El nostre panell voldria plantejar algunes consideracions sobre el viratge neoliberal de l’escola i el seu marc ideològic. Tal com ha assenyalat Henry Giroux, el sistema educatiu està sent sotmès, en les últimes dècades, a un atac sense precedents. Un atac que no sols té a veure amb la recrudescència dels processos de privatització del públic sinó també, i principalment, per la colonització d’una racionalitat pedagògica que posa l’educació, d’una banda, al servei dels requeriments del capital i, per un altre, al servei de la desmobilització intel·lectual.
Les últimes reformes educatives, en la línia de les seves predecessores, aprofundeixen en el menyspreu al coneixement, i suposen un buidatge del currículum encara major d’aquelles matèries d’estudi que durant segles ens han convidat a pensar, fent de l’escola, entre altres coses, un lloc per a l’emancipació. Són moltes les veus que, des de l’ensenyament secundari i primari, però també des de la universitat, els sindicats i col·lectius de professorat, han vingut assenyalant que aquest buidatge respon a una operació que situa a l’escola, d’un mode cada vegada més diàfan, al servei dels requeriments del capital. Seria ingenu per part nostra no considerar aquesta funció històrica del sistema escolar. Sense negar-la en cap cas, la qual cosa ens sembla rellevant subratllar en aquest espai és que, a diferència d’altres moments, el col·laboracionisme contemporani entre les propostes educatives i el projecte neoliberal avança d’una forma tan implacable que deixa cada vegada menys espai perquè l’escola continuï sostenint el seu compromís pedagògic. Un compromís que, seguint a Hannah Arendt, consisteix a posar a les noves generacions en contacte amb la cultura, despertar el desig de saber i convidar-les a formar part del món. No oblidem que l’escola pública va ser una conquesta de la classe obrera en la seva aposta per democratitzar l’accés a les herències culturals. Una revisió de les directrius d’institucions com l’OCDE (2016, 2015, 2013, 2010) o la Unió Europea (2012) donen compte que el que avui s’intentaria democratitzar no és tant el coneixement com la ignorància. Les seves polítiques educatives s’entronquen obertament amb els imperatius de la competitivitat empresarial i la producció de subjectivitats eficients.