Aquest simposi s’emmarca en la intersecció entre salut, religió, malaltia, cura i sanació, explorant com les experiències del sagrat es presenten en els processos d’emmalaltiment i sanació així com en els casos crònics o pal·liatius. Aquestes experiències transcendeixen la quotidianitat de les vides de les persones i es perceben amb una dimensió espiritual o significativa. En molts contextos, el patiment i la cura no es poden entendre completament sense incorporar aquesta dimensió espiritual, que aporta sentit i significat als processos de sanació. La relació entre salut i espiritualitat ha estat àmpliament analitzada dins l’antropologia mèdica, on s’ha observat com la dimensió espiritual pot ser un mecanisme per comprendre el dolor, la malaltia i les transformacions que acompanyen els processos de sanació (Csordas, 1994; Kleinman, 1988; Good, 1994; Prat, 2020). En molts casos, les persones que es veuen confrontades a una malaltia greu o a la mort utilitzen les creences religioses o espirituals com una manera de trobar un sentit profund a la seva experiència, generant així una manera diferent de viure i afrontar el patiment. L’espiritualitat s’erigeix com una font de fortalesa i resiliència, especialment en moments de gran vulnerabilitat, com són les malalties cròniques o els processos de terminalitat.
Aquesta dimensió espiritual de la salut no només afecta els pacients, sinó que també incideix en els professionals de la salut, que sovint es veuen confrontats amb qüestions existencials a l’hora d’atendre malalts amb malalties greus. L’ètica de la cura en aquests contextos no només es fonamenta en coneixements biomèdics, sinó que també requereix una consideració profunda de les creences i els valors espirituals dels pacients. Els metges i altres professionals de la salut no poden obviar que les persones que atenen poden entendre la malaltia no només com una alteració física, sinó també com una experiència espiritual o un moment de transformació. Això implica una mirada més holística de la salut, una que integri tant els aspectes físics com els emocionals, socials i espirituals de l’experiència humana de la malaltia i la cura.
Les experiències del sagrat en el context de la salut es poden manifestar de moltes formes, amb diferents significats i implicacions tant per als pacients com per als professionals de la salut. En molts casos, la malaltia es percep no només com una condició física, sinó també com una experiència espiritual. A través de les experiències properes a la mort o de revelacions espirituals en moments de patiment, les persones sovint busquen sentit a la seva condició de malaltia, creant un vincle entre el sofriment i la cerca de comprensió espiritual (Zinnbauer et al., 1997). Així mateix, les experiències religioses o espirituals actuen com una manera de transformar la visió del patiment, permetent que les persones vegin la seva situació com una oportunitat per a la creixement espiritual o de reconciliació amb les seves pròpies creences religioses. Els relats sobre experiències properes a la mort, per exemple, mostren com aquests moments de crisi poden portar a una transformació personal profunda, on els pacients se senten connectats amb una dimensió espiritual més gran.
Aquests processos de transformació espiritual, sovint vinculats a moments de crisi, poden tenir efectes terapèutics importants. Diversos estudis han demostrat que les persones que integren la seva espiritualitat en la manera en què afronten la malaltia experimenten nivells més baixos d’ansietat, depressió i patiment, i fins i tot poden tenir una millor qualitat de vida, malgrat els desafiaments físics i emocionals que la malaltia pot comportar (Koenig, 2001). La percepció que la malaltia té un propòsit més enllà de la simples curació física pot influir de manera significativa en la manera en què els pacients s’enfronten al seu diagnòstic i als tractaments que se’ls prescriuen. En lloc de veure la malaltia com una cosa que ha de ser combatuda, els pacients poden percebre-la com una oportunitat de creixement espiritual o de reconciliació amb les seves pròpies creences religioses.
En paral·lel, la pràctica de cura en diverses tradicions espirituals incorpora creences i rituals diversos que aporten un significat profund als processos de tractament. En molts contextos, especialment en la medicina tradicional i en pràctiques complementàries, la cura no es limita a l’administració de medicaments, sinó que inclou pràctiques espirituals com pregàries, meditacions, l’ús d’objectes sagrats o fins i tot la intervenció de figures religioses que actuen com a guies espirituals. Aquestes pràctiques es poden combinar amb la biomedicina, com succeeix en la imposició de mans, l’ús de remeis tradicionals amb components espirituals o en la benedicció dels malalts (Pike, 2004). Aquest enfocament integrador reconeix que la salut no és només la absència de malaltia, sinó un estat d’equilibri que inclou el cos, la ment i l’esperit. La cura espiritual esdevé fonamental en els processos de sanació, i els pacients sovint se senten millorats no només pel tractament físic que reben, sinó també per l’acompanyament espiritual que els permet connectar-se amb el seu propi sentit de propòsit i pau interior.
Aquesta pràctica de cura espiritual s’ha desenvolupat en diverses cultures i religions, on les pràctiques de sanació es basen en una comprensió profunda de la connexió entre l’ésser humà i el diví. Els sanadors, xamans, líders espirituals o sacerdots, juntament amb espais considerats sagrats, com els llocs de pelegrinatge o els santuaris de curació, tenen un paper central en els processos de sanació. Aquestes figures i espais actuen com a vectors de transformació, on la vivència del patiment es converteix en una experiència carregada de significat (Eade & Sallnow, 1991; Turner & Turner, 1978). L’acte de peregrinar a un lloc sagrat o de participar en un ritual espiritual pot provocar una sensació de connexió profunda amb el diví i amb altres membres de la comunitat, creant una xarxa de suport emocional i espiritual. Aquest tipus de cures rituals poden ser fonamentals no només per a la sanació individual, sinó també per a la restauració del benestar de la comunitat en el seu conjunt.
La biomedicina, com a sistema cultural, no es pot entendre com una pràctica neutrament científica, sinó que, en molts casos, també incorpora elements espirituals, tant a través de les creences del pacient com de la percepció dels professionals de la salut. Els estudis en antropologia mèdica han demostrat que la biomedicina no és només una pràctica basada en coneixements objectius i universals, sinó que també està influenciada per pràctiques culturals i creences personals que poden integrar elements espirituals, tant en les intervencions com en la relació entre pacients i metges (Fadiman, 1997; Hahn & Kleinman, 1983). Això s’ha observat especialment en contextos on els pacients busquen integrar les seves creences religioses en els tractaments que reben. Les decisions sobre els tractaments poden ser influenciades per valors espirituals i religioses, com l’ús de la pregària, el recurs a assistents espirituals o la cerca d’intervencions religioses conjuntament amb els tractaments biomèdics.
L’objectiu d’aquest simposi és explorar aquestes dinàmiques i analitzar com la salut i l’espiritualitat estan interconnectades en els processos de malaltia i cura. La inclusió d’aspectes espirituals en la comprensió de la malaltia pot enriquir profundament el coneixement antropològic i millorar la qualitat de l’atenció a la salut. Conèixer com la dimensió espiritual influeix en la manera com les persones afronten la malaltia pot ajudar els professionals de la salut a dissenyar una atenció més integral, que no només es fonamenti en la medicina física, sinó que també tingui en compte el benestar emocional, social i espiritual dels pacients. A través de l’estudi de les pràctiques de cura en diversos contextos culturals, podem crear una comprensió més profunda de la salut com un fenomen multidimensional i enriquir les estratègies de tractament per fer-les més socioculturalment competents i integrals.