobediència civil davant els desnonaments, i estratègies més proactives orientades a mig termini, com ara les propostes legislatives i la pressió sobre les instàncies executives per a la implementació de polítiques públiques. Els moviments, articulats a diferents escales territorials, des de les assemblees d’habitatge als barris i pobles fins a xarxes d’abast més ampli (Colau i Alemany 2012, Sabaté 2014, Hamou 2020), han anat adaptant-se a unes circumstàncies canviants, on les tensions s’han anat traslladant des de l’àmbit hipotecari, on el 2009 va sorgir la Plataforma d’Afectats per l’Hipoteca, al del mercat de lloguer, amb la conseqüent aparició dels sindicats de llogaters a partir del 2017. Les principals reivindicacions actuals inclouen la regulació dels preus del lloguer, la prohibició dels desnonaments sense alternativa habitacional, o l’obligatorietat d’oferir lloguers assequibles per als grans tenidors d’habitatge. Com es pot veure, gran part d’aquestes reclamacions tenen en comú la imposició de límits al lucre que els propietaris poden obtenir dels immobles, així com que es regulin els usos d’aquests, tot limitant-ne aquells que resultin nocius per a la seva funció social. Es fomenta així una contra-narrativa que qüestiona la concepció mercantil de l’habitatge, tot supeditant-la a la seva condició de bé d’ús que dona resposta a una necessitat bàsica i permet l’exercici d’un dret social i econòmic. Tot i l’ampli reconeixement d’aquest dret sobre el paper (citar ONU i Consti), el seu exercici esdevé cada cop més difícil per als no qui ja no poden aspirar a comprar un habitatge, tot aprofundint una ‘esquerda’ entre propietaris i no propietaris (Palomera 2023) que amenaça la reproducció social en el seu conjunt.
Aquest simposi vol acollir, així, treballs etnogràfics o de caire més teòric que parteixin d’una mirada antropològica sobre la propietat i l’habitatge, de cara a analitzar les tensions entre la propietat privada i el dret a l’habitatge en una diversitat de casuístiques i debats socials vigents, que poden incloure:
– La ocupació d’habitatges sense títol, com a reclamació de l’ús per sobre de les relacions de propietat, amb diferents graus de legitimitat en funció de “tipologies” d’ocupació.
– La discriminació en l’accés com a resultat de la potestat dels propietaris de negar l’accés a l’habitatge a certs col·lectius, en el marc de concepcions irrestrictes dels drets de propietat.
– Els habitatges buits com a resultat de pràctiques especulatives que transgredeixen la seva funció social.
– L’infrahabitatge i les condicions d’amuntegament com a resultat de la intensificació del lucre i la desresponsabilització sobre les condicions materials d’habitació per part dels propietaris.
– Els desnonaments i les diverses formes d’expulsió, incloent-hi tant els desnonaments per impagament com els que resulten de pujades de renda o la no renovació dels contractes per decisió unilateral de la propietat.
– Les tensions entre la legitimitat i la legalitat, les economies morals de l’habitatge, la tutela estatal del dret a l’habitatge com a dret fonamental i les formes d’auto-tutela.
– Els moviments pel dret a l’habitatge que reclamen limitacions de les prerrogatives propietàries (ja sigui tot reclamant canvis legislatius, ja sigui mitjançant formes d’acció directa i auto-tutela del dret a l’habitatge)
– Els moviments i propostes per la reapropriació col·lectiva de sòl i el patrimoni privat. Els processos de (re)municipalització i la reclamació de l’habitatge com a comú.