41. Ensenyar antropologia avui

La universitat contemporània fa temps que es troba immersa en un procés de transformació que pressiona per traslladar a l’àmbit acadèmic les lògiques neoliberals d’eficiència i competitivitat. La universitat neoliberal sotmet el personal docent i investigador a altes exigències de rendiment, avaluades amb criteris restrictius i quantitatius. Aquest règim de rendiment, que coexisteix amb un context de forta precarietat estructural, s’imposa amb uns terminis sovint poc assumibles i acompanyat d’expectatives desmesurades (Mountz et al., 2015). Aquesta universitat no només transforma i té conseqüències en les lògiques i les possibilitats de la recerca i la producció científica, sinó també en els treballs de camp i les recerques empíriques, les relacions entre col·legues a la universitat, la salut i les condicions en què s’ensenya i s’aprèn.

Les crides a pensar, resistir i desenvolupar una mirada crítica sobre la fast academy o acadèmia neoliberal no són noves, però sí molt actuals (Berg i Seeber, 2022; Begueria, 2023). Tot i que els efectes d’aquest model d’acadèmia han estat àmpliament analitzats en l’àmbit de la recerca i la producció científica (Mountz et al., 2015; Mateo-Dieste, 2012), seguint la proposta d’alguns treballs (Connell, 2019; Lynch, 2006; Martell, 2014), el panel busca centrar-se específicament en les seves repercussions en la docència. D’aquesta manera, amb aquest panel volem obrir un espai de reflexió col·lectiva sobre com la lògica de la fast academy incideix en la pràctica docent en antropologia social i cultural. Així mateix, també es pretén analitzar quins efectes té en la relació professorat-alumnat en un context de creixent desigualtat social i forta precarització —tant del personal docent com de l’alumnat. A això s’afegeix que la formació universitària ja no es percep necessàriament com un mecanisme d’ascens social, com sí que passava en dècades anteriors.

En l’actualitat, el capitalisme digital genera una forta competència per l’atenció (Fernández-Savater i Etxeberria, 2023), en un món saturat d’estímuls i d’informació escrita i audiovisual (Apostolidou, 2023). La intensitat, com una de les promeses del capitalisme en la seva etapa postfordista (Anderson, 2021), ha convertit activitats tradicionalment centrals en els processos d’aprenentatge —com llegir o escoltar a classe— en activitats a vegades percebudes com a avorrides, que conviuen amb experiències cada cop més intenses d’ansietat i estrès, desmotivació i pessimisme, i amb una creixent consciència sobre els problemes de salut i patiment mental, tant a la societat com a la universitat (Fisher, 2016; Peake i Mullings, 2019). Així mateix, les dificultats de concentració i la intensitat elevada dels estímuls ambientals es tradueixen en limitacions per sostenir períodes prolongats de lectura o d’atenció a l’aula. Tot plegat apunta a la necessitat d’alentir per aprofundir (Wig i Naguib, 2021; McVey i Westbury, 2024), així com de revisar la pertinència tant de les eines pedagògiques més tradicionals com d’altres enfocaments alternatius, com pot ser la gamificació.

La qüestió de l’avorriment remet a un suposat dret a ser afectats/emocionats (Ngai, 2005), també dins les aules universitàries, que es relaciona amb la política cultural de les emocions del moment actual (Ahmed 2015), i ens convida a reflexionar sobre com els afectes prenen forma en la nostra pràctica docent i com intervenen en la construcció de les relacions dins l’aula. Aquesta dimensió afectiva també resulta clau per pensar les formes de cura possibles en el marc dels esforços per construir una “universitat cuidadora” (Valdivia i Coto-Sarmiento, 2021), que tingui en compte les desigualtats de gènere, classe, origen i edat, entre d’altres, i la desigual distribució de les demandes de cura que sovint recauen sobre el personal docent.

Tot això es dona en un moment en què és més necessari que mai fomentar el pensament crític (hooks, 2022; Freire i Faundez, 2013), una tasca que l’antropologia impulsa des de fa dècades i que no només hem de cultivar respecte al que passa fora de l’àmbit universitari, sinó també aplicar a tots i cadascun dels moments de la nostra experiència com a docents: la confecció del pla docent, la realització de les classes, el sistema d’avaluació, entre d’altres. El pensament crític es veu afectat per les lògiques neoliberals, on els coneixements —i el prestigi de certs centres educatius— es veuen cada cop més com un producte que pot ser venut a estudiants-consumidors. Això desplaça el focus de l’educació com a bé públic cap a una lògica de mercat, on hi ha una priorització dels continguts “útils” i no necessàriament aquells que fomenten el pensament crític o el compromís social (Connell, 2019). Així mateix, l’expansió de l’ús de la intel·ligència artificial també planteja tota una sèrie de reptes significatius per als processos d’aprenentatge i la formació del pensament crític, sobretot quan aquesta acaba substituint el raonament propi per respostes immediates automatitzades.

Aquest panel està pensat com una sessió-debat amb presentacions breus, tant d’experiències concretes com de reflexions ja desenvolupades, que, d’una manera o altra, tinguin a veure amb els dilemes que planteja avui dia la docència en antropologia social i cultural. Aquestes presentacions poden recollir experiències i reflexions vinculades a totes les etapes formatives —grau, màster, doctorat, postgrau, o fins i tot la pròpia formació docent oferta al professorat—, tant en l’àmbit dels estudis específics com en altres titulacions on la disciplina hi és present. En aquest sentit, la proposta del panel és àmplia i pretén incorporar una gran varietat de temes que abordin, des de diferents perspectives, les tensions i reptes actuals de la pràctica docent. Alguns dels eixos que es volen explorar són:

• La relació entre la tasca docent i la recerca, tant en el pla material (temps, recursos, precarietat) com en el pla simbòlic del reconeixement institucional i acadèmic.
  • Les relacions entre professorat i alumnat, amb especial atenció a les dinàmiques, els vincles afectius i les possibilitats de cura dins el context de la fast academy.
  • Les possibilitats de la innovació docent i l’ús de metodologies pedagògiques tradicionals i alternatives, en un context marcat per la crisi d’atenció i la saturació d’informació.
  • Els reptes i potencialitats de la intel·ligència artificial i altres tecnologies digitals dins i fora de l’aula, i com aquestes poden transformar les pràctiques educatives i les formes de transmissió del coneixement antropològic.

Atrapades en el ritme frenètic de les classes, els tribunals, les reunions, les revisions d’articles, la quantitat inacabable de gestions burocràtiques, el temps dedicat a la recerca i a la transferència del coneixement, sovint les professionals de l’antropologia social i cultural que ens dediquem a la docència no tenim prou temps per seure amb calma i compartir reflexions sobre la nostra tasca docent, els impactes de la fast academy i els reptes que afrontem. En aquest sentit, aquest panel pretén ser una bona oportunitat per compartir tranquil·lament les nostres inquietuds i pràctiques a l’aula, i veure com podem començar a transformar algunes d’aquestes realitats.

En aquest panell hi és convidat a presentar propostes de presentacions tant el professorat com l’alumnat d’antropologia. Les propostes de les comunicacions han de tenir al voltant de 250 paraules. Donat que el panell està pensat com un intercanvi per generar debat i compartir experiències, les comunicacions orals hauran de ser breus, com a màxim de 10 minuts.