Tal i com recull el setmanari de política i cultura, El Temps, aquest mes de març de 2025, la guàrdia civil ha detinguda a Eivissa una activista ecologista de Futuro Verde per haver pintat amb esprai el juliol de 2023 una nau de l’aeroport per a jets privats, juntament amb tres companyes més. Futuro Verde es defineix com un col·lectiu de desobediència civil i acció directa que lluita contra la crisi climàtica i que advoca per un sistema agroalimentari basat en plantes. L’organització fa part de la plataforma “Eivissa és rebel·lia” que lluita contra la massificació turística i les seves conseqüències. L’acció tenia com objectius tant la denúncia de l’impacte mediambiental dels jets privats (i que en els darrers temps han proliferat a Eivissa), com l’exigència de prohibir aquests mitjans de transport de luxe davant l’actual injustícia climàtica i que, sempre segons l’organització, només beneficia a una petita elit mentre que la resta de la població sofreix les conseqüències (Payeras 2025).
Aquesta sinopsi del cas de la detenció de l’activista de Futuro Verde ens serveix per il·lustrar la tensa relació que la indústria turística en general manté amb territoris i poblacions, generant moviments contestataris de diferent índole que qüestionen les seves bondats mediambientals i socials. Potser el cas sembla extrem, “jets de luxe”, però si afinem la ullada no ens costarà gaire detectar que ja des dels efectes del primer boom turístic que acabà devers el 1973, el desenvolupament turístic (destins, infraestructures, contractació de mà d’obra, etc.) sempre vengué acompanyat d’una sòlida crítica ecologista i sindical que s’hi oposà a aital model econòmic en una fascinant varietat d’iniciatives que pivotaren entre la reforma i la transformació socials. Un exemple emblemàtic va ser l’ocupació de sa Dragonera el 1977, a les Illes Balears i Pitiüses, per impedir la construcció d’una urbanització de luxe, fet que en va propiciar la protecció. Des de llavors, la mobilització social a l’arxipèlag ha estat marcada, entre d’altres, per la lluita contra la urbanització turística. En les següents dècades i fins ara, a mesura que el turisme s’estengué geogràficament i a mesura que anà creant nous mercats, l’oposició organitzada també anà augmentant el repertori de greuges, tot denunciant casos de mercantilització, extracció, explotació i expropiació, per esmentar alguns exemples (Cañada, 2015; Milano i Mansilla, 2018; Morell, 2019). La tensió, però, sempre ha estat mediada per l’Estat i les funcions de les seves diferents administracions, aliant-se i/o enfrontant-se a les emergents elits de la indústria turística segons el moment polític i econòmic i, com no, la pressió popular. Les mateixes elits arribaren enfrontar-se, cas de l’empresariat hoteler i l’empresariat constructor a les Illes Balears i Pitïuses (Amer 2005). Efectivament, el turisme ha sigut, i és, conflicte.
Allò que ha acabat anomenant-se “antropologia del turisme” i que abasta un univers gens monolític pel que fa a les temàtiques tractades (des de l’autenticitat a l’emprenedoria, per posar uns exemples) prengué cura des dels seus inicis en recollir aquestes tensions que plantejava el desenvolupament turístic. Sovint ho feu sota una perspectiva impactològica, entenent el caràcter a pics erosiu, a pics depredador de les diferents activitats econòmiques del sector envers la cultura i la societat preexistent. En aquest sentit, Oriol Pi-Sunyer (1973; 1977; 1989) podria considerar-se un dels pioners en l’anàlisi antropològica de les externalitats turístiques en els nostres territoris. El seu treball etnogràfic a la Costa Brava va explorar els conflictes i les percepcions dels residents locals al voltant dels processos de turistificació en una localitat que es caracteritzava principalment per la seva activitat econòmica basada en la pesca. La seva obra reverbera en recerques més actuals entorn de la Costa Brava. Així, la tesi doctoral de Sergio Yanes (2016) ha analitzat la història del desenvolupament urbanístic i turístic de la ciutat de Lloret de Mar i la producció i creació del municipi com a espai i centre turístic internacional. Altres antropòlegs socials, com Jordi Gascón i Llorenç Prats (2003), han analitzat els efectes del turisme en economies rurals o, com és el cas de Camila del Mármol (2014) i Marc Morell (del Marmol, Morell, i Chalcraft, 2014; Morell, 2016) els processos de patrimonialització s’hi donen, així com també la penetració del turisme en el marc de l’antropologia del desenvolupament (Martínez Mauri, 2015).
Sigui com sigui, “efectes”, “impactes” i d’altres correlats possibles pertanyen al que podem anomenar “conflicte”, i no ens ha de sorprendre que l’antropologia del turisme hi hagi pres interès. El turisme actua com a refractor de les dinàmiques socials i culturals de les societats preexistents, reflectint tensions i desigualtats internes. Així, més que transformar-les, el turisme amplifica les contradiccions ja presents (Palou i Rubio i Mancinelli, 2016). Diversos autors de l’Escola de Manchester ja ens hi posaren a l’aguait en assenyalar el conflicte no només com a problema susceptible d’estudi per part de l’antropologia social, sinó també com a mitjà metodològic per entendre la mateixa organització social (Sluka, 1992). És a partir del conflicte que podem explorar de manera més precisa la immensa varietat d’interessos, projectes i posicions que articulen la vida social, així com la política i econòmica, en els espais subjectes a escrutini. És més, a partir del conflicte es pot entendre millor l’abast i funcionament de la mateixa estructura social, ja sigui en termes d’oposició o en termes d’afinitat, en termes de disputa o en termes d’aliança.
És amb aquestes qüestions en ment, des de les més il·lustratives a les més explicatives, que aquest simposi entorn de l’antropologia del turisme pretén posar en valor aquella antropologia social que posa l’èmfasi en el conflicte, un que ens ajuda a entendre millor com es vertebren les nostres societats contemporànies. En aquest sentit, fem una crida per a comunicacions que prenent el conflicte com eix vertebrador de la seva recerca, puguin aportar de manera original vies per entendre la relació entre turisme i societat. El simposi té la voluntat d’acollir contribucions que integrin diverses tradicions acadèmiques, considerin la diversitat lingüística i, sobretot, reconeguin i valorin els antecedents de la disciplina més enllà del marc anglòfon (Milano, 2017). En aquest sentit, els temes poden ser amples i variats, com ara: les relacions capital-treball, la interacció amb el medi ambient, la competició entre àmbits empresarials, la mercantilització dels espais de reproducció social i la qüestió de gènere.