Resum
Tot i reconèixer la parcial equivalència entre saber xamànic i científic sobre “relacions no-humanes” (ecologia, natura, climatologia, etc.), en l’antropologia més debatuda dels últims anys s’ha fet un exercici de més profunditat per prendre seriosament el xamanisme (a fora) que la ciència (a casa). En aquest simposi volem invertir l’exercici, i reconèixer la necessitat d’aprofundir en llenguatges relacionals aliens i “a casa”. En particular, convidem a pensar com, des de l’àmbit de les anomenades etnografies multi-espècie, es presenta la necessitat de comprendre millor el llenguatge analític d’aquelles científiques que porten molt més temps que les antropòlogues estudiant “no-humans” (éssers o fenòmens). Reconeixent que sabem tan poc de xamanisme com de ciència, ens preguntem: com fer per prendre seriosament els científics des de l’antropologia? Aquesta pregunta, no obstant, la fem sense renunciar a la crítica, perquè també reconeixem una resistència a la incorporació d’importants variables socials o culturals en les equacions científiques naturalistes. En aquest sentit, plantegem un altra qüestió de certa urgència per la traducció etnogràfica en mons multi-espècie: com fer-ho perquè, recíprocament, xamans i científics ens prenguin seriosament també a nosaltres?
En els debats sobre el gir ontològic de les darreres dècades hi ha hagut una cantarella de “prendre seriosament l’altre” (Astuti 2017; Henare, Holbraad, i Wastell 2007; Holbraad i Pedersen 2017). Freqüentment, “l’altre” ha estat una referència implícita a elits xamàniques de l’Amazonia i arreu, que han vingut a erigir-se com a representants de les societats o cultures de les quals provenen. Aquests altres-xamans han actuat com experts interlocutors de les antropòlogues en relació a diferents temes, com per exemple en relació a com es relacionen, aquells humans, amb els no-humans: animals, plantes, fenòmens atmosfèrics, ferramentes, esperits, etc. Si “l’equivalent funcional del xamanisme es la ciència” (Viveiros de Castro 2013, 29), podríem dir que el camp del saber xamànic gaudeix d’una certa superposició d’experteses en diversos camps del saber científic “occidental”, a saber: zoologia (animals), botànica (plantes), climatologia (fenòmens atmosfèrics), tecnologia (ferramentes) o fins i tot la psicologia i l’antropologia (esperit).
Seguint els esquemes ontològics, no obstant, sorgeix una diferència fonamental entre les experteses xamàniques i científiques sobre allò no-humà: en la ciència “naturalista” els humans i els no-humans tenim un estatus ontològic fonamentalment diferent; és a dir, som diferents per dins (per temes de “l’esperit”, precisament). En contrast, des de les ontologies anomenades “animistes” només ens diferenciem dels no-humans per fora (tenim cossos diferents), ja que per dins els no-humans són, de fet, “humans” amb cultura, ànima, socialibilitat, etc. (Viveiros de Castro 1998; Descola 2005).
Tot i l’estímul intel·lectual que aquests esquemes de comparació i contrast “etno-metafísic” han infós en la nostra disciplina, algunes veus s’han preguntat si la cantarella de “prendre seriosament l’altre” no ens la podríem aplicar també a nosaltres mateixos (Candea 2011). És a dir: què fem amb tot el munt de diferència que hi ha dins de la nostra societat naturalista, científica, i occidental? La qüestió que volem plantejar és que, com a antropòlogues interessades en allò no-humà, sembla difícil no reconèixer que entenem tan poc de xamanisme com de ciència.
La necessitat de prendre seriosament els nostres científics és evident en el fet que xamans i científics semblen estar intentant traduir-se mútuament entre ells mateixos (Kopanawa i Albert 2013). Es a dir, ells sí que es prenen seriosament, sobre tot en un context de transformació ecològica que es desplega a escala planetària (Arregui 2020).
En aquest simposi volem, per tant, recular un pas en la crítica enfervorida de la ciència per, abans d’això, preguntar-nos si realment entenem, des de la nostra disciplina, el llenguatge amb el que la nostra ciència tradueix els mons animals, vegetals, químics o físics. En el que s’ha vingut a erigir com a etnografia multi-espècie, per exemple, hi ha hagut una fascinació amb una diversitat d’àmbits científics (Kirskey and Helmreich 2010; Van Dooren et al. 2016), tot descobrint que en realitat els nostres experts també consideren l’agència, i fins i tot la “cultura” (Tsing 2013) dels no-humans. Les nostres científiques no són exactament “objectivistes” (Hornborg 2007). El científics són una altra cosa i, sobre tot, el món científic és canviant i intrínsecament diferent a si mateix, tan com el món dels xamans. És per això que, per entendre els no-humans, cal primer entendre el llenguatge d’aquells que porten molt més temps tractant de traduir aquests llenguatges etològics, fisiològics, ecològics… .No podem criticar la llengua, l’episteme, o fins i tot l’ontologia científica, sense familiaritzar-nos seriosament amb aquest coneixement hegemònic, però en permanent transformació.
Les etnògrafes multi-espècie volem entendre el mons relacionals dels animals, les plantes, els microbis… I per això, tractem d’entendre primer el científics. Amb tot, també podem i volem exercir la crítica. A ser possible, una crítica que sigui rebuda, compresa, i considerada amb interès i atenció. En aquest simposi, per tant, ens fem dues preguntes que busquen indagar sobre el rol de l’antropologia en la traducció en mons multi-espècie, traduccions entre xamans, no-humans, científics i altres companyes de disciplina. La primera pregunta que ens fem és: cóm fer per prendre seriosament els científics des de l’antropologia? La segona pregunta sorgeix del fet que, en contrast amb el saber xamànic, hi ha una innegable resistència a la incorporació de variables socials o culturals en les equacions científiques naturalistes. Per què? I, com fer per a que, recíprocament, ens preguin seriosament també a nosaltres?
Referències:
Arregui, Aníbal G. 2020. «Embodying Equivocations: Ecopolitical Mimicries of Climate Science and Shamanism». Anthropological Theory 20 (3): 330-56.
Astuti, Rita. 2017. «Taking people seriously». HAU: Journal of Ethnographic Theory 7 (1): 105-22.
Candea, Matei. 2011. «Endo/exo». Common Knowledge 17 (1): 146–150.
Descola, Philippe. 2005. Par-delà nature et culture. Paris: Gallimard.
Henare, Amiria, Martin Holbraad, i Sari Wastell. 2007. Thinking through things: theorising artefacts ethnographically. London: Routledge.
Holbraad, Martin i Morten Axel Pederson. 2017. The ontological trun: an anthropological exposition. Cambridge: Cambridge University Press.
Hornborg, Alf. 2006. «Animism, fetishism, and objectivism as strategies for knowing (or not knowing) the world». Ethnos. Journal of Anthropology 71 (1): 21-32.
Kirksey, S. Eben, i Stefan Helmreich. 2010. «The emergence of multispecies ethnography». Cultural anthropology 25 (4): 545–576.
Kopenawa, Davi, i Bruce Albert. 2013. The falling sky. Words of Yanomami Shaman. Cambridge: Harvard University Press.
Tsing, Anna. 2013. «More-than-human sociality: a call for critical description». Anthropology and nature, 14: 27–42.
Van Dooren, Thom, Eben Kirksey i Ursula Münster. 2016. «Multispecies studies: Cultivating Arts of Attentiveness». Environmental Humanities, 8 (1): 1-23.
Viveiros de Castro, Eduardo. 1998. «Cosmological deixis and Amerindian perspectivism». Journal of the Royal anthropological Institute 4 (3): 469–488.
Viveiros De Castro, Eduardo. 2013 [2008]. La mirada del jaguar. Introducción al perspectivismo amerindio. Buenos Aires:Tinta Limón.