La relació de les persones amb un món considerat com allò invisible, sagrat o transcendent continua formant part de la vida social dels individus i els grups humans malgrat la suposada secularització, que no ha relegat la religió a l’àmbit privat ni ha portat a la disminució de creences, pràctiques i experiències relacionades amb allò espiritual o religiós, sinó a l’expansió de diferents formes, noves i velles, de relació amb el sagrat i el transcendent, creant en alguns casos sincretismes i hibridacions fomentades per la migració, la mobilitat, les tecnologies i la globalització. El fet religiós no només es troba en l’àmbit públic, en general, sinó en el que es pot considerar l’espai públic per excel·lència, que és la internet. N’és una mostra el fet que les comunitats utilitzen les plataformes digitals, entre altres usos, per fer-se visibles i aconseguir una projecció pública.
Des dels seus orígens, els mitjans de comunicació, com el cinema i la TV, han tingut un paper important, tant en la difusió com, fins i tot, la creació d’imaginaris en general i, concretament, en l’àmbit de la religió i l’espiritualitat, en una retroalimentació entre ficció i realitat. D’altra banda, un dels canvis importants en la pràctica i el coneixement religiosos en l’era digital actual ve donat per l’ús dels espais virtuals i les xarxes socials. Les plataformes digitals no només permeten una recollida d’informació, sinó també la possibilitat de realitzar celebracions rituals en línia. Les persones i els grups humans construeixen espais virtuals, la qual cosa els permet de compartir i generar cohesió social, expressant les seves opinions i interessos individualment o creant formes d’identitat, de pertinença a una comunitat, així com també d’autoritat, en les quals els “influencers” hi tenen un paper important esdevenint models a seguir.
Aquest simposi pretén acollir investigacions que, des de l’antropologia, posin de manifest la relació existent entre aquests mitjans de comunicació i el coneixement espiritual i religiós: com les idees i pràctiques religioses es comuniquen i es representen en el cinema, la TV i els espais digitals i com la influència d’aquests mitjans interacciona amb l’experiència del sagrat.
El cinema i la ficció televisiva, igual que la literatura, des dels seu orígens, sustenten imaginaris que es retroalimenten amb la realitat, procés en el qual María Luz Sánchez Ares (2013), en la seva tesi sobre la (re)construcció televisiva de la realitat, marca tres fases que es poden resumir en: 1) la societat canvia; 2) la ficció adapta i incorpora els canvis, reinterpretant-los, i 3) la ficció torna els canvis a la societat (p. 154). De manera que la ficció ha tingut sempre un paper important en la construcció de la realitat, en aquest procés de retroalimentació entre ficció i realitat, com afirma Charo Lacalle (2008, citat per Sánchez Ares, 2013) -ambdues autores es refereixen a la ficció televisiva, però es pot aplicar al cinema i altre mitjans-, que abasta també les qüestions relatives a espiritualitat i religió.
Pel que fa al món digital, els anys 90 del segle XX, professionals de l’acadèmia ja feien notar la presència i l’extensió del fet religiós a la xarxa, a través de pràctiques, comunitats i noves modalitats de rituals (Bauwens, 1996, citat per Campbell, 2013). Ha adquirit de manera progressiva tanta popularitat i rellevància que, des de la dècada del 2010, alguns autors dins el món acadèmic parlen de “digitalització de la religió” (Hoover, 2012) o fins i tot d’una “religió digital”, que emergeix dins dels espais virtuals i adquireix característiques pròpies, però s’interrelaciona amb pràctiques i creences que tenen lloc en el món físic. Heidi Campbell (2013) és una de les autores que exploren aquesta qüestió i suggereix que és crucial entendre que les esferes religioses en línia i fora de línia no constitueixen ja dues realitats separades, sinó que s’han barrejat, integrat i fusionat íntimament (Campbell & Evolvi, 2019). Autors com Hoover i Echchaibi defensen que de la interrelació entre la pràctica religiosa viscuda i la cultura digital emergeix un “tercer espai”, un context fluid i híbrid on el fet religiós queda subjecte a unes noves lògiques i creació de significat (Hoover, 2012; Hoover i Echchaibi, 2023).
D’altra banda, la proliferació de canals i l’ampliació del mercat mediàtic, amb el consegüent increment en l’oferta de material religiós i espiritual, ha comportat canvis en la legitimació dels símbols i el llenguatge religiós, la valoració progressiva d’unes formes d’espiritualitat en detriment d’altres, i la relativització de l’autoritat religiosa (Hoover, 2012). Així, l’autoexpressió i representació religiosa en línia s’ha convertit en una part acceptada de la identitat i la pràctica religiosa (Campbell 2013, p. 10), però també en una forma de reafirmar o crear noves “autoritats”. Així, “influencers” de diverses confessions -o de cap concreta- comparteixen informació i pràctiques que reafirmen o transformen pràctiques tradicionals. En aquest sentit, Hoover (2012) afirma que, Madonna, estrella de la música popular nord-americana, ha dedicat la seva carrera a apropiar-se, (re)apropiar-se i resistir-se als símbols de la fe catòlica de la seva joventut (p. 32), i Gary R. Bunt (2024) posa en evidència les implicacions que la utilització de les plataformes digitals per part de persones musulmanes tenen en la construcció de l’autoritat i la identitat religioses.
Al seu torn, les comunitats paganes tenen una gran activitat dins l’esfera digital (Evolvi, 2020; Renser i Tiidenberg, 2020). Des de la dècada dels noranta del segle passat, internet ha exercit un rol essencial en la difusió de les creences paganes, incentivant la seva popularització (Hutton, 2008; Strmiska, 2005). En trobem un exemple en la popularització per mitjà de plataformes digitals de “la roda de l’any”, el seu calendari litúrgic lunar orientat a celebrar els processos naturals i el cicle agrícola anual.
Més enllà de confessions institucionalitzades, els mitjans de comunicació posen en joc també diverses idees i pràctiques, no associades pròpiament a cap religió, que constitueixen formes personals d’apropar-se a allò transcendent i que formen part del que Prat (2012) va anomenar “esoterisme en sentit ampli”, que inclou “el que ha estat anomenat màgic, paranormal, irracional o ciències ocultes, i que tenen en comú la voluntat de fer present l’invisible” (p. 225).
En aquest sentit, les plataformes digitals han tingut un paper important, per exemple, en la construcció dels llocs encantats i en l’augment de l’interès pels fenòmens paranormals en diverses parts del món. Als Estats Units, per exemple, existeix un increment de la creença en fantasmes (Kwilecki, 2009, citat per Baker & Bader, 2014), junt amb una gran difusió d’allò paranormal als mitjans, coincidint amb un augment de la quantitat de persones sense afiliació religiosa (Baker & Bader, 2014). D’altra banda, les experiències paranormals de moltes persones en relació a determinats llocs, expressades a programes de TV i a diverses pàgines web contribueixen a generar expectatives, alhora que ofereixen pautes d’interpretació de les vivències (Badia, 2016, 2024; Vigna, 2018).
Aquest simposi intenta ressaltar el paper dels diferents mitjans i reflexionar sobre la seva influència en la configuració d’idees, experiències, pràctiques i pautes d’interpretació de determinades vivències relacionades amb el sagrat, la religió i l’espiritualitat.