Aquest simposi parteix de la constatació de que la cronificació de la crisi habitacional -després de més de 2 milions de persones expulsades dels seus habitatges des del 2008, amb un increment dels preus a ritmes de la bombolla immobiliària, i amb mobilitzacions arreu del territori en l’últim any- posa de manifest la fragilitat i la subordinació del dret a l’habitatge.
Una fragilitat que, en primer lloc, es desprèn de la seva configuració constitucional com a mer principi rector de la política social i econòmica, en contraposició a la protecció reforçada dels altres “drets fonamentals” que sí es troben recollits com a tals a la Constitució espanyola, i que fa dependre la seva protecció i la lluita contra l’especulació de desenvolupaments legislatius i polítiques públiques. Lleis que es desenvolupen tard –com el retard en el desplegament dels objectius de solidaritat urbana que fixaven la necessitat d’aconseguir un 15% d’habitatges destinats a polítiques socials en el termini de 20 anys– o que no es despleguen –com la manca de declaració de zones de mercat residencial tensionat a les comunitats autònomes governades pel Partit Popular.
I que, fins i tot quan es despleguen, són contingents (per qüestions competencials, o en funció de la coincidència del color polític entre diferents nivells administratius); contradictòries o incoherents amb altres interessos de les administracions públiques (com els interessos urbanístics i fiscals dels municipis); sense efectivitat per falta de normativa o personal sancionador, i, especialment, per una infradotació pressupostària que es configura com a “pilar tremolós de l’estat de benestar”; i en molts casos contràries a resolucions i recomanacions d’organismes internacionals.
En segon lloc, aquestes mesures legislatives sovint es veuen confrontades per oposicions i contrareformes que limiten molt la seva aplicació, entre les quals es poden assenyalar les vulneracions, desobediències i fraus de llei per part d’actors clau (ex. sector de la construcció i immobiliari), emparades per la inacció de les administracions; el poder dels mitjans de comunicació i els lobbies per desvirtuar i aturar iniciatives legislatives garantistes, sovint impulsades per mobilitzacions populars; i operadors jurídics i òrgans judicials restringint i oposant-se activament al seu compliment.
En tercer lloc, la fragilitat i condicionalitat del dret a l’habitatge s’observen en les pràctiques i experiències quotidianes dels i les habitants, així com en les seves lluites. D’una banda, s’observa en la continuïtat de milers de desnonaments l’any i la falta de reallotjament digne de totes les persones afectades, o en l’augment de formes insegures i precàries d’accés a l’habitatge com els lloguers d’habitacions, els lloguers temporals, les ocupacions sense títol legal, i l’ús residencial d’espais dotacionals buits.
De l’altra, s’observa una relació estreta entre les diferents mobilitzacions populars i els principals avenços en matèria de protecció del dret a l’habitatge. Així, per exemple, la millora de la normativa hipotecària va venir impulsada per les mobilitzacions de la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques (PAH), amb conquestes com la moratòria hipotecària a nivell estatal o el lloguer social obligatori a Catalunya. En la mateixa línia, els controls de rendes, primer, a nivell català i, després, a nivell estatal, no es podrien explicar sense l’aparició dels Sindicats de Llogateres. I, més recentment, les mobilitzacions a diferents llocs de l’Estat espanyol, amb lemes com “Canàries té un límit”, “Basta! Posem límits al turisme”, o “S’ha acabat! Baixem els lloguers”, si bé avancen la possibilitat d’impulsar altres mesures per limitar l’especulació immobiliària, també indiquen que s’han traspassat molts límits.
Malgrat el traspassament d’aquests límits i la percepció de l’habitatge com la principal preocupació de la ciutadania (CIS, 2025), aquests impulsos conviuen amb una forta hegemonia cultural propietarista que, malgrat que durant els primers anys de la crisi de l’habitatge va ser posada en qüestió a través de la recuperació de pisos dels bancs provinents d’execucions hipotecàries per part de moviments socials i famílies afectades, es veu també reforçada actualment per discursos polítics excloents en l’àmbit de l’extrema dreta.
El cas de la criminalització de les ocupacions segurament sigui l’exemple més clar de com aquests discursos es vinculen, s’entrellacen i es capitalitzen conjuntament amb interessos econòmics d’actors com les companyies d’alarmes contra ocupacions, o les empreses de desocupació que han proliferat arreu del territori amb pràctiques assetjadores i d’estigmatització de la població més vulnerable. Per això, no és estrany que, malgrat les dades d’ocupació es mantinguin estables des de fa més d’una dècada, s’hagin multiplicat les reformes impulsades per combatre i criminalitzar aquest fenomen, hagin aparegut conceptes com els de “inquiocupación’, encaminats a estendre aquesta criminalització a més col·lectius, o s’hagin creat oficines públiques contra les ocupacions que a penes han rebut consultes.
Aquests discursos també han impactat en els sectors socials que es troben exposats o directament afectats per l’emergència habitacional i l’exclusió residencial. Així, per exemple, el pànic moral davant de les ocupacions és compartit també per sectors socials humils, i per aquelles generacions de les classes treballadores que van accedir a la propietat sota unes altres condicions històriques. Alguns membres d’aquests sectors, de fet, han aconseguit ser propietaris de més d’un habitatge i han esdevingut així petits tenidors o arrendadors a petita escala, el que s’ha vinculat amb una democràcia de propietaris o, en altres paraules, en el complex context en què una part important de la població té en els seus actius immobiliaris un mitjà fonamental d’estalvi, inversió i obtenció de rendes (Carmona, 2022).
Aquest simposi planteja, doncs, la necessitat de concebre el dret a l’habitatge com un camp de forces complex, on les prerrogatives propietàries sovint entren en contradicció i neguen la construcció mateixa del dret a l’habitatge. La seva pràcticament absoluta mercantilització fa que el factor de classe social i el poder adquisitiu determinin un accés profundament desigual a l’habitatge. Fins i tot aquesta desigualtat no només actua en el cas evident del mercat privat, sinó també en l’accés a habitatges destinats a polítiques socials on en molts casos també cal acreditar un mínim d’ingressos. Conjuntament amb aquesta discriminació de classe, existeixen altres eixos de discriminació que condicionen l’accés a l’habitatge. L’exclusió de les meses d’emergència, habitatges públics i ajuts al lloguer a les persones en situació administrativa irregular, i el racisme immobiliari per part d’agències immobiliàries i propietaris que pateixen les persones racialitzades i migrades, són només algunes d’aquestes conductes discriminatòries. Així mateix, en matèria de serveis socials també cal acreditar situacions especials de vulnerabilitat per a la protecció efectiva, per exemple, contra els desnonaments.
Per tant, és possible observar fenòmens que fan particularment visible aquesta configuració del dret a l’habitatge (“tou”), i el predomini del dret a la propietat (“dur”). Els esmentats desnonaments per impagament, i les expulsions o desplaçaments forçosos quan no es pot assumir l’augment del lloguer o la propietat no vol renovar el contracte de lloguer. L’esmentat racisme immobiliari i altres formes de discriminació residencial que neguen el dret a l’habitatge i segreguen a les poblacions migrades i racialitzades als espais i àmbits més desfavorables del mercat immobiliari (relegació a la informalitat, amuntegament, infrahabitatge). I la tensió entre la protecció de les persones vulnerables que ocupen habitatges de grans tenidors, per exemple, durant la moratòria de desnonaments aprovada inicialment durant la pandèmia, i la agilització dels seus desnonaments per la via penal –mesures cautelars de desnonament- i civil –desnonaments exprés.
Aquests exemples permeten observar la desigualtat entre un i altre dret: n’hi ha prou amb identificar els mecanismes i recursos públics per a protegir la propietat –mecanisme judicial i policial per desnonar-, enfront dels recursos limitats per a la protecció del dret a l’habitatge -serveis socials, serveis de prevenció, assessorament i acompanyament a llogateres i situacions de desnonament, meses d’emergència i reallotjaments. Davant d’aquesta asimetria en la protecció efectiva d’un i altre dret, són les persones afectades, de vegades organitzades col·lectivament, qui han pres la iniciativa per denunciar la vulneració del dret a l’habitatge i reclamar solucions.
Malgrat que l’activisme i l’organització popular requereix de dedicació, coneixements i temps que no estan a l’abast de totes les persones afectades, especialment quan s’entrellacen amb altres factors d’opressió en l’àmbit laboral o educatiu, s’han impulsat demandes concretes per a garantir reallotjaments dignes en casos de desnonaments, que han estat articulades per moviments socials en forma de campanyes, litigis estratègics o iniciatives legislatives populars. Exemples d’aquestes poden ser la iniciativa legislativa popular materialitzada a la Llei 24/2015, que ha permès que prop de 20.000 famílies hagin aconseguit un lloguer social obligatori; o les campanyes d’assenyalament d’agències immobiliàries que accedien a dur a terme racisme immobiliari als municipis de Salt i Girona.
Per tot l’anterior, aquest simposi, proposat des del projecte ‘Tensions entre el dret a l’habitatge i el dret de propietat privada en les relacions d’arrendaments’ (TEVIPROP), vol acollir treballs etnogràfics o de caire més teòric que parteixin d’una mirada antropològica sobre la fragilitat del dret a l’habitatge, de cara a analitzar les tensions entre la propietat privada i el dret a l’habitatge en una diversitat de casuístiques i debats socials vigents.