Resum
Simposi amb la col.laboració de la Xarxa de Museus Etnològics.
Els museus etnològics, que foren determinants a finals del XX en el desenvolupament de la museologia catalana i en l’expansió de l’antropologia, afronten actualment diferents reptes conceptuals, museològics i de gestió. Entre d’altres, els museus debaten qüestions com el discursos a transmetre, la forma de presentació de les transformacions socials, la renovació museogràfica, la formació de noves col·leccions i les estratègies vers la comunitat local. Catalunya té, en aquest sentit, tota una sèrie d’experiències de museus etnològics, especialment de caràcter local, que necessiten ser estudiades i investigades per conèixer millor l’evolució de la museologia etnològica catalana, intentant veure les seves influències teòriques i organitzatives i el seu posicionament a nivell internacional. La Xarxa de Museus Etnològics, en aquest sentit, coordina els principals museus per fer-se present a la societat i promoure noves iniciatives museològiques. El simposi admetrà comunicacions tant acadèmiques com experiències dels propis museus, posant èmfasi en els reptes relacionats amb la sostenibilitat cultural i el desenvolupament local. Més en concret, es suggereixen comunicacions que tractin aspectes com anàlisi de renovacions museogràfiques, accions vers les comunitats locals, mecanismes de participació social, iniciatives a través de les xarxes socials, experiències d’exposicions sobre aspectes socials contemporanis, accions desenvolupades durant la COVID, estratègies de museologia social, etc. Amb el simposi es vol establir un fòrum de debat i discussió sobre les transformacions dels museus, el seu i el seu rol dins de l’antropologia catalana.
Proposta simposi
Aquest simposi, com hem definit en la presentació, pretèn reflexionar sobre la situació dels museus etnològics a Catalunya, assenyalant-ne les principals tendències, reptes i debats de futur. Tot i que hi ha diversos estudis sobre l’evolució dels museus etnològics a Catalunya (Rueda, 1992, 2007; Roigé, 2010, 2015, 2017; Alcalde, Boya, Roigé, 2011; Roigé, Arrieta y Abella, 2012, Alcalde y Rueda, 2012; Andreu, 2007, Prats, 1995, 2007; entre molts d’altres) calen nous estudis i anàlisis que permetin actualitzar aquestes recerques, plantejant els desafiaments que aquests museus tenen en l’actualitat.
Amb el simposi, com hem indicat, es vol establir un fòrum de debat i discussió sobre les transformacions dels museus, el seu i el seu rol dins de l’antropologia catalana. Calen noves anàlisis que tractin aspectes com les renovacions museogràfiques, accions vers les comunitats locals, mecanismes de participació social, iniciatives a través de les xarxes socials, experiències d’exposicions sobre aspectes socials contemporanis, accions desenvolupades durant la COVID, estratègies de museologia social, etc.
A Catalunya, hi ha museus molt diferents, des de museus generals fins a petits museus locals, des de museus especialitzats fins a museus generalistes, des de museus que tracten de la societat rural fins a d’altres que ens parlen d’altres cultures, des d’alguns que ens ofereixen la imatge d’unes societats tradicionals fins a d’altres que aborden els grans reptes de la societat contemporània. Amb tot, una ràpida mirada als museus etnològics de Catalunya en l’actualitat ens porta ràpidament a dues constatacions inicials. A nivell general català, la situació dels museus etnològics és feble (sense haver estat possible crear fins ara museus etnològics de caràcter nacional), mentre que per contra hi ha un bon nombre de petits museus etnològics de caràcter comarcal i local, molts dels quals han conegut una forta expansió i han tingut un impacte important en la renovació museològica. En l’àmbit local, el patrimoni etnològic ha tingut des dels anys vuitanta un fort caràcter social per a la reivindicació de les identitats locals (Alcalde i Rueda, 2012) i també ha estat vist i utilitzat com un recurs per al desenvolupament o al sosteniment econòmic local (Prats, 2014: 155). Això ha permès l’activació de nombroses petites iniciatives, en un context d’afirmació de la localitat davant de la globalització, i fins i tot d’afirmació de la ruralitat o del passat industrial (Roigé i Frigolé, 2010).
Els museus locals constitueixen, doncs, l’element més característic i destacat de la museologia etnològica catalana. Als anys setanta i vuitanta, en un context d’una societat rural amb un futur incert, la “nova museologia” va impulsar fortament els museus catalans (Alcalde i Rueda, 2012), amb una influència molt significativa en el panorama museològic local (Roigé, Arrieta i Abella, 2012: 351). Com a factor molt interessant a destacar, moltes d’aquestes experiències estaven basades en un criteri que avui anomenaríem de sostenibilitat cultural. Molts tenen amb freqüència una forta relació amb el territori i es presenten com una institució local més interessada per al desenvolupament social i econòmic que per la seva museografia o continguts.
Molts anys després d’aquell moviment de renovació museològica, que segueix inspirant molts d’aquells museus, els museus s’enfronten a nous reptes que ens proposem analitzar.
1) Un dels principals problemes dels museus etnològics locals és el seu aïllament i la seva dimensió. El 2008 es va crear la Xarxa de Museus d’Etnologia de Catalunya, que aplega diferents museus ubicats en petites i mitjanes poblacions catalanes i que han aconseguit al llarg de la seva trajectòria una excel·lent projecció pública i un treball important amb la comunitat. El treball en xarxa pretén posar energies en comú a nivell expositiu, de conservació i d’investigació, i és sens dubte una de les millors alternatives per a la continuïtat d’aquests museus. Quin és el paper de la Xarxa? Com ha contribuït a la consolidació dels museus a nivell general i en els seus territoris?
2) Sens dubte, el finançament és el repte més difícil, davant d’un feble suport públic. La qüestió és complexa perquè està ofegant les possibilitats de funcionament quotidià, les condicions laborals i les possibilitats de renovació, i està comportant un canvi dels models de finançament i objectius dels museus. Com assenyala Bergeron (2009: 66), aquests problemes ha obligat als museus a replantejar-se la seva missió, el desenvolupament de les seves col·leccions i les seves estratègies de comunicació. Parafrasejant l’obra de l’economista Schumacher (Small is beuatiful), Bergeron (2012: 82) considera la necessitat de tenir en compte en els museus les accions a escala humana considerant l’economia des del punt de vista del desenvolupament sostenible. L’arrelament d’aquests museus no es basa en una lògica econòmica, sinó en una lògica comunitària i social, de manera que els petits museus tenen un paper important en l’economia regional. Com poden els museus renovar-se plantejant el seu fort caràcter social, la seva contribució al benestar social, em l’època d’un neoliberalisme que afecta fortament a les economies públiques i a la seva inversió en cultura?
3) Els museus es troben actualment en un període de grans mutacions. La noció de patrimoni s’ha convertit en polisèmica i les noves formes de patrimoni s’han multiplicat. D’una banda, estan proliferant altres tipus de patrimoni al marge dels museus, com el patrimoni immaterial, cada vegada més important. Els museus etnològics haurien de ser els gestors del patrimoni immaterial local, ja que són els organismes que millor poden fer-ho. D’altra banda, els objectes -encara que continuaran tenint el seu paper important- deixaran de tenir el paper preponderant. Les noves reserves són cada vegada més digitals i la noció d’autenticitat no té avui dia el mateix significat que va tenir fa unes dècades (Bergeron, 2012: 84). La creació de museus digitals és una assignatura pendent dels museus, en una cultura en què el llibre, la premsa o la música ja circulen predominantment per internet i les xarxes socials. Les noves tecnologies -encara poc utilitzades- permetran als museus la creació de noves formes de difusió de les seves col·leccions i exposicions. Com poden els museus incentivar accions en noves tecnologies, en nous sistemes de comunicació i presencia a les xarxes socials? Quines experiències poden destacar-se en el trànsit vers a l’entorn digital?
4) Els ràpids canvis socials que experimenta la societat catalana estan incidint també en els museus etnològics, molts dels quals són producte o herència teòrica de la renovació museològica dels vuitanta. Sense abandonar els temes clàssics, és necessària la incorporació de temes actuals (com la immigració, la diversitat cultural, les relacions entre cultures, els nacionalismes, els conflictes, les transformacions familiars, el turisme, els espais urbans o els nous rituals, les reflexions sobre el procés independentista i els nous moviments socials, per citar només alguns exemples). Lògicament, aquests temes són en molts casos conflictius i generen debats socials, però resulten imprescindibles per a l’expansió futura dels museus etnològics. Quines experiències hi ha de renovació dels continguts i dels discursos? Com arribar als nous moviments socials? La crisi, com és conegut, ha implicat la creació de reivindicacions socials com l’habitatge, el multiculturalisme, l’atur o els moviments sobiranistes a Catalunya. Podran els museus fer-se còmplices o atraure aquests moviments? Estan preparats per tractar aquests temes i esdevenir un lloc de debat social?
Sotmesos a una forta pressió per l’exigència d’aconseguir nous recursos, els museus han de participar de forma important en un procés que tracti de combinar el valor social i econòmic del patrimoni. Un dels elements fonamentals per aconseguir-ho passa també per incrementar els lligams amb l’antropologia acadèmica, un aspecte al que aquest simposi vol contribuir-hi especialment.
ALCALDE, Gabriel; BOYA, Jusèp y ROIGÉ, Xavier (2011). Museums of Today: The New Museums of Society. Girona: Documenta.
ALCALDE, Gabriel y RUEDA, Manuel (2012) “Ecomuseology and local museums in Catalonia (Spain). Influences and coincidences during the 1975-1985 period”. Ecomuseums 2012. Barcelos: Green Lines Institute, 1-8.
ANDREU, Agustí (2007) “Más allá del museo. Las actividades económicas del patrimonio: de los parques naturales a las fiestas temáticas”. Arrieta (ed.) Patrimonios culturales y museos. Bilbao, pp. 61-88
BERGERON, Yves (2009) “Los museos y la crisis.Tendencias en los museos norteamericanos”. Museos.es, 3, 59-67.
BERGERON, Yves (2014) “Les liaisons dangereuses ou les relations troubles entre le politique et les musées canadiens”. THEMA. La revue des Musées de la civilisation, 1, 127-153.
PRATS, Llorenç (2007) “La gestió del Patrimoni Etnològic en el Pla de Museus de Catalunya (2007-2010)”. Mnemòsine: Revista catalana de museologia, 4, 167-175.
PRATS, Llorenç (2014) “El caràcter magmàtic del patrimoni etnològic”. Revista d’Etnologia de Catalunya, 39, 152-159.
ROIGÉ, Xavier (2015) “Los museos etnológicos en Cataluña. Perspectivas, retos y debates”. [en línea]. Revista Andaluza de Antropología, 9, 9/2015.
ROIGÉ, Xavier, ARRIETA, Iñaki (2010) “Construcción de identidades en los museos de Cataluña y el País Vasco: entre lo local, nacional y global”. Pasos. Revista de Turismo y Patrimonio Cultural, 8 (8), 539-555.
RUEDA, Josep Manuel (2007) “Els orígens i evolució dels museus etnogràfics a Catalunya”. Mnemòsine. Revista Catalana de Museologia, 4, 121-139.