Per a l’antropologia religiosa l’estudi dels fantasmes abraça tant les dimensions empíriques de les relacions entre els vius i aquells que ni estan vius ni estan morts –els fantasmes–, com les dimensions simbòliques. Si tota religió no és res més que un sistema d’idees (Durkheim, 1912) o un sistema conceptual (Lévi-Strauss, 1962), la seva cristal·lització en la quotidianitat de la vida col·lectiva ens obliga a observar com els grups socials racionalitzen i classifiquen la seva experiència dels fantasmes fora d’inefabilitats, subjectivitats i extravagàncies sistemàticament mòrbides.
Una antropologia dels fantasmes ha d’atendre al principi etimologies, definicions i camps semàntics que dificultaran qualsevol intent d’universalitzar conceptes, integrant-hi necessàriament la conceptualització d’un objecte d’estudi només universalitzable pels vincles que la instància que agrupem al calaix de sastre anomenat “fantasmes” manté amb els vius. Sovint s’han circumscrit els fantasmes a experiències terroritzadores o doloroses, així se’ls ha situat com a font potencial de neguit o de ruptura per als humans: l’origen d’aquesta atribució de l’experiència, però, rau en les societats humanes mateixes i en els seus ordres conflictius de relacions –de la repressió política al desamor, del compartir a la marginació, de les imposicions individuals i col·lectives a les emancipacions davant de qualsevol procés d’inferiorització social–. Els intercanvis que hi mantenim reflecteixen dimensions que si ens resulten sinistres és perquè ja hi estem familiaritzats en vida. El conflicte és inherent a les societats humanes i sempre es fa present, també a través d’aparicions fantasmals. Alhora, els fantasmes il·lustren la capacitat del pensament humà de concebre altres móns: són les nostres idees i creences allò que confereix als objectes del pensament la seva realitat (Durkheim, 1914). Llavors, es pot estabilitzar la condició crònicament inestable que els fantasmes expressen?
Els fantasmes operen com a manifestacions dels punts cecs que acompanyen la vida col·lectiva, per donar-li un sentit. Els necessitem per pensar i per classificar el món i les discontinuïtats –vida/mort, visible/invisible–, mitjançant diàlegs sovint de sords entre vius i fantasmes en cerca d’intercanvis impossibles (curtcircuit estructural que fonamenta tota societat). Com redimir els fantasmes de les culpes que arrosseguen, si els vius en són els responsables? Si la societat és el ventríloc que els fa parlar, en què es basa la seva existència: en la nostra capacitat de creure-hi o en la nostra capacitat d’elaborar-los com a objecte de creença? (dins Gothika [Mathieu Kassovitz, 2003], Halle Berry afirma “jo no crec en els fantasmes, però els fantasmes creuen en mi”, i afegeix “la lògica està sobrevalorada”). Sigui com sigui, és el pensament humà el que sotmet el món a un sistema lògic de formes, aquí els fantasmes informes, liminars i boirosos (ni vius ni morts, ni visibles ni invisibles: grau neutre) operant en qualitat de recordatori en el trànsit de l’experiència col·lectiva: som al caire de l’abisme.
Hertz (1907) ja havia traçat les vicissituds complexes del trànsit dels individus entre la vida i la mort i les maneres heterogènies com les representacions col·lectives especifiquen els protocols establerts en cada marc social a l’hora de ritualitzar les etapes que cal superar per reeixir en la mort social. Cada societat determina les condicions d’una dislocació que només sent col·lectiva esdevé individual (Hertz, 1907; Thomas, 1975; Cátedra, 1988; Robben [ed.], 2018; Engelke, 2019). El fet de perpetuar socialment la memòria i la presència dels morts unifica les comunitats dels “vius” i els “morts” en una de sola, així s’afirma la continuïtat biològica entre totes dues –és el que plantejava Lienhardt (1961) fa més de 60 anys–. O bé, seguint Maffesoli (1988), així s’afirma la certesa que “tota societat descansa en una mena de contracte entre els vius, els morts i els qui vindran”. Dit altrament, més enllà de qui siguin aquells que una societat –en un moment donat del temps– classifica com els vius o bé classifica com els morts, més enllà de qui siguin considerats com els no-nascuts la col·lectivitat humana està composta des d’una perspectiva antropològica per vius, morts i no-nascuts. I fins i tot per aquells que, ni vius ni morts –els fantasmes, per exemple–, conviuen amb i entre nosaltres.
Sobre la base d’això, el desenvolupament d’una panoràmica de l’antropologia social dels fantasmes abraçarà tot tipus de vincles en tota mena de marcs socials d’arreu del món (Bohannan, 1966; Thomas, 1979; Roma, 1993; Steadman, Palmer i Tilley, 1996; Capdecomme, 1997; Pons, 1998; Kendall, 2011; Baker i Bader, 2014; Hunter, 2015; Souffron, 2015; Eaton, 2021; Sabol, 2021; Vanpool i Vanpool, 2023; Delaplace, 2024). Els fenòmens “sobrenaturals” existeixen en societat a través de relacions de veïnatge i proximitat, comunicacions i intercanvis, reconfiguracions i marcatges de l’espai i la memòria, aparicionismes, etnosemàntiques, psicopatologitzacions, en qualitat de conceptualitzacions centrals, paral·leles o des dels marges dels marges –incloses les deixalles del paranormal–… heus ací la complexitat dels fantasmes com a agents determinants per a la vida col·lectiva, és a dir, per a la vida d’individus i grups socials. Codis i paràmetres descriptius, interpretatius i etnogràfics superen amb escreix els marcs religiosos tradicionals i donen lloc a resignificacions dinàmiques a través de processos socials en què el conflicte aflora. Disposem d’un ventall extens d’etnografies (Hess, 1990; Crocker, 1993; Cormier, 2005; Delaplace, 2010; De Antoni, 2011; Tomlinson, 2016; Fang, 2020; Sedlenieks, 2020; Mok, 2021; Yuan Wang, 2021; Niehaus, 2023; Bristol, 2024), amb una presència creixent als darrers anys d’aquelles vinculades a processos de repressió política i militar i al seu reflex en institucions totals (Colmeiro, 2011; Kilroy-Marac, 2014; Tello, 2016; Vigna i Badia, 2016; Hume, 2018; Hite i Jara [eds.], 2020; Vigna, 2020; Panizo, 2022; Ruiz-Serna, 2023). Al capdavall, així com des d’un idealisme quasi-hegelià Kwon (2008) defensa que el sobrenatural esdevé un element constitutiu de la vida social, aquí advoquem per una interpretació inversa: el desordre de la vida social esdevé un element constitutiu del sobrenatural –els fantasmes habiten dialècticament al pla ultraterrenal–, un sobrenatural que sempre acaba retornant a la terrenalitat de les condicions materials i les experiències de les societats humanes tot conferint-los nous ordres de relacions.
“No pots tocar aquests fantasmes”, poetitza Jim Morrison (Els Senyors i les Noves criatures, 1971). No podem tocar els fantasmes, però des del segle XIX no hem parat d’abordar-ne l’existència en societat, els models de relacions amb els humans que en deriven, els conflictes dels vius, les pertorbacions que els fantasmes –mai pitjor dit– encarnen i les creacions fantàstiques que l’esperit humà fa esclatar en la seva acció a l’hora de desbaratar i crear universos –de la base material de les societats a les lògiques inconscients del pensament col·lectiu–. Modernitats, secularitzacions i laïcismes han esdevingut, al capdavall, fabuloses factories productores de fantasmes. Podia ser d’una altra manera? Benvinguts a l’abisme.