El marc teòric en què volem ubicar el simposi que proposem no és nou. Reclama no només l’actualitat de la festa com a dispositiu social sinó també la de perspectives que fa temps que la treballen com àmbit de coneixement antropològic. En la seva sintonia, continuem sostenint que la festa, com a objecte teòric general i de banda del seu nivell de patrocini oficial, fa allò que sempre ha fet: implementar un parèntesi, una interrupció de la vida quotidiana en què podem contemplar els efectes d’aplicar una energia especial sobre el conjunt de la vida social (Cruces, 1992; Ariño, 1992; Escalera, 1998). Aquesta descàrrega procura una mena d’estat d’excepció, els trets del quan són, entre d’altres, una unificació de conductes que les fa col·lectives, límits espacials i temporals precisos, transformació dels entorns, accions prescrites, una gestualitat determinada, narracions que justifiquen la seva instauració i recurrència cíclica en relació de certes circumstàncies respecte de les quals pren la condició d’obligatòria.
Entre els principals objectius que aquesta realitat complementària vol cobrir, el principal –pensem– és el d’operar divisions a l’univers social. Talla un espai social dels altres, ja que l’ocupació festiva provoca un accident topogràfic efímer al paisatge del dia a dia. És, doncs, una estratègia territorial. També és cronològica, car secreta una porció de la totalitat del temps social, en la mesura que tota festa funciona a la manera d’un signe de puntuació a l’esdevenir de la comunitat que celebra (Jimeno Aranguren i Homobono, 2009).
En efecte, la festa propicia l’esmicolament d’una societat heterogènia en subgrups més restringits, que es revesteixen d’un cert sentit de la identitat del qual la festa és productor i garant. En aquest ordre de coses, és obvi que les comunitats humanes actuals semblen no haver desistit de posar-se en escena a elles mateixes, en aquesta litúrgia en què fan la seva pròpia apoteosi com a aitals. D’aquesta manera, la festa contribueix de manera estratègica a produir, i legitimar simbòlicament després, una fragmentació de la societat marc en fraccions singularitzades, i ho fa exaltant una distinció que permet resistir la pressió centrípeta, homogeneïtzadora i dissolvent que exerceix una societat cada cop més globalitzada sobre uns components que es resisteixen a la seva absorció i, per tant, a la seva dissolució com entitats imaginades com discretes.
Hi haurà, per tant, tanta i més festa en la mesura que més complexa sigui la societat global en la qual es celebra, ja que la festa explicita aquesta condició composta, plural i polèmica que la caracteritza de manera crònica. La festa divideix el món entre aquells que la celebren i aquells que no estan o no s’hi senten convidats. Vet aquí que la seva funció és, avui més que mai, justament ajudar els segments que es volen diferenciats a mantenir una certa distància respecte d’aquells altres amb què ha de compartir un mateix escenari social, reclamant momentàniament i per la tematització a que el sotmet la seva apropiació efímera, el seu propi territori exclusiu, i, per tant, excloent. La festa desencadena una crisi al si d’una societat global, desmentint o relativitzant la seva integració aparent. Això de banda del paper que el mecanisme festiu assumeix com a vehicle d’expressió de contenciosos pendents e cada col·lectiu amb les instàncies hegemòniques en cada lloc i moment (Delgado i Horta, 2004).
En aquest diàleg crispat que els col·lectius que composen una societat mantenen entre si, afirmant-se a si mateixos en la seva particularitat, es compleixen dos tasques en aparença contradictories, però indispensables l’una per a l’altre. En fixar en la repetició festiva les divisions, les friccions i els xocs de què tota societat complexa està feta –entre els seus components i amb els poders–, aquests elements conflictius es ritualitzen, transformen en protocols simbòlics rivalitats i incompatibilitats i, per tant, s’evita que afectin l’estructura social (García Castaño; Gómez García, 1990; Handelman, 1990; Martí, 2008). Però, aquests mateixos contenciosos entre parts de la societat i amb els poders que la festa defuig o ajorna queden, també per la festa, fixats justament perquè no es perdi de vista el provisional i fràgil dels acords que fan possible la convivència i els sometiments. La festa evita l’enfrontament entre segments socials en conflicte recíproc i amb les instàncies poderoses, alhora que l’institucionalitza i el fa inoblidable.
Aquest simposi reclama la trobada de recerques i reflexions que posin de manifest el lloc que les celebracions festives ocupen en ordre a explicitar els conflictes entre sectors socials amb interessos i identitats incompatibles entre sí i d’aquests sectors amb els poders. Ho fem vindicant una llarga tradicions d’estudis sobre la festa que va conèixer fa algunes dècades una creativitat i una productivitat que no mereix ser oblidada sota el paradigma patrimonial (Velasco, 1982; 1992; Delgado, 1992; Prat i Contreras, 1984; Ariño, 1993; García García, 1991). També volem connectar tasques com les que actualment s’estan desenvolupant al nostre país amb l’interès que la cultura festiva catalana està despertant en contextos investigadors internacionals (Vaczi, 2023; Testa, 2022). Per últim, estem interessats en aplegar i compartir recerques en la línia del grup de treball Cultura Popular i Conflicte (Contijoch i Torres, 2017; Martínez Algueró, Delgado i Martín, 2022; Delgado, Castañeda, Sierra i Anitua, 2023), el col·lectiu del l’Institut Català d’Antropologia que proposa i anima aquest simposi.