Resum
Aquest simposi convida a posar en comú aquelles aproximacions antropològiques a fenòmens socials i culturals travessats per les nocions de passat i futur, tradició i ruptura, conservació i revolució. Actualment observem una revitalització, en termes de Jeremy Boissevain, d’artefactes culturals sobre el passat que apareixen sota diferents etiquetes (història, tradició, costum, arrel, origen, autenticitat, popular, patrimoni immaterial, etc.) com a resposta al present catastròfic i a la desolació que produeix l’estat actual de l’entorn que habitem. És el que Gleen Albrecht ha denominat solastàlgia. D’aquí que sorgeixin noves formes de patrimonialització del territori i certs ruralismes tradicionalistes confrontats a la modernitat; que l’onada reaccionària global conquereixi determinats sectors de l’esquerra i el feminisme; o que, arran de la pandèmia, agafin embranzida els irracionalismes anticientífics. Així mateix, tal i com ha mostrat David Harvey, s’observa el desplaçament de formes d’organització política pròpies de l’esquerra cap a posicionaments més individualistes i new age. Ara bé, també sorgeixen nous moviments ecologistes, climàtics i semblants que miren al futur i atien l’ànim transformador.
És benvinguda tota reflexió antropològica entorn dels futurs, que discuteixi sobre les tensions passat-futur, ja sigui en forma d’expressions culturals, festes, conflictes, patrimoni, moviments socials o altres. També es convida a una reflexió crítica sobre la pràctica etnogràfica en relació a la temporalitat, en la línia de Johannes Fabian: el distanciament temporal que produeix un present etnogràfic congelat i una praxis etnogràfica perduda en la nostàlgia de mons tradicionals desapareguts.
Proposta simposi
Una de les preocupacions centrals del pensament de les darreres dècades és el que s’ha anomenat la «lenta cancel·lació del futur» (Berardi, 2014), la dificultat d’imaginar i projectar-se en el futur, un bloqueig que és eminentment polític perquè es relaciona directament amb la mort de les utopies i impossibilita plantejar-se alternatives a un present que es percep com a catastròfic. Són nombrosos els autors i autores que en parlen: abans de Fukuyama (1992), Jameson (1991) ja profetitzava el que dècades més tard Fisher (2022) va anomenar «realisme capitalista», una espècie d’aturada de la història que ens atrapa i impedeix imaginar canvis o transformacions de la nostra condició present. Més recentment i més a prop nostre, Marina Garcés (2017) anomena «condició pòstuma» al fet de viure el temps després de la fi de tot: la història, les ideologies, la modernitat, els recursos, «fins i tot el temps mateix».
Podríem continuar posant exemples d’aquesta Weltanschauung, però també és cert que l’esperit de l’època sembla presentar símptomes de canvi. Avui, davant de l’escenari catastròfic que dibuixa el canvi climàtic, la pèrdua accelerada de biodiversitat, la crisi alimentària o l’esgotament dels combustibles fòssils, nous moviments ecologistes i climàtics el llegeixen, entre altres coses, com una injustícia intergeneracional i clamen per una «recuperació del futur», que se’ls hauria arrabassat. D’aquí que clamin, sota la bandera dels futurs possibles, per la construcció de nous imaginaris i proposin l’articulació de nous models societaris, pràctiques i estratègies per a la transició ecosocial. És només un cas de molts. A Catalunya i arreu sembla albirar-se un cert renaixement de moviments i perspectives polítiques que propugnen una recuperació de la imaginació política revolucionària, és a dir, que proposen mirar al futur per transformar un present que es percep com profundament insatisfactori. Un cop més, ressona la reivindicació d’un altre món possible.
Aquest simposi convida a posar en comú aquelles aproximacions antropològiques a fenòmens socials i culturals travessats per les nocions de passat i futur, tradició i ruptura, conservació i revolució. Actualment observem una revitalització, en termes de Jeremy Boissevain (1992), d’artefactes culturals sobre el passat que apareixen sota diferents etiquetes (història, tradició, costum, arrel, origen, autenticitat, popular, patrimoni immaterial, etc.), com a resposta a un present catastròfic i la desolació que produeix l’estat actual de l’entorn que habitem. És el que Gleen Albrecht (2005) ha denominat solastàlgia. És per això, potser, que també ens trobem que la onada reaccionària global conquesta determinats sectors de l’esquerra i el feminisme, que en lloc de mirar endavant, imaginar futurs possibles i ser fidels a l’esperit emancipador, semblen aferrar-se a les conquestes del passat i esdevenen conservadors; o que, arran de la pandèmia, agafin embranzida i prosperin vells i nous irracionalismes anticientífics. Així mateix, tal i com ha mostrat David Harvey (2015), s’observa el desplaçament de formes d’organització política pròpies de l’esquerra cap a posicionaments més individualistes i new age. De resultes de tot plegat, veiem que en el marc de noves formes de patrimonialització del territori, el ressorgiment d’un cert ruralisme confrontat a la modernitat, i la recuperació i enfortiment de diferents tipus de tradicionalisme, cristal·litzen una miríada d’expressions culturals, socials i polítiques del tot diverses i no sempre relacionades entre si: neoruralismes i permacultures diverses, nous moviments cantolanistes, tota mena de teràpies alternatives i noves espiritualitats «prístines» (Morris, 2009; Prat, 2012), moviments antivacunes, iniciatives privades d’educació «lliure», moviments artesans que reivindiquen «autenticitats perdudes», etc.
A aquest simposi és benvinguda tota reflexió antropològica entorn als futurs, que discuteixi sobre les tensions passat-futur, ja sigui en forma d’expressions culturals, festes, conflictes, patrimoni, moviments socials o altres. També es convida a una reflexió crítica sobre la pràctica etnogràfica en relació a la temporalitat, en la línia de la crítica de Johannes Fabian (2014): el distanciament temporal d’un present etnogràfic congelat i una praxis etnogràfica perduda en la nostàlgia d’uns mons tradicionals desapareguts; una reflexió que porta l’antropologia a repensar-se, com ja s’intueix en la Margaret Mead (2005) de la dècada de 1970, i que avui pren forma en les antropologies del futur (Contreras, 2022).
Bibliografia
Albrecht, Gleen (2005) «Solastalgia: A new concept in human Health and identity», Phisophy activism, Nature, 3:41-55.
Berardi, Franco ‘Bifo’ (2014) Después del futuro. Desde el futurismo al cyberpunk. El agotamiento de la modernidad. Madrid: Enclave de libros.
Boissevain, Jeremy (1992) (Ed.) Revitalizing European Rituals. Routledge
Contreras Romás, Raúl (2022) «El presente etnográfico. Sobre la espesura del tiempo ahora y las antropologías del futuro», a González, A.; Valencia, G. Vélez, D.M. (coords.) Compartir el tiempo. Reflexiones intempestivas. Ciudad de México: UNAM.
Fabian, Johannes (2014) Time and the Other. How Anthropology Makes Its Object. Nova York: Columbia University Press.
Fisher, Mark (2022) Realisme capitalista. No hi ha alternativa? Barcelona: Virus.
Fukuyama, Francis (1992) El fin de la Historia y el último hombre. Barcelona: Planeta.
Garcés, Marina (2017) Nova il·lustració radical. Barcelona: Anagrama.
Harvey, David (2015) A Brief History of Neoliberalism. Oxford: Oxford Universiy Press.
Jameson, Fredric (1991) El posmodernismo o la lógica cultural del capitalismo avanzado. Barcelona: Paidós.
Mead, Margared (2005) The world ahead. An Anthropologist Anticipates the Future. Nova York i Oxford: Berghahn Books.
Morris, Brian (2009) Religión y antropología. Una introducción crítica. Madrid: Akal.
Prat, Joan (coord.) (2012) Els nous imaginaris culturals. Espiritualitats orientals, teràpies naturals i sabers esotèrics. Tarragona: URV.