Per a lâantropologia religiosa lâestudi dels fantasmes abraça tant les dimensions empĂriques de les relacions entre els vius i aquells que ni estan vius ni estan morts âels fantasmesâ, com les dimensions simbĂČliques. Si tota religiĂł no Ă©s res mĂ©s que un sistema dâidees (Durkheim, 1912) o un sistema conceptual (LĂ©vi-Strauss, 1962), la seva cristal·litzaciĂł en la quotidianitat de la vida col·lectiva ens obliga a observar com els grups socials racionalitzen i classifiquen la seva experiĂšncia dels fantasmes fora dâinefabilitats, subjectivitats i extravagĂ ncies sistemĂ ticament mĂČrbides.
Una antropologia dels fantasmes ha dâatendre al principi etimologies, definicions i camps semĂ ntics que dificultaran qualsevol intent dâuniversalitzar conceptes, integrant-hi necessĂ riament la conceptualitzaciĂł dâun objecte dâestudi nomĂ©s universalitzable pels vincles que la instĂ ncia que agrupem al calaix de sastre anomenat âfantasmesâ mantĂ© amb els vius. Sovint sâhan circumscrit els fantasmes a experiĂšncies terroritzadores o doloroses, aixĂ seâls ha situat com a font potencial de neguit o de ruptura per als humans: lâorigen dâaquesta atribuciĂł de lâexperiĂšncia, perĂČ, rau en les societats humanes mateixes i en els seus ordres conflictius de relacions âde la repressiĂł polĂtica al desamor, del compartir a la marginaciĂł, de les imposicions individuals i col·lectives a les emancipacions davant de qualsevol procĂ©s dâinferioritzaciĂł socialâ. Els intercanvis que hi mantenim reflecteixen dimensions que si ens resulten sinistres Ă©s perquĂš ja hi estem familiaritzats en vida. El conflicte Ă©s inherent a les societats humanes i sempre es fa present, tambĂ© a travĂ©s dâaparicions fantasmals. Alhora, els fantasmes il·lustren la capacitat del pensament humĂ de concebre altres mĂłns: sĂłn les nostres idees i creences allĂČ que confereix als objectes del pensament la seva realitat (Durkheim, 1914). Llavors, es pot estabilitzar la condiciĂł crĂČnicament inestable que els fantasmes expressen?
Els fantasmes operen com a manifestacions dels punts cecs que acompanyen la vida col·lectiva, per donar-li un sentit. Els necessitem per pensar i per classificar el mĂłn i les discontinuĂŻtats âvida/mort, visible/invisibleâ, mitjançant diĂ legs sovint de sords entre vius i fantasmes en cerca dâintercanvis impossibles (curtcircuit estructural que fonamenta tota societat). Com redimir els fantasmes de les culpes que arrosseguen, si els vius en sĂłn els responsables? Si la societat Ă©s el ventrĂloc que els fa parlar, en quĂš es basa la seva existĂšncia: en la nostra capacitat de creure-hi o en la nostra capacitat dâelaborar-los com a objecte de creença? (dins Gothika [Mathieu Kassovitz, 2003], Halle Berry afirma âjo no crec en els fantasmes, perĂČ els fantasmes creuen en miâ, i afegeix âla lĂČgica estĂ sobrevaloradaâ). Sigui com sigui, Ă©s el pensament humĂ el que sotmet el mĂłn a un sistema lĂČgic de formes, aquĂ els fantasmes informes, liminars i boirosos (ni vius ni morts, ni visibles ni invisibles: grau neutre) operant en qualitat de recordatori en el trĂ nsit de lâexperiĂšncia col·lectiva: som al caire de lâabisme.
Hertz (1907) ja havia traçat les vicissituds complexes del trĂ nsit dels individus entre la vida i la mort i les maneres heterogĂšnies com les representacions col·lectives especifiquen els protocols establerts en cada marc social a lâhora de ritualitzar les etapes que cal superar per reeixir en la mort social. Cada societat determina les condicions dâuna dislocaciĂł que nomĂ©s sent col·lectiva esdevĂ© individual (Hertz, 1907; Thomas, 1975; CĂĄtedra, 1988; Robben [ed.], 2018; Engelke, 2019). El fet de perpetuar socialment la memĂČria i la presĂšncia dels morts unifica les comunitats dels âviusâ i els âmortsâ en una de sola, aixĂ sâafirma la continuĂŻtat biolĂČgica entre totes dues âĂ©s el que plantejava Lienhardt (1961) fa mĂ©s de 60 anysâ. O bĂ©, seguint Maffesoli (1988), aixĂ sâafirma la certesa que âtota societat descansa en una mena de contracte entre els vius, els morts i els qui vindranâ. Dit altrament, mĂ©s enllĂ de qui siguin aquells que una societat âen un moment donat del tempsâ classifica com els vius o bĂ© classifica com els morts, mĂ©s enllĂ de qui siguin considerats com els no-nascuts la col·lectivitat humana estĂ composta des dâuna perspectiva antropolĂČgica per vius, morts i no-nascuts. I fins i tot per aquells que, ni vius ni morts âels fantasmes, per exempleâ, conviuen amb i entre nosaltres.
Sobre la base dâaixĂČ, el desenvolupament dâuna panorĂ mica de lâantropologia social dels fantasmes abraçarĂ tot tipus de vincles en tota mena de marcs socials dâarreu del mĂłn (Bohannan, 1966; Thomas, 1979; Roma, 1993; Steadman, Palmer i Tilley, 1996; Capdecomme, 1997; Pons, 1998; Kendall, 2011; Baker i Bader, 2014; Hunter, 2015; Souffron, 2015; Eaton, 2021; Sabol, 2021; Vanpool i Vanpool, 2023; Delaplace, 2024). Els fenĂČmens âsobrenaturalsâ existeixen en societat a travĂ©s de relacions de veĂŻnatge i proximitat, comunicacions i intercanvis, reconfiguracions i marcatges de lâespai i la memĂČria, aparicionismes, etnosemĂ ntiques, psicopatologitzacions, en qualitat de conceptualitzacions centrals, paral·leles o des dels marges dels marges âincloses les deixalles del paranormalâ… heus acĂ la complexitat dels fantasmes com a agents determinants per a la vida col·lectiva, Ă©s a dir, per a la vida dâindividus i grups socials. Codis i parĂ metres descriptius, interpretatius i etnogrĂ fics superen amb escreix els marcs religiosos tradicionals i donen lloc a resignificacions dinĂ miques a travĂ©s de processos socials en quĂš el conflicte aflora. Disposem dâun ventall extens dâetnografies (Hess, 1990; Crocker, 1993; Cormier, 2005; Delaplace, 2010; De Antoni, 2011; Tomlinson, 2016; Fang, 2020; Sedlenieks, 2020; Mok, 2021; Yuan Wang, 2021; Niehaus, 2023; Bristol, 2024), amb una presĂšncia creixent als darrers anys dâaquelles vinculades a processos de repressiĂł polĂtica i militar i al seu reflex en institucions totals (Colmeiro, 2011; Kilroy-Marac, 2014; Tello, 2016; Vigna i Badia, 2016; Hume, 2018; Hite i Jara [eds.], 2020; Vigna, 2020; Panizo, 2022; Ruiz-Serna, 2023). Al capdavall, aixĂ com des dâun idealisme quasi-hegeliĂ Kwon (2008) defensa que el sobrenatural esdevĂ© un element constitutiu de la vida social, aquĂ advoquem per una interpretaciĂł inversa: el desordre de la vida social esdevĂ© un element constitutiu del sobrenatural âels fantasmes habiten dialĂšcticament al pla ultraterrenalâ, un sobrenatural que sempre acaba retornant a la terrenalitat de les condicions materials i les experiĂšncies de les societats humanes tot conferint-los nous ordres de relacions.
âNo pots tocar aquests fantasmesâ, poetitza Jim Morrison (Els Senyors i les Noves criatures, 1971). No podem tocar els fantasmes, perĂČ des del segle XIX no hem parat dâabordar-ne lâexistĂšncia en societat, els models de relacions amb els humans que en deriven, els conflictes dels vius, les pertorbacions que els fantasmes âmai pitjor ditâ encarnen i les creacions fantĂ stiques que lâesperit humĂ fa esclatar en la seva acciĂł a lâhora de desbaratar i crear universos âde la base material de les societats a les lĂČgiques inconscients del pensament col·lectiuâ. Modernitats, secularitzacions i laĂŻcismes han esdevingut, al capdavall, fabuloses factories productores de fantasmes. Podia ser dâuna altra manera? Benvinguts a lâabisme.