Resum
La “sindèmia” de la COVID-19 que resulta d’una interacció negativa global entre factors socials, ambientals i de salut, ha posat al descobert que la cura de les persones i de la naturalesa no van de la mà amb el model de creixement econòmic actual. En el marc d’aquest context en el qual conflueixen diferents crisis globals (canvi climàtic, biodiversitat, energia, cures, pandèmia) s’ha demostrat que els éssers humans són eco-dependents. Aquest panell té per objectiu establir un debat obert entorn a les relacions canviants entre la natura i les cultures per tal d’establir una comprensió crítica de les formes en què els aspectes ecològics s’entrellacen amb la justícia social, l’ètica, els sistemes polítics i econòmics. Partint d’una perspectiva crítica proposem apropar-nos a aquests aspectes a través del concepte de justícia ambiental reinterpretat en clau antropològica, i a la llum dels nous desafiaments que ens brinda l’Antropocè: Quina relació hi ha entre les diferències ètniques, de classe i de gènere amb les injustícies mediambientals, i com es produeixen les desigualtats? Com es redefineixen les connexions entre els humans i els no-humans en temps de crisi socioecològica global? Com estan canviant els conflictes socioambientals? Quines reaccions locals s’estan produint davant dels problemes globals? Com és la relació entre l’activisme alimentari i la justícia ambiental? Com es defineix la justícia ambiental en relació amb els drets socials i els drets de la natura a la interfície entre l’explotació i la conservació.
En les darreres dècades, l’antropologia s’ha interessat en la moral del conflicte (Gómez 2006, Gómez 2010), més que centrar-se en la noció de dret en sí mateix, amb l’objectiu de revelar els valors de la vida humana en la seva lluita segons els diferents pobles, grups socials i comunitats. Els valors sorgeixen de processos de contestació basats en la justícia viscuda i fonamentats en esferes morals socialment contextualitzades que defineixen principis ètics. Com assenyala Strang (2016), “la justícia es basa en la idea que mantenir un ordre adequat en el món implica apreciar, reconèixer i defensar el valor dels altres”, tenint en compte les relacions de poder desiguals existents, així com els sistemes de governança jeràrquics, i en alguns casos patriarcals, que produeixen desavantatges econòmiques i socials entre els grups socials, i posen en perill els drets d’accés equitatiu als recursos (Strang 2016). El compromís moral s’ha assignat a una antropologia aplicada contemporània preocupada pels drets de la natura dels més desfavorits (per exemple, els drets dels indígenes), tot i que criticada per l’escola de pensament d’ètica ambiental per tractar-se d’un enfocament auto-centrat en l’ésser humà (Kopnina 2012). En aquest sentit, es considera que aquesta antropologia de la conservació està preocupada per la justícia ambiental i l’equitat socioeconòmica més que pel medi ambient en sí mateix. Mirant d’alinear la conservació amb la justícia social, l’objectiu principal és assegurar els drets de la població local (i/o desfavorida) als recursos naturals i al desenvolupament socioeconòmic (Kopnina 2012). De manera que el compromís moral es considera des del punt de vista dels éssers humans i es centra en mesurar el benestar humà descuidant el benestar ambiental.
Aquests enfocaments d’investigació centrats en l’ésser humà, que poden situar-se dins dels estudis sobre la percepció de la natura per part dels pobles (Ellen, 1986), han donat pas a perspectives antropològiques que tracten amb més atenció aquesta dualitat/divisió entre natura i cultura (Descola, 2005; Descola i Pálsson, 1996; Escobar 1998, 1999; Ingold, 2000; Latour, 1991; Raffestin, 1996; Wilson, 1992) o fins i tot la dissolen (Ingold 2000), i es centren en l’anàlisi de les interrelacions i mediacions entre les pràctiques socials materials i la construcció ideològica de la natura (Taks i Foladori 2002). L’enfocament de la teoria de l’actor-xarxa (Actor-network theory) emfatitza la connexió entre humans i no humans, entenent cada esfera com esferes interdependents (Callon 1986, Latour 1988, Law 1986). Més recentment, nous plantejaments dins l’antropologia de la conservació, han posat el focus d’atenció en les interdependències entre els éssers humans i la natura, fins i tot abordant com es relacionen els éssers humans amb altres espècies (Tsing 2005, Haraway, 2003), el que es coneix com “narratives multiespècies”. Estudis que poden situar-se dins el post-humanisme i de la perspectiva relacional que situa els valors com a part del procés de retroalimentació de la relació humans-natura.
Com ha assenyalat Strang (2016), malgrat que moltes “pràctiques culturals” -de les societats occidentals i no occidentals- estan subjugades a patrons de consumisme global, l’”ecologisme” és un enfocament universal, més enllà de les classes socials, i està arrelat en moltes “societats tradicionals “. La justícia social i la justícia econòmica estan implícites en la justícia ambiental. Com ha subratllat Kopnina (2014) “no podem tenir justícia per a les persones abans que justícia per al medi ambient, perquè separar les dues no condueix a cap”. Segons aquesta autora, la idea de justícia s’ha d’ampliar per a incloure
a les espècies no humanes.
Recentment, el “moviment dels drets de la natura” reclama el reconeixement de l’aspecte moral contingut en el valor intrínsec de la natura (com a subjecte de drets, no només com a objecte de drets) plasmat en els “drets d’estar viu”, el que s’ha identificat com els drets legals de la natura. Els drets de la natura són una barreja de conceptes de drets occidentals amb concepcions indígenes de les relacions entre l’humà i la natura que conformen les cosmologies indígenes (Chapron et al. 2019, Harden-Davis 2020). Com assenyalen Harden-Davis et al. (2020), perquè puguem parlar de drets de la natura cal comprometre quatre principis: drets (com a valors intrínsecs), connectivitat i primacia de la vida (compliment de les funcions ecològiques), reciprocitat (relació de retroalimentació humans-natura), representació i implementació (entitats encarregades d’executar la responsabilitat humana). En definitiva, no n’hi hauria prou amb reconèixer els límits ecològics per frenar l’expansió econòmica intentant conciliar el creixement amb la conservació de la biodiversitat i les necessitats humanes (Álvarez 2019). El reconeixement de la naturalesa com a patrimoni, independentment de la utilitat o els serveis que presti a l’ésser humà, implica un canvi d’enfocament (Gudynas 2011; Leff 2005) que concep la realitat com una negociació humà-natura (Engert i Schürkmann, 2021). És en aquest escenari que sorgeixen noves investigacions de camp que proposen un posicionament teòric-metodològic des de perspectives com ara la post-humanista subsumint les humanitats ambientals, realitzant un gir ètic i moral en l’antropologia, i assumint les qüestions ambientals, socioculturals i econòmiques de la societat contemporània dins la mateixa esfera. Partint d’aquesta discussió teòrica i metodològica i en base a recerques empíriques, aquest simposi vol ser un espai de reflexió i debat entorn a les relacions canviants entre la natura i les cultures per tal d’establir una comprensió crítica de les formes en què els aspectes ecològics s’entrellacen amb la justícia social, l’ètica, els sistemes polítics i econòmics. Partint d’una perspectiva crítica proposem apropar-nos a aquests aspectes a través del concepte de justícia ambiental reinterpretat en clau antropològica, i a la llum dels nous desafiaments que ens brinda l’Antropocè: Quina relació hi ha entre les diferències ètniques, de classe i de gènere amb les injustícies mediambientals, i com es produeixen les desigualtats? Com es redefineixen les connexions entre els humans i els no-humans en temps de crisi
socioecològica global? Com estan canviant els conflictes socioambientals? Quines reaccions locals s’estan produint davant els problemes globals? Com és la relació entre l’activisme alimentari i la justícia ambiental? Com es defineix la justícia ambiental en relació amb els drets socials i els drets de la naturalesa a la interfície entre l’explotació i la conservació?
Referències
Álvarez Litben, S., 2019. Territorio comunal en la costa de Ecuador: buscando caminos de entendimiento entre el buen vivir y el principio de bien común. Revista De Antropología Social, 26(2), 355-378. https://doi.org/10.5209/RASO.57610
Callon M. 1986. Some elements of a sociology of translation: domestication of the scallops and the fishermen of St. Brieuc Bay. In: Law J, editor. Power, action, belief: a new sociology of knowledge. London: Routledge and Kegan Paul. p. 196–233
Chapron, G., Epstein, Y., López-Bao, J.V., 2020. A rights revolution for nature. Science 363 (6434), 1392-1393. DOI: 10.1126/science.aav5601
Descola, P., Pálsson, G., 1996. Introduction. En: P. Descola and G. Pálsson (eds) Nature and society, London: Routledge.
Descola, P., 2005. Par-delà nature et culture. Paris: Gallimard
Engert, K., Schürkmann, C., 2021. Introduction. Posthuman? Nature and Culture in Renegotiation. Nature and Culture. Volume 16, Issue 1, Spring 2021: 1–10. doi:10.3167/nc.2020.16010
Escobar, A.,1999. After Nature. Steps to an Antiessentialist Political Ecology, Current Anthropology 40 (1):1-30.
Escobar, A., 1998. “Whose knowledge? Whose nature? Biodiversity conservation and the political ecology of social movements”. Journal of Political Ecology, 5: 53-82.
Escobar, A., 2008. Territories of Difference: Place, Movement, Life, Redes. Durham and London: Duke University Press.
Gómez, S., 2006. Los procesos de arreglo en los Pirineos Orientales: Antropología e Historia. INITIUM. 11, pp. 485 – 508.
Gómez, S., 2010. La justícia viscuda i la cultura legal: els ciutadans i la pràctica de la mediació penal a Montpeller (França). Revista d’Etnologia de Catalunya. 35, pp. 58 – 69.
Gudynas, E., 2011. Desarrollo, derechos de la naturaleza y Buen Vivir después de Montecristi. A: Debates sobre cooperación y modelos de desarrollo. Perspectivas desde la sociedad civil en el Ecuador. Gabriela Weber, editora. Centro de Investigaciones CIUDAD y Observatorio de la Cooperación al Desarrollo, Quito. pp 83-102.
Haraway, D., 2003. Companion Species Manifesto. Chicago: Prickly Paradigm Press
Harden-Davies, H., Humphries, F., Maloney, M., Wright, G., 2020. Rights of Nature: Perspectives for Global Ocean Stewardship. Marine Policy 122 (2020) 104059.
Ingold, T., 2000. The Perception of the Environment, London: Routledge
Kopnina, H., 2012. Re-examining culture/conservation conflict: the view of anthropology of conservation through the lens of environmental ethics, Journal of Integrative Environmental Sciences, 9:1, 9-25, DOI: 10.1080/1943815X.2011.625951
Kopnina, H., 2014. Environmental justice and biospheric egalitarianism: reflecting on a normative-philosophical view of human-nature relationship. Kopnina Earth Perspectives 2014, 1:8. http://www.earth-perspectives.com/content/1/1/8
Latour, B. 1991. Nous n’vons jamais été modernes: Essai d’anthropologie symétrique. Paris: La Découverte
Latour B. 1988. The pasteurization of France. Cambridge: Harvard University Press.
Law J. 1986. On the methods of long-distance control: vessels, navigation, and the Portuguese route to India. In: Law J, editor. Power, action and belief: a new sociology of knowledge? London: Routledge and Kegan Paul. p. 234–263
Leff, E., 2005. La Geopolítica de la Biodiversidad y el Desarrollo Sustentable: economización del mundo, racionalidad ambiental y reapropiación social de la naturaleza. A: Seminario Internacional REG GEN: Alternativas Globalização (8 al 13 de Octubre de 2005). Rio de Janeiro, Brasil UNESCO
Raffestin, C., 1996. “Penser, classer, utiliser la nature”, en M. Gonseth, J. Hainard, y R. Kaehr (eds.), Natures en tête. Neuchâtel: Musée d’ethnographie, 711-84
Rolston III, H., 2017. Environmental ethics and environmental anthropology. In Helen Kopnina and Eleanor Shoreman