La pràctica etnogràfica s’ha orientat tradicionalment cap a col·lectius “alteritzats”, amb l’objectiu d’analitzar les seves formes d’organització social, les relacions de poder i les estructures de desigualtat. Tanmateix, en el context actual, resulta cada cop més urgent redirigir el potencial crític de l’antropologia cap a l’anàlisi de les nostres pròpies pràctiques acadèmiques i processos de producció del coneixement. Aquest simposi proposa interrogar fins a quin punt una disciplina que investiga —i sovint denuncia— estructures de dominació pot, alhora, reproduir dinàmiques jeràrquiques i epistemologies colonials en la seva quotidianitat institucional (Nassiri-Ansari & McCoy, 2023). En aquest marc, plantegem com a objecte d’estudi l’entorn acadèmic català i proposem desenvolupar una mena “d’antropologia de l’antropologia”, amb l’ànim de reflexionar sobre les condicions de possibilitat de la carrera investigadora. L’objectiu és obrir un espai per visibilitzar tensions sovint silenciades i explorar col·lectivament les contradiccions, els malestars i les formes de resistència que travessen la vida acadèmica.
Les propostes teòriques i metodològiques que, des dels anys vuitanta, recollint l’impuls del gir hermenèutic (Geertz 1973), han apostat per visibilizar la subjectivitat i reflexivitat de la investigadora, sovint s’han limitat al treball de camp i a les relacions amb les interlocutores, sense qüestionar la reproducció del poder i autoritat en el si del sistema universitari. Com bé han assenyalat Purcell (2000), Lassiter (2005) o Shukaitis i Graeber (2007) —des d’una antropologia pública, col·laborativa i/o militant—, la reflexivitat antropològica ha posat l’accent en l’ètica intersubjectiva amb els col·lectius estudiats, però ha parat menys atenció a l’ètica relacional a l’interior de l’acadèmia. La paradoxa és que l’antropologia, que té l’aspiració deontològica de produir coneixements simètrics, es desenvolupa tot sovint en contextos professionals marcats per lideratges autoritaris, carismàtics i/o personalistes (Roura- Expósito, 2023).
Així, mentre l’antropologia analitza les relacions de poder dels “altres”, resta menys atenta a les desigualtats de la seva pròpia pràctica, llevat de significatives excepcions d’etnografies centrades en departaments d’antropologia anglosaxons (Fernández de Rota, 2012). Tanmateix, en el context català, és als bastidors de l’escena (Goffman, 1959) on emergeix la inquietud per la precarietat, la incertesa dels concursos de places, l’exigència creixent de publicacions d’impacte o el malestar envers la cultura de l’auditoria que impregna l’àmbit acadèmic (Strathern, 2000). Els dispositius de control i avaluació —com les acreditacions nacionals o la pressió per acomplir amb criteris d’agències “de qualitat” — generen situacions de tensió i malestar que rarament són objecte d’escrutini etnogràfic. L’autocensura derivada pot reforçar el “discurs ocult” (Scott, 2003), desplaçant qüestions fonamentals —com la competència pels fons de recerca, l’assignació de beques pre/postdoctorals o la temporalitat extrema dels contractes associats— a espais privats. Mentrestant, en els intersticis informals, a les sobretaules i passadissos dels congressos, les investigadores “junior” (però també les “sènior”) parlem cada cop menys d’antropologia, i més de les misèries quotidianes de l’acadèmia: de la frustració per adaptar-se a línies de finançament canviants, de l’opacitat en els processos d’avaluació “competitius” i la necessitat constant d’acreditar “mèrits” en plataformes fragmentades.
Lluny de la imatge bucòlica de “l’antropòleg innocent” (Barley, 1983) que, amb temps i recursos, s’endinsa en territoris recòndits per a desenvolupar una investigació en profunditat, l’actual “antropòleg precari” ha d’afrontar retallades pressupostàries, pressions per publicar en revistes indexades, mobilitat constant, encadenament de contractes temporals i la necessitat de justificar la rellevància de la seva investigació mitjançant mètriques quantitatives. De l’observació-participant prolongada en una cabana de fang s’ha passat a l’anàlisi ràpida de dades recollides a corre-cuita, en estades breus, per ser processades en espais de coworking o cafès amb Wi-Fi. El resultat: l’etnografia immersiva tendeix a afeblir-se davant les urgències de la producció de resultats immediats, la recerca de finançament i el compliment amb indicadors bibliomètrics. Aquests fenòmens, íntimament relacionats amb la lògica neoliberal de la universitat (Brown, 2015; Wright i Shore, 2017), s’observen tant en el context català com en d’altres contextos del Nord Global on es viu una “mercantilització” creixent de la recerca (Muehlebach, 2013). Ara bé, aquesta tendència no es manifesta de manera uniforme: s’entrecreua amb històries institucionals, tradicions de coneixement i cultures acadèmiques situades. En aquest simposi, ens interessa especialment explorar aquests matisos geogràfics i epistemològics, i posar en relleu com es viuen i s’interpreten aquestes transformacions globals en espais locals específics.
Aquesta precarietat acadèmica genera una tensió constant entre vocació i facturació, la necessitat de treballar de franc per acumular capital social (i simbòlic) per “mantenir-se al sistema”, i, en molts casos, l’escriptura de la tesi doctoral en condicions indesitjables (compatibilitzant períodes d’atur, feines precàries o càrregues laborals múltiples). Si bé el treball intel·lectual pot arribar a ser apassionant, i encara més l’etnogràfic, aquesta vocació pot encobrir formes d’(auto)explotació imprescindibles per a sostenir una estructura universitària que adoloreix d’una forta desinversió pública (Mula et al. 2021). Des d’aquesta perspectiva, els feminismes han estat claus per visibilitzar el caràcter material, afectiu i relacional del treball acadèmic, mostrant com les condicions de precarietat no només incideixen en la qualitat de la producció científica, sinó també en la salut mental, el benestar personal i el sosteniment de la vida (Taylor y Kinneret 2018).
Darrerament, Marta Pérez i Ainhoa Montoya (2018) van coordinar un monogràfic a la revista Disparidades que abordava la universitat com un espai institucional sotmès a processos de precarització estructural. El volum posava sobre la taula qüestions sovint silenciades: pràctiques de clientelisme, criteris d’avaluació opacs, desigualtats de gènere, classe, origen nacional, etc. En el context català, aquesta problemàtica adquireix formes específiques derivades de la concurrència —sovint dins d’un mateix departament— de lògiques productivistes de caràcter transnacional, racionalitats burocràtiques d’escala estatal i dinàmiques informals mediades per relacions d’afinitat personal. L’objectiu d’aquest simposi no és generalitzar ni demonitzar els departaments universitaris, ni molt menys l’antropologia com a disciplina, sinó analitzar els matisos i les tensions en els itineraris acadèmics contemporanis. Com es construeix la idea de “mereixement” (Aramburu i Sabaté, 2020) i com es negocien els reconeixements de trajectòries professionals? Quins interrogants ètics susciten certes estratègies de reproducció (o de supervivència) a l’acadèmia neoliberal, com la publicació en revistes depredadores, el relegament de la docència compromesa en favor de la producció científica, els acords de citacions creuades, la coautoria estratègica d’articles col·lectius o les esteses pràctiques d’autoplagi i autocitació?
En tant que ens preocupen les relacions de poder dins del món acadèmic, el simposi resta amatent a comunicacions que incorporin també una perspectiva de gènere, analitzant, per exemple, situacions de violència o assetjament que han emergit darrerament en forma de denúncies públiques, sigui en articles periodístics o formats acadèmics (Pritchard i Edwards, 2023). Així mateix, volem explorar realitats poc analitzades: com els efectes la mobilitat internacional sobre els investigadors “mobilitzats”, la gestió de les experiències de plagi, o la precarietat a les universitats privades, on la pressió per publicar va acompanyada de sous baixos, contractes fràgils i degradació de la qualitat docent. També són benvingudes ponències que abordin la deriva editorial i l’impacte dels revisors (a cegues?) que actuen com gatekeepers d’àmbits temàtics de la disciplina, determinant el valor i la qualitat de les publicacions des de criteris sovint opacs. En aquesta línia, també volem posar el focus en la diatriba (o la conjunció) “publicar i/o morir”, en un context acadèmic on comptar amb una llarga llista de publicacions tampoc garanteix estabilitat, ni reconeixement, si no s’acompanya d’una nodrida xarxa de suport, contactes i/o recursos.
En aquest entorn global, la universitat catalana sovint es mou entre dues lògiques en tensió. D’una banda, el ritme productivista propi dels models anglosaxons —amb reminiscències d’una ètica protestant del sacrifici — que premia l’esforç individual i la capacitat de publicar en revistes indexades d’alt impacte. De l’altra, una cultura departamental que, sense ànim de reificar ni caure en essencialismes, sovint es percep com a més “llatina”, marcada per la proximitat, les relacions personals i els vincles forjats al llarg dels anys. Aquesta dinàmica pot afavorir un clima de col·laboració i suport mutu, però també pot propiciar pràctiques de clientelisme “difús” o “d’amistat asimètrica” (Pitt-Rivers, 1971). L’obtenció de contractes predoctorals i postdoctorals pot dependre tant de “l’excel·lència curricular” com de la capacitat d’encaixar en aquestes dinàmiques relacionals que, sense voler desacreditar la universitat en el seu conjunt, volem problematitzar i comprendre en tota la seva complexitat.
En definitiva, aquest simposi vol promoure, des de l’antropologia, una reflexió oberta, rigorosa i constructiva sobre l’acadèmia i les seves lògiques de reproducció. Convidem totes les comunicacions que vulguin problematitzar les jerarquies acadèmiques, abordar la reproducció del poder, explorar noves formes de precarietat i plantejar enfocaments crítics sobre l’antropologia catalana. Des d’una òptica de classe, decolonial o de gènere, fins a l’anàlisi de nous i vells models docents, passant per experiències d’(auto)explotació i estratègies de resistència, volem acollir tant relats (auto)etnogràfics, com construccions teòriques, estudis de cas i reflexions obertes. Com a organitzadores, partim del convenciment que és fonamental dialogar sobre les contradiccions i zones grises de la nostra disciplina que, és també, la nostra passió vital i, en alguns casos, la nostra font de sosteniment. Només amb una mirada auto-crítica podrem avançar en la construcció d’una antropologia capaç de transformar no només els mons que estudiem, sinó també aquells que habitem i, malgrat tot, estimem.