En un context de múltiples crisis mediambientals induïdes per l’activitat humana – del canvi climàtic a la contaminació o la pèrdua de biodiversitat– les ciències humanes i socials han posat al centre de la seva atenció les relacions que els humans establim amb els éssers vius amb qui compartim hàbitats (Kirksey & Helmreich, 2010; Tsing, 2015; van Dooren, Kirksey & Münster 2016). Aquests estudis han mostrat la profunda dependència que els humans tenen de les xarxes interespecífiques en les que es troben immersos/de les que formen part. Fins al punt que autors com Anna Tsing afirmen que “la natura humana és una relació interespècie” (2012: 144).
No obstant, l’amenaça que aquestes crisis suposen per a la continuïtat dels ecosistemes terrestres i marins, així com de les múltiples formes de vida que els constitueixen, desafia la capacitat humana de representar i construir el futur (Granjou & Salazar, 2016; Willow, 2020; Contreras, 2022). En la formulació del concepte de “solastàlgia”, Gleen Albrecht (2005, 2019) suggereix que, amb la crisi climàtica, la sequera, els incendis, la contaminació, l’extinció massiva d’espècies i, en definitiva, la desaparició d’uns paisatges que conferien identitat als seus habitants, les poblacions a Occident estem experimentant avui quelcom molt semblant al que devien experimentar els aborígens australians amb l’arribada dels europeus, la destrucció dels seus paisatges, el trencament de totes les cadenes temporals, veure com el món que coneixem literalment s’ensorra. Achille Mbembe (2023) en el seu darrer llibre apunta la mateixa idea d’una “ruptura genèrica” amb el món que hem conegut degut al canvi climàtic, la pèrdua de la biodiversitat i l’agreujament de les tensions polítiques i les desigualtats, ruptura que fou experimentada per molts habitants de la Terra, humans i no humans, abans de nosaltres com a efecte d’una llarga lletania de devastacions colonials.
En temps de la sisena gran extinció, la ruptura amb el món fins ara conegut és palpable: les taxes d’extinció d’espècies són centenars – si no milers – de vegades més elevades que la taxa històrica (van Dooren 2014, Gan et al. 2017). Pel fet que la vida de cada espècie està entrellaçada amb les de moltes altres, l’extinció d’una espècie és un esdeveniment multiespècie, una pèrdua d’assemblatges resultat del trencament de coordinacions i interdependències de llarga durada entre diferents espècies. A l’extinció massiva cal afegir els fenòmens meteorològics extrems derivats del canvi climàtic (sequeres prolongades, incendis forestals recurrents, entre d’altres), la degradació d’ecosistemes resultant de la contaminació de l’aigua, l’aire i el subsòl o la implementació de nous macro-projectes d’infraestructures i d’urbanització. Tots aquests processos amenacen les complexes xarxes de dependències multiespècie que fan possible la vida a la Terra. Així doncs, ens preguntem com la representació d’un futur marcat per aquests processos està impactant les comunitats locals i sobretot, com aquestes hi reaccionen.
Des dels moviments ecologistes de base a la patrimonialització de la natura, des de la revalorització de sabers ecològics tradicionals a la cooperació entre biòlegs i petits productors, des de la recuperació de llavors o de conreus antics a la cria en captivitat i reintroducció d’espècies animals, etc., s’observa en els darrers anys l’aparició d’iniciatives sovint connectades entre elles que tracten de crear xarxes de col·laboració basades en el principi que, com sosté Tsing (2015), el futur de la humanitat requerirà la coordinació entre espècies. Quins projectes de cura de la biodiversitat, de protecció, conservació, restauració o reparació activen aquests futurs imaginats? Alhora, quins moviments de sabotatge, boicot o altres formes de denúncia es posen en marxa per aturar-ne les versions menys acollidores a la vida? Aquest simposi convida a reflexionar conjuntament sobre diverses formes d’intervenció sobre el futur orientades cap al que Deborah Bird-Rose (2017) anomena “multispecies conviviality”, i que podem traduir per “alegre companyonia multiespècies”.
És benvinguda tota reflexió antropològica entorn a les respostes que diferents col·lectius – de poblacions locals a entitats i activistes, voluntaris, científics o institucions – articulen davant de la disminució o la desaparició d’espècies animals o vegetals que els eren familiars, els efectes de la contaminació sobre els ecosistemes, la degradació del litoral, la sequera prolongada, les plagues i malures, així com dels anuncis i posada en marxa de nous macro-projectes d’infraestructures, la urbanització descontrolada, etc. Quines respostes es donen a la sobreexplotació de recursos naturals, els riscos alimentaris, la crisi pesquera, etc? També es convida a una reflexió crítica sobre la circulació i la resposta a discursos i polítiques negacionistes del canvi climàtic que ens aboquen al que Bill McKibben (2006) anomenà la fi de la natura. Es tracta, finalment, d’explorar les noves fronteres temporals que ens planteja una antropologia ambiental posicionada més enllà d’allò humà.