De pares gats, fills moixons. Dialogant sobre les relacions intergeneracionals
Les relacions intergeneracionals són un àmbit molt ampli que abasta tant els vincles entre cohorts i grups d’edat en el conjunt d’una societat com entre individus d’edat diferent lligats per parentiu successiu dins del grup domèstic o la parentela (Kertzer, 1983; Feixa, 1996; Popescu, 2019). Les temàtiques associades a aquesta qüestió són molt diverses i d’interès per a l’antropologia social, en especial tot allò relacionat amb l’estructura, l’ordre i la reproducció social. Es tracta, però, d’unes relacions que s’han transformat de forma significativa des de mitjans del segle passat en el món occidental i arreu. D’una banda, els canvis socioculturals han capgirat unes relacions jeràrquiques que havien estat marcades pel predomini de les persones més grans sobre de les més joves i per la continuïtat dels ideals i dels valors d’una generació a la següent (Attias-Donfut i Segalen, 2007, 2020). En aquest sentit, la velocitat i l’abast de les transformacions de la societat contemporània fan que coneixements, pràctiques i formes de veure el món d’una generació quedin obsoletes ràpidament i que, al mateix temps, les generacions més grans cada cop entenguin menys, fins i tot el llenguatge, dels més joves (Attias-Donfut i Segalen, 2020; García Moreno, 2022).
Com han afectat aquests canvis als rols establerts i a la transmissió de coneixements i valors? Les relacions intergeneracionals són un camp per a la continuïtat, però també un espai d’innovació, transformació i canvi social (Segalen, 2012). En la societat contemporània les persones grans reclamen una visibilitat i un reconeixement per una vellesa activa, i les generacions més joves demanen el seu espai i aporten una perspectiva radicalment nova i fins i tot inesperada.
D’altra banda, l’augment de l’esperança de vida fa possible que, sovint, coexisteixin i convisquin persones de tres i quatre generacions i també ha comportat que la convivència entre individus de generacions diferents esdevingui una relació entre persones adultes la major part de la seva vida (Segalen, 2010; Attias-Donfut i Segalen, 2020). Així mateix, la reducció del nombre de fills (i en conseqüència del nombre de germans) i l’augment de les ruptures de les parelles ha comportat que les relacions de parentiu s’hagin reorientat cap als vincles verticals entre generacions en detriment dels lligams entre col·laterals. Com ha afectat tot plegat als rols i les jerarquies derivades de les diferències de les etapes vitals? I a les relacions? En aquest sentit, es produeix una situació paradoxal. Mentre que, per un costat, la ruptura i la distància en les jerarquies i els models i els valors és cada cop més gran, per l’altre, ha augmentat la convivència i les relacions personals i afectives han guanyat en intensitat i han afavorit els vincles familiars (Attias-Donfut i Segalen, 2007; Parramon, 2011).
En un altre sentit, la relació entre progenitors i infants que s’estableixen en el parentiu no reproductiu també plantegen qüestions interessants sobre la construcció del vincle i les narracions que es desenvolupen per tal d’establir l’emparentament o kinning (Trujillo i Falguera, 2019; Pichardo et al., 2015). Així doncs, tant l’adopció, nacional o internacional, o la reproducció assistida en els diferents models familiars, són objecte d’interès en l’establiment de les relacions entre generacions, la seva consolidació i el seu manteniment, així com les que es poden generar amb els progenitors genètics d’aquests menors (Jociles, 2022; Álvarez et al., 2019).
En el context socioeconòmic i polític actual, les relacions intergeneracionals esdevenen un pilar bàsic l’atenció i cura de les persones i mostren de manera molt clara com estan travessades pel gènere i el parentiu (Buch, 2015; Comas d’Argemir, 2015, 2017; Soronellas et al., 2021). En aquest sentit trobem situacions com ara el que s’anomena generació sandwich (Miller, 1981), en què persones adultes es troben enmig de la cura dels seus infants, que han tingut en una edat avançada, alhora que han d’atendre als seus progenitors ja grans i que ja no poden donar-los suport en la cura dels menors de la família. Aquest mateix fet posa en qüestió el propi concepte de generació, donat que a la nostra societat s’estan tenint fills en edats tardanes que sovint arriben a saltar-se una cohort i posen encara més distància social entre pares, mares i infants. Les relacions entre generacions també són un espai de circulació i transmissió de béns (Segalen, 2008) que, en un context de precarietat laboral i de dificultats d’accés a l’habitatge, esdevenen cabdals per a la incorporació a la vida adulta de les noves generacions. Igualment, en els processos de relleu generacional en activitats econòmiques com ara explotacions agrícoles i ramaderes, empreses, tallers d’artesans o comerços. Però també a l’inrevés. La millora de l’esperança de vida i l’augment del nombre de les persones de l’anomenada quarta edat, comporten tensions amb les generacions més joves en relació al sistema de pensions o a l’atenció i cura de la gent gran.
I encara a un nivell més general. Si des duna perspectiva individual i familiar, es pot pensar en la transmissió de béns des de la generació més gran cap a les més joves, des d’un punt de vista global, l’herència que tenen en perspectiva de rebre aquestes darreres és la d’una societat amb unes desigualtats i una precarització cada cop més gran, i un món on les guerres o la crisi ambiental dibuixen un futur incert. Com està afectant això a les relacions?
Finalment en l’àmbit educatiu també es generen experiències i propostes formatives que posen en relació persones de diferents generacions que s’aporten coneixements i experiències a partir de projectes per part de museus, centres culturals o ateneus, centres cívics, instituts, escoles d’adults… que afavoreixen d’alguna manera l’enriquiment personal a través de la interacció.
En aquest simposi proposem analitzar les relacions entre persones de diferents generacions que acullin dimensions diverses com ara les relacions familiars, l’ús de la tecnologia, les migracions, la globalització, l’edatisme, la salut, les diferents etapes del cicle vital, el gènere, els vincles en el parentiu no reproductiu, les cures o el relleu generacional. L’objectiu és establir un diàleg sobre la realitat de les persones en la societat actual i els seus vincles intergeneracionals, entenent que aquestes relacions no només transmeten memòria i coneixement, sinó que també modelen i construeixen el futur.